Tristesa

Estic trista, per això escric.
No sé ni el per què. Però ho estic.
I no puc posar res més que això: Estic trista.

No tinc res a fer i ni m'inspiro

Els meus pares són subnormals, inútils i de més. Sobretot el meu pare.
La meva mare no s'entera de res. Tots estàn en contra meva.
El meu germà també és com ells.
Em donen les culpes de tot, el meu pare em crida, el meu germà hi és per donar-me pel cul (no sé com s 'ho fa però sempre fa que el meu pare em cridi.)
I jo penso, com pot ser que ell amb 14 anys que té ho expliqui quasi tot als meus pares, que jo a la seva edat no explicaria ni en me vida.
En fi ara no us explicaré tot, que queda mal perquè sóc pèssima escriptor..
I a mi cada dia és igual de merda i avorrit.
Cada dia que passa més ganes d'estar al llit dormint, que sembla que estiguis morta. Si els meus pares i germà no em deixen fer res. El meu pare només em vol fora de casa caminant tot el dia.

Desgraciada de la vida

No puc descriure el què sento. Per què sento. Sento desgraciada de la vida.
El meu pare em crida per a res.
Em fa sentir inútil i em diu unes coses molt lletges. Em ve el pensament de tallar-me i feia bastant que no ho feia, però el meu pare em crida tant que fa mal..necessito tallar-me per oblidar-me dels putos crits i que ningú més que jo pot entendre.. no ho entenen perquè a casa meva tots van en contra meva.. i els de fora no es pensen que sigui tant. per indinsar-me amb el tall i no pensar res més que la sang cau i veure com cou el mal d'allò, però tranquils, encara no ho he fet i estic intentant no fer-ho. Són altres motius també els quins no ajuden a l'hora de fer-se talls, com per exemple la noia que m'agrada, o" l'amiga de tota la vida". No sé què pensar d'elles i no paro tot el dia de pensar. I a trobar-les a faltar.
Titi (noia que m'agrada, però ella em considera amiga i jast...) si ho llegeixes que sàpigues que sempre t'he trobat a faltar.
De veritat que no sé què pensar.. què pensar de la vida, de tot..
En aquests moments millor que s'acabés tot..
Vols dir que tu em vola tan com jo a tu?
Tu tens a ella i jo ningú.

El dia.

Per què cada cop que parlo amb ella m'entra un sospir? Llarg i que em fa molt mal? És que ja no sé ni què pensar, perquè sembla que t'agradi que em fas mal. Sento que només em busques quan va malament amb la teva parella, i potser m'equivoco però.
Ella va dir ben bé com em sentia jo, però ho sentia ella. Els dies de meu baixon també hi són. I duren i perduren. També he sentit un nos a la gola que m'oprimeix, l'estómac com si cremés per dins, ganes de plorar i de fer mil més. Sí. També ho he sentit, i sé que ho sentiré tot sovint. De fet, abans que ho escrivís ella jo ja sentia totes aquestes coses.Quan ho vaig veure vaig pensar que m'havia llegit la ment de com em sentia. És insuportable quan sents això, però també ho és quan no sents res...
Només veig que fotos de la teva parella enviant-te indirectes molt directes, i la meva antiga "amiga" comentant. Antiga, doncs perquè per ella no existeixo.
I sabeu què? Que em sento la més tonta de totes, de fet ho sóc. Per deixar que la noia que m'agradi em faci sentir malament, perquè la tinc bloquejada del whats, però quan a ella li sembla em parla per altres llocs. Em fa mal. Ella sap manipular a la gent i si llegeix això encara m'odiarà més?
De fet una part és culpa meva, ja que crec que alguns cops he sigut jo que l'he buscat per parlar, perquè a veure jo l'estimo com a amiga i com a algo més. Però el fet és que a ella no li agrado, i no dic que ho faci sense voler, o no, però me'n fa de mal...
De fet va ser culpa meva per obrir-la abans de que estès bé.
I per altre banda hi ha el meu pare... i el meu germà i en fi. Me mare.
Són una desgràcia.
I el menjar no ens despistem perquè no paro de tenir gana, estic lluitant contra què menjo? Les ganes de menjar fins a rebentar que no puc parar. I lo gorda que m'estic posant.😐
Ah i necessito treball d'una vegada. Però jo no tinc les forces suficients per treballar... perquè em fa una por total.

L'habitació de l'ordinador

Mentre estic tenint una lluita interior de si menjar més o no, perquè no vull engordir i ja no toca perquè ja he menjat suficient crec.., estic escrivint això.
El meu pare és jilipolles. Hauria de dir: jo penso que el meu pare és jilipolles, però no em dóna la gana. Perquè no només és jilipolles, sinó que no s'entera de res. Ell em pot fer les desgràcies que li doni la gana i a sobre tinc que suportar els seus crits. Hah.
Si és que no hi ha tants crits potser és perquè jo no contesto tant, sinó estaríem igual de crits, cada dia, cada minut, cada moment que estéssim junts. De fet si no contesto tant suposo que és per les pastilles, que em fan estar més tranquil·la? No ho sé, però tot i així quan ell em sopera no puc evitar cridar, és que no entén res ell. Em diu que no faig res i moltes altres coses, bé, que no serveixo per a res, i després fa coses sense sentit. Sempre tinc que portar el meu germà jo? Quin morro que té. És el seu fill, jo no sóc. I la meva mare que sembla que tingui unes venes als ulls?... No veu que és un maltractador psicològic. Després de tots els crits i fer-te sentir una merda bé de bon jan. Jo ja el conec aquest traïdor de merda. Potser no escrivia aquests dies perquè no passava res en la meva vida. Tot és està estirada al llit i dormint esperant que passi el dia.
Cada cop que hi ha oportunitat d'estar amb el meu pare jo marxo. Marxo d'on està ell. Després em pregunta per què marxo? Clar, com en aquells moments no té a ningú em vol a mi. I jo com podreu imaginar no tinc gens de ganes d'estar amb ell. Putu masclista. Ell sempre donant ordes, i pobre de tu que desobeeixis, i jo seguint fent-ho. Ja podeu imaginar les conseqüències.
Hi ha dies en què m'agrada la companyia de me mare, cosa que feia trilions d'anys que no passava, però com a casa meva tots són masclistes ja me'n puc oblidar...
El meu germà també se n'ha de sortir amb la seva... i ell té la meva mare enganxada a tot arreu. Cosa que jo a la seva edat estava tancada a l'habitació de l'ordinador. I ell els hi explica tot o quasi tot. Jo em callava tot.
Quan he dit que feia anys de la companyia de me mare, és que ha canviat això de fa poquíssim temps: quan vaig estar ingressada. Sembla que de llavors han "canviat algunes coses" o no sé si sóc jo. Potser al quedar-me un temps allunyada d'ells (família, pares i germà) em va fer pensar. Bé no ho sé, així que no us ho puc dir.
Per últim l'amiga de tota la vida crec que com sempre quedem quan a ella li convé.
Si mires això, no sé no sé què dir.
Ahhh i la tele de casa no ens va.