Paraules pitjor que una bufetada

Us juro que el que fa el meu pare amb mi és injust, inhumà i segurament denunciable.
Estava tan tranquil·la arreglant-me pel casament del meu cosí fins que ha arribat ell d'anar a casa dels meus avis i tiets a veure com havia quedat la casa de cremada.
M'ha començat a cridar per una puta tonteria... Com si jo tingués la culpa.
Jo pensava: "Ina" que no se't por córrer el rimel, que per algo m'he maquillat.
Els seus crits fan mal, molt mal. I a més quan és per una puta tonteria, però que no deixa de cridar, i fer-te sentir com una merda. I ves amb compte, perquè si t'hi tornes pot ser molt pitjor. Tu a ell no li pots dir res, però ell a tu et pot dir de tot i més.
Després el meu germà ha dit una tonteria i s'ha notat que el meu pare ha intentat controlar el to de veu amb ell, li ha dit amb més "carinyo".
Era com si alguna cosa invisible em fes bufetades: pam i pam...
És que per què em crida? Per què?
Lo que odio més és que després bé de bones i fa com si no hagués passat res. I si tu vas de males després, perquè de lo únic que em queden ganes quan em crida tant, és de desaparèixer, plorar, i no veure'l mai més. Però no... llavors li tinc que fer bona cara i contestar bé, perquè sinó em torna a cridar.
I així dia a dia, quan ens veiem.
Suposo que veure casa dels meus avis cremada i veure discutir els seus pares amb els tiets li ha afectat i estava de mal humor, però això no és culpa meva.
Perquè si heu seguit els meus estats del G+ sabreu que es va cremar a casa dels meus avis i tiets (que viuen junts) i la meva tieta es va despertar a la matinada de miracle, sinó potser estarien morts, i també hi viu el meu cosí de 5 anys.
Van comprar una nevera, i la nevera feta una merda, el rellotge fet a ma que tan li agradava el meu tiet, quasi nou també fet una merda, i la única tele que també era quasi nova, també feta una merda.
Aquella casa sembla maleïda...