Desgraciada de la vida

No puc descriure el què sento. Per què sento. Sento desgraciada de la vida.
El meu pare em crida per a res.
Em fa sentir inútil i em diu unes coses molt lletges. Em ve el pensament de tallar-me i feia bastant que no ho feia, però el meu pare em crida tant que fa mal..necessito tallar-me per oblidar-me dels putos crits i que ningú més que jo pot entendre.. no ho entenen perquè a casa meva tots van en contra meva.. i els de fora no es pensen que sigui tant. per indinsar-me amb el tall i no pensar res més que la sang cau i veure com cou el mal d'allò, però tranquils, encara no ho he fet i estic intentant no fer-ho. Són altres motius també els quins no ajuden a l'hora de fer-se talls, com per exemple la noia que m'agrada, o" l'amiga de tota la vida". No sé què pensar d'elles i no paro tot el dia de pensar. I a trobar-les a faltar.
Titi (noia que m'agrada, però ella em considera amiga i jast...) si ho llegeixes que sàpigues que sempre t'he trobat a faltar.
De veritat que no sé què pensar.. què pensar de la vida, de tot..
En aquests moments millor que s'acabés tot..
Vols dir que tu em vola tan com jo a tu?
Tu tens a ella i jo ningú.