No ho entenc, sabeu? No entenc que no entenc la vida, que no entenc els meus sentiments i que no entenc els meus pensaments i no entenc a mi. Que per què sóc la rara? Per què sóc la "rareta", la lletgeta, la gordeta, la que no es sent bé, la que no s'agrada, la que mai està bé. La que mai és feliç? La que és diferent, la que es sent desorientada. La que està amb el grup de teràpia o el què sigui allò i els veu tots igual menys a ella. Val, potser són diferents a la resta, però són diferents a mi. Sempre ho són. Sóc la que quan dic alguna cosa, si la dic, em costa molt, em faig petita, m'encallo, em poso vermella, dic: "és igual", la cama em va a mil, el cor em va a mil, els pensaments em van a mil per hora, el què dic no té sentit, dins meu en tenia, ningú m'entén, no té sentit el què dic en aquell moment. Tan se val. Em poso nerviosa, no cal que ho digui. Em vull morir. Estic nerviosa massa estona per uns segons de ridícul. Sóc l'única que em passa això.
Per què?
Entre altres coses.
Entre altres maleïdes coses.
Sempre penso que dins meu tinc una ment que els altes, que la gent normal no pensa, que crec que la meva ment no es vol curar, o que no és capaç o que no sé. O que una part de mi està destinada a estar a així per sempre... És que una part meva té com por a estar bé o no sé...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada