L'habitació de l'ordinador

Mentre estic tenint una lluita interior de si menjar més o no, perquè no vull engordir i ja no toca perquè ja he menjat suficient crec.., estic escrivint això.
El meu pare és jilipolles. Hauria de dir: jo penso que el meu pare és jilipolles, però no em dóna la gana. Perquè no només és jilipolles, sinó que no s'entera de res. Ell em pot fer les desgràcies que li doni la gana i a sobre tinc que suportar els seus crits. Hah.
Si és que no hi ha tants crits potser és perquè jo no contesto tant, sinó estaríem igual de crits, cada dia, cada minut, cada moment que estéssim junts. De fet si no contesto tant suposo que és per les pastilles, que em fan estar més tranquil·la? No ho sé, però tot i així quan ell em sopera no puc evitar cridar, és que no entén res ell. Em diu que no faig res i moltes altres coses, bé, que no serveixo per a res, i després fa coses sense sentit. Sempre tinc que portar el meu germà jo? Quin morro que té. És el seu fill, jo no sóc. I la meva mare que sembla que tingui unes venes als ulls?... No veu que és un maltractador psicològic. Després de tots els crits i fer-te sentir una merda bé de bon jan. Jo ja el conec aquest traïdor de merda. Potser no escrivia aquests dies perquè no passava res en la meva vida. Tot és està estirada al llit i dormint esperant que passi el dia.
Cada cop que hi ha oportunitat d'estar amb el meu pare jo marxo. Marxo d'on està ell. Després em pregunta per què marxo? Clar, com en aquells moments no té a ningú em vol a mi. I jo com podreu imaginar no tinc gens de ganes d'estar amb ell. Putu masclista. Ell sempre donant ordes, i pobre de tu que desobeeixis, i jo seguint fent-ho. Ja podeu imaginar les conseqüències.
Hi ha dies en què m'agrada la companyia de me mare, cosa que feia trilions d'anys que no passava, però com a casa meva tots són masclistes ja me'n puc oblidar...
El meu germà també se n'ha de sortir amb la seva... i ell té la meva mare enganxada a tot arreu. Cosa que jo a la seva edat estava tancada a l'habitació de l'ordinador. I ell els hi explica tot o quasi tot. Jo em callava tot.
Quan he dit que feia anys de la companyia de me mare, és que ha canviat això de fa poquíssim temps: quan vaig estar ingressada. Sembla que de llavors han "canviat algunes coses" o no sé si sóc jo. Potser al quedar-me un temps allunyada d'ells (família, pares i germà) em va fer pensar. Bé no ho sé, així que no us ho puc dir.
Per últim l'amiga de tota la vida crec que com sempre quedem quan a ella li convé.
Si mires això, no sé no sé què dir.
Ahhh i la tele de casa no ens va.