lavidaésunamerdanoPITJOR.

La vida és una puta merda.
Merda és lo que és la vida.
Vaig tajada, una mica.
La gent no para de mirar-te i es pensen que per això diré més coses? O no estaré sola? doncs s'etivoquen...
 Deixeu-me en pau joder... vull ser feliç d'una puta vegada.
T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida. T'odio vida.

lavidaésunamerdano,pitjor.com.....................................

Absurda vida

No em digueu per què... no ho sé ni jo. Després d'un dia més o menys bo em toca un de malament. O més aviat un seguit de dies dolents.
Només espero que acabi el dia bé...a més avui.
No tinc ganes de res.
La foscor torna a estar aquí.
Tot i així us desitjo un bon any nou!!!!!!!!!!!!! Feliç 2015!

T'odio menjar

MERDA MERDA MERDA... L'he tornat a cagar. He menjat de més.
Sóc tonta inútil acabada.
Més jilipolles no puc sé...
A més acabo de veure que al google que "qualsevol" cosa que busco hi han fotos del meu blog... i algunes d'aquestes fotos és el meu braç.... i això pot ser bo o dolent depèn de com t'ho miris... Ara m'adono com de perjudicial és per mi haver penjat tals fotos, ho pot veure TOTHOM! Sabeu què és això? Bo perquè suposo..., ja que veuran el meu blog, però i si són persones que em coneixen?

No puc parar de pensar en menjar... i sóc tonta sóc tonta i bffff ...........

6:00

Aquest cop no he begut res. El 25 en vaig beure 2. Aquesta nit cap. Crec que feia temps que sortia de "festa" i no bevia res de res, bueno, he de confessar que he fet un glop del cubata de me amiga, però ja està.
Una part de mi em deia que volia alguns cubates... però l'altre no volia i una molta part era els diners.
Sort que no he begut res perquè no ha anat molt bé la nit.
Cap el final he tornat a quedar-me sola i m'he quedat flipant amb el panorama  que tenia davant meu.
Quan no has begut t'adones com fas la pena quan vas borratxo... Tot i que suposo que sempre hi han persones que són com realment són.
Tot i donar-me compte d'això segueixo pensant que necessito l'alcohol per desinhibir- me, però suposo que ho aniré superant.
Una altre desgràcia que m'ha passat quan he arribat a casa és que... m'he posat a menjar com una boja :(: gorda gorda gorda gorda gorda tonta tonta tonta tonta......

La felicitat que aporten els nens

Avui he vist el concert de nadal d'on faig pràctiques. On vaig fer la primària.
Totes les actuacions que han fet m'han portat un somriure. I m'han fet sentir bé i m'ha encantat veure'ls. Després t'adones com d'important són els nens i de com et poden fer treure un somriure quan estàs malament.
He trobat a faltar allò. Volia tornar a ser una nena, però amb una altre vida.
També he vist els de la ESO i també m'ha fet pensar.

En què voldria tornar a passar la meva vida d'una altre manera... que vull tornar a tenir 16 anys amb ganes de menjar-me el món i ser diferent...


Canvi de tema radical...

El menjar:
El menjar em tempta. Sembla que com més intento evitar-lo més ve a mi.
Maleit sigui, per què havia de ser una persona de vida?
Com més intento evitar-lo més menjo i això em produeix malestar i angoixa.

Per acabar....

El meu desig de nadal és trobar la felicitat, amor i tenir salut...

Estàs Sola i ser que et fa mal.

Tots ballen. Tothom riu. S'ho passen bé. Tot té una explicació: Tenen amics. Veig com passen els anys i ho veig perquè ara nosaltres ja no som els més joves. Ja no tenim aquell descontrol. I em pregunto per què passa això? Ara són ells. Els de 16 anys són qui beuen "alocadament" . Potser ara, amb 20 anys ja no ens afecte igual.... deu ser lo que té començar a beure als 14. M'he acabat el primer cubata . Tinc ganes de beure'n més , evidentment no m'ha pujat gens. Penso que igualment amb la psico vam quedar que podia beure 2, per tant no passarà res... però oju! quans diners em queden? També hi ha festa el 25, 27 i 31... A més alguna cosa em diu que quan m'acabaria el 2n vindria el 3r i potser un 5è. Acabo optant per no beure més. Però què em passa? Que estic sola. Com sempre. Com per variar. Clar, anys enrere bevia per no ser conscient i poder ballar, encara que fos amb coneguts molt coneguts que mai parlava. Després la nit podia sortir bé o acabar fatal..., però el menys passava alguna cosa. Ara no. això em fa pensar més en acabar agafant el cubata. Penso, i penso en la millor decisió. Lo més dolent que pot passar és fer la pena... però és que ja l'estic fent, estant sola. Sóc com aquells altres 2 nois del poble, algo més grans que jo que sempre van sols i per dissimular es posen a ballar amb gent que no coneixen. Estan sols, com jo. Però hi ha una diferència molt gran. Jo sóc una noia i més jove que ells. No em vull convertir en ells. Em vull morir. No veig res més trist que estar sola en una nit així. Se m'acaba d'acudir una altre idea terrible, que no és la correcta. Puc atreure l'atenció de la gent si bec més, em descontrolo, puc ser jo, o simplement deixar-me anar més, d'aquesta manera no tindré tanta vergonya... em posaré a ballar com he fet altres cops sense importar-me el què digui l'altre gent... i després quan vegi que tothom em mira, perquè realment pensaran que fa: L"Ina" ballant sola, súper borratxa, sense ningú.... està boja... però després encara em veuran més boja. Se m'acudeix tallar-me davant d'ells. Què farien la gent? Estic fatal... Se me'n va... ho sé.
Decideixo no fer res. De 3 a 5 l'he passat amb la meva amiga. Però ella ballava amb més gent... jo només amb ella. De 3 a 5 he estat sola en un racó pensant tot això que us he descrit.
És insuportable. No puc més. Això és una merda. La gent et mira perquè estàs sola. Jo vull passar-m'ho bé com els altres. Per això surto. Altres anys em quedava a casa per no passar aquest mal "trangul", però llavors era l'adolescència i encara sortien més... era insuportable quedar-se a casa mentre els altres de la teva edat sortien, per això un dia vaig decidir sortir sola. Va ser la pitjor decisió de la meva vida... però el menys vaig fer algu al respecte. No me'n penedeixo, perquè sinó no hagués passat res a la meva vida. Al menys sabien que existia.
Així és com se sent una persona quan està sola, tothom s'ho passa bé menys ella. Tothom la mira i ells es vol morir perquè tots la coneixen... i aquí s'adonen de que està sola. Al menys és com em sento jo. Tothom et mira, però mai et diuen res. I sabeu què és això amb 15 anys? Penso, i penso perquè ara no passa res i suposo que la resposta és, que llavors era més jove i els hi devia fer més pena. Ara m'he fet gran i semblo desgraciadament aquells nois que foten fàstic.
Ja veuré què faré els propers dies....

Nadales

Estic trista. Estic trista de soledat, estic trista de gordesa i estic trista de sé jo. Ho sento.
Sento que decepciono a tothom amb la meva manera de ser i fer. Em faig fàstic i no ho suporto.
He estat amb la coral. Els estimo d'alguna manera, però em fa vergonya. Per què demostrar amor costa més que l'odi? Sóc rara i ho sé. Sóc així. No parlo gaire. No sé si perquè no en sé més o perquè no tinc seguretat... o potser per una mica les dues coses. Si no ho demostro gaire no m'ho tingueu en compte. Pf, què dic? Si de jutjar-me ja ho faig jo, per una mica més no passarà res...
La vaig cagar. L'he cagat. No em vol. La quina admiro més... Ella és molt oberta amb tothom i em dono compte que em vaig aferrar a ella i ara potser vol que la deixi en pau, m'ha ajudat molt, perquè és bona persona, però no perquè em vulgui, crec. Però alguns dies ho va aconseguir em va fer sentir molt bé amb ella, però sé que ella no em vol tan com jo l'admiro. Però jo no deixaré de sentir-me bé amb ella i jo espero que no s'acabi continuar parlant amb ella.
La cago constantment. El que faig, el que dic i el que escric. El que canto. TOT ho faig malament.
Ho sento torno a dir. Ho sento...

Prou ser jo. No vull ser jo.

No és gaire normal de mi no renovar sovint, però no he tingut temps. Exàmens, etc.
Porto 5 dies sense pesar-me i no sabeu les ganes que en tinc, tot un record per mi... de pesar-me 4 o 5 cops cada dia a ara... En moments he estat apunt de fer-ho però he resistit. En principi havia d'estar una setmana sense fer-ho, però ho vaig fer un dia que no tocava... però demà el matí em pesaré ja, que és el dia que ho puc fer!
No em puc treure del cap i em culpo constantment... que jo no vull ser jo.
Em faig fàstic i em culpo ser com sóc i entenc perquè les persones s'allunyen de mi o perquè no em volen perquè jo tampoc em vull. No estimo la meva manera de ser.

Sorpresa... un gasto més a casa meva... 3000€ per les dents del meu germà..... vaja hòstia eh... No tindré reis ni res... i la bronca que ens va caure a nosaltres -.- Diu que si li ve un xungu serà culpa nostra. Perquè no us ho havia dit però ja fa un temps van ingressar el meu pare de alguna cosa o no sé si relacionat amb els nervis que li produïm o ell mateix li ve, això que no és molt vell (40 i algo).

I per acabar... aquest dissabte el matí farem nadales al carrer amb la coral! Dissabte per la nit hi ha festa al meu poble... però no sé si anar-hi per anar sola. Finalment diumenge a la tarda tinc concert amb la coral. Un dia vaig publicar el cartell, però el vaig eliminar per si de cas, si el veu veure us convido a venir!

https://www.youtube.com/watch?v=eOyBqO7SVe8

Una merda d'entrada.. ho sé... explicant la meva vida...Aquest blog m'agradaria fer-hi uns quants apartats, un de llibres i pel·lícules, un altre de les meves reflexions, un altre de més explicar la vida... i algun més... però és que no sé com es fa, i ho he mirat ja uns quants cops!

Somnis de nadal.

S'acosten les festes de nadal, cap d'any, reis... Tothom surt aquests dies per la nit. Jo si surto és per anar sola.
Un dia em van preguntar: i què sols fer per cap d'any? Surts amb els teus amics? Quins amics vaig pensar jo... Què representa que tinc que contestar? Si sóc sincera l'altre quedarà flipant i pensarà: què hi faig aquí amb ella? Per tant només em queda mentir o no ser sincera del tot:
           -Sí... bueno amb els amics....
La resposta que jo pensava de veritat era:
          -Suposo que li preguntaré a la meva amiga si puc anar amb la seva colla, com sempre, ja que sinó no pensa amb mi, i per no quedar-me sola.. i ella passarà de mi i estarà amb la seva colla i novio.
Jo em quedaré aïllada, sense dir ni piu bevent i mirant a tothom com sempre. En aquells moments és com si no existís. La meva vida havia estat així la majoria de temps.
En aquell moment sóc l'única noia que no riu. Sóc l'única que mira tothom d'allà i veu com tots excepte jo tenen amics. I penso què he fet per merèixer allò?...
El meu cap d'any serà així. Aquesta és la pura realitat.
Sopar amb els meus pares i germà (segur que tot serà crits).
Anar al pavelló sola o amb la colla de la meva amiga, que segons com ho passo pitjor. O bé quedar-me sola a casa. Aquest serà el meu súper cap d'any.

El que jo voldria: Sopar amb uns amics que no tinc. O l'altre opció que és impossible, els qui més o menys si que em volen fer un sopar amb ells.
A continuació sortir al pavelló o més igual, allà amb ells muntant la nostre festa.
Només vull sé feliç... i està amb gent que m'estimi...
Realment quan penso aquests penso en concrets uns. Però sé que allò és impossible, que ells tenen una vida i ............

En fi. Només amb tot això ja veieu que jo no faig res en aquesta vida.

Només nosa.

És un secret...

Mai hauria pensat que fer el que he fet avui em costaria tan...
Tenia hora amb la psico i allà, amb ella he tirat l'objecte que em tallava. M'ha costat bastant tot i així ho he fet.
M'ha produït bastant malestar... M'he posat molt nerviosa i jo en el fons no el volia tirar. Sé que és lo correcte, però m'ha fet tal mal que desgraciadament m'he tornat a tallar.
Ho he fet a classe. Ningú s'ha donat compte. Com faig educació infantil ha sigut fàcil. He agafat un cutter. Ara penso sóc tonta. No ho hauria d'haver fet. Només em faig mal a mi mateixa. Però és que en el fons només tenia ganes de fer-me mal.
No entenc res. Una època semblava que els meus pares em deixaven de mirar el braç, però ara ho tornen a fer. Em posa molt nerviosa. Em tornen a llegir el blog? Havien deixat de mirar-lo per dissimular i ara ho tornen a fer? Tot són imaginacions meves? O simplement hi ha una època que es pensen que ho faig i que altres no? O com va la cosa?...
No m'entenc. I crec que una part de mi no vol sé feliç.
Em faig por i no sé a on puc arribar.
Mai, torno a repetir, com he dit al principi... mai hagués imaginat que haver de tirar aquella cosa em produís tan malestar de veritat.
Amb això podeu veure quan de perillós pot sé començar a fer aquestes coses, no? Havia vist pel·lícules sobre això i pensava que era terrible i ara sóc jo la què ho fa. No ho proveu.
PD: no li he dit a ningú. No vull decepcionar, ara que una cosa havia fet bé. És un "secret".

Les claus de la felicitat.

https://www.youtube.com/watch?v=xtSye1rio40
-Fer coses per un mateix.
-Cuidar-se.
-Fer les coses que a tu t'agraden.
-Hobbies (llegir, música, teatre, cantar, ballar...)
-Fer esport.
-Menjar equilibrat i saludable.
-Acceptar-se a un mateix: valora't.
-Entendre't. (mindfulness suposo)
-Controlar-te amb els teus impulsos. (mindfulness).
-Superar-te.
-Informar-te de les coses per enriquir-te: Encara que només sigui llegint.
-Fer el que a tu t'agrada.
-Ajudar a la gent.
-Voler sé feliç.
-Esforça't.
-No paris de fer coses.
-Compleix els teus somnis a poc a poc.
-Surt amb els amics i si no en tens fes moltes coses, tipus activitats, etc.
-Canta.
-Riu.
-Balla.
-Passa de la gent
-No et rallis pel què has fet, el que no o el què hauries d'haver fet.
-Disfruta cada moment.

Pensa que les persones no les pots canviar i no esperis res de ningú, tu ets qui decideix com vols estar. 


Bé, a veure si m'ho aplico a mi mateixa, no sé són coses que ja és de lògica i suposo que ja ho sabeu, però no està de més que ho recordin a vegades, no? :) Petonets...

La p... realitat

I lo pitjor és que ningú es dóna compte de res. Lo pitjor és que et veuen un innocent. No veuen la part fosca de tu, però jo sí, la veig i la visc dia a dia.
L'habitació és fosca i només tinc ganes de tapar-me amb la manta. Les llàgrimes em cauen desconsoladament. Poso música trista, ideal per ensorrar-te més. Només vull dormir. No existir. Prou crits. Vull felicitat. I a casa meva no hi és. Aquí només hi ha ràbia i això fot pena.
Sé que no hauria de pensar, o simplement hauria de pensar en l'ara, però és l'únic que tinc ganes de fer... Ensorrar-me en els meus maleïts pensaments. Escoltant els teus crits de merda.. malgrat tinc la música. Que aquests si que no vull sentir, però sento sense voler...
Només puc sentir dins meu com una hòstia ve darrere d'una altre, però no físicament, pitjor.
No sé què pensar.
Em dones les culpes a tot i em jutges constantment i ara em castigo jo mateixa per ser com sóc.
Juro que em tinc infinit fàstic. Sento no ser millor persona i ho sento perquè l'he cagat moltíssim. Perquè molts cops faig les coses sense pensar.
Malgrat tot juro que jo mateixa seguiré endavant, siguin quines siguin les condicions i malgrat les llàgrimes i els cops seguiré lluitant per ser feliç.
I el final... espero en un futur no molt llunyà jo seré jo.


Últimament estic fatal a casa.
Cada dia són bronques i merdes. El meu pare em crida i em dóna les culpes de tot. Avui m'han dit que tinc 7 o 10 dents amb càries, i me les rento cada dia. M'han dit que em costarà cap a 800 € total més o menys entre un cosa i l'altre. Em va caure un tros de dent... i sempre m'havien dit que tenia les dents perfectes. Cada dia a casa meva és una constant lluita i jo no puc més.
A casa només treballa el meu pare, ara a sobre a part de la salut hi han més gastos grossos i tot em culpa a mi...
Tinc por a quedar-me sense casa.
Per culpa d'estar malament a casa ho faig pagar a molta gent. A classe m'aïllo més, si ja em costa sense ajuda, doncs si m'ajuden a estar malament ho empitjora tot.
Últimament l'he cagat molt.
I per culpa d'estar així participo encara menys a classe de lo que faria si no estés així... i segur que es pensen que és perquè no m'importa.... aquesta setmana m'he penedit de moltes coses.... i em penedeixo ser jo de veritat i em faig fàstic per tot i no puc més. I sento explicar me vida.

Punt final

La vida és lluitar. Però què és lluitar? Lluitar és seguir endavant passi lo que passi. Tindre un mal dia, però tot i així voler continuar. Continuar passi lo que passi.

I què passaria si posés punt final? Que no hauria donat l'oportunitat de saber si hagués anat millor.
Penso i penso en les conseqüències que això portaria.
Sento els teus crits i em fas fàstic. Cada comentari que faig vosaltres em despressieu amb les vostres respostes i em fan mal. La gent no sap res.
Tinc persones que m'estimen? Jo crec que no.

He aprés a plorar en silenci i sola....

i'm a warrior

Hauria d'estar fent feina i ara m'hi posaré.
Vull fer algo respecte la meva vida. Crec que vull o ser feliç o ensorrar-me, enfonsar-me i acabar molt malament... però no vull estar entre mig. No vull passar 15 dies malament, 2 de bé, 25 de fatal, 1 de perfecte, 25 enfonsada, 2 feliç, 48 fatal, etc. No. En tot cas vull estar 80 dies perfecte, 1 de malament, 95 dies perfectes, 1 malament, 100 perfectes.... Vull la segona opció, com la gent normal... lo que la majoria de gent està.
Em miro i em faig fàstic. M'odio.
No vull ser la noia ensorrada, vull ser la simpàtica i alegre i sent jo, però més alegre, sense tristesa.............

En busca de la felicitat....

Coses que et fan plantejar la vida.
Sembla que quan fas un pas endavant, tornes endarrere i realment penses si val la pena seguir lluitant.
Però jo vull ser-ho. Vull ser feliç ja.
Ser que pensareu que és absurd... però quan tot et surt malament... quan veus que no ets capaç de fer res perquè no serveixes per a res.... doncs penso si de veritat fa falta molestar als altres? Però llavors penso que això seria donar la raó qui no em vol.
Per això en ves de reaccionar cap avall, intentem millorar.
Però és que que passa quan portes intentant-ho molt de temps i tu no millores? Comences a pensar un altre cop si realment vals alguna cosa.
La resposta està clara. Que tot depèn del que facis el respecte.
És fàcil dir que et sembla que una vida és fàcil, però realment un sap lo que té.... A vegades qui menys diu és qui més té. A vegades qui menys es queixa és qui més raó té per queixar-se. A vegades si una persona no parla és per alguna raó, no penseu? Mai li digueu algú quan feu un treball: pots parlar. Aquesta persona es sentirà malament i en alguns casos es voldrà morir perquè ho vol fer millor i no pot. Llavors, és aquí quan m'adono que no serveixo per a res.
És aquí. Perquè ara estic demostrant que no valc RES. Res Res res.
No vull ser la "nena" tonta, empanada i amargada. No. Vull ser jo.
Tot i que jo no ser si existeixo. Perquè he nascut, però a quin preu? Estic a la terra, però la pregunta és: VISC?

Tinc ganes de dir-vos que diumenge vaig fer un concert amb la coral i em van proposar d'anar amb ells a caminar aquest dissabte *_* em va fer tanta il·lusió! Gràcies mil gràcies....

Com és que al twitter em segueixen cantants? Que seguiu el meu bloooc? (jo super encantada, però alhora em fa pensar si és bo o és dolent....). Si em seguiu podeu contestar les enquestes que encara millor... jeje....

PD: He tardat a renovar per treballs, exàmens... entre tot no puc.....

Enganyar-se el camí fàcil?

http://www.youtube.com/watch?v=14hmLEs0u-8

A vegades és més fàcil enganyar-se a un mateix. Fer veure que estàs bé quan realment no ho estàs. Potser és millor així. D'aquesta manera potser acabes passant a l'altre banda de veritat.
Però que collons, fes l'esforç a estar millor.
És hora de tornar a començar.
Despertat de la foscor. Allunya't d'ella.
Contagiat del riure dels nens, perquè riuràs amb ells.
Treu-te les ulleres negres i posa't les de colors. Veu la vida amb un altre color.
Fes-ho per tu i accepta't... perquè he aprés que ningú ho farà per tu... i és molt trist esperar dels altres i que mai arribi, per això si un mateix no s'accepta tot és molt difícil.
I l'acceptació a un mateix es fa difícil quan t'odies completament.

PODEU CONTESTAR LA NOVA ENQUESTA? 

Gràcies!!!!!!!

Fàstic a la vida.

Sóc tonta retressada i no puc més.
Estic en aquesta maleïda vida.
M'odio i m'avergonyeixo ser qui sóc.
Faig fàstic.
I no valc res.
Vull escapar-me i marxar d'aquí.
no vull tornar més.
La vida és dura, però suposo que lo més dur són les paraules o els sentiments cap a un mateix. Suposo que jo mateixa em faig el mal.
Mai seré prou bona per res...

https://www.youtube.com/watch?v=Kr6Nptwa65M

Sabeu per què...?

Vull explicar-vos perquè per mi és tan important que contesteu les enquestes...
Simplement tinc curiositat, m'agrada saber l'opinió de l'altre gent i a més si em coneixeu ho vull saber. Més que res, perquè he arribat a pensar si algú que em coneixia ho ha llegit, per això si llegiu això contesteu les enquestes si us plau. M'és igual si em coneixeu i em llegiu..., si potser seria dolent per mi, però igualment ho fareu no? Tan per tan m'ho dieu.
Bé, dir-vos que quan se m'acabi la feina del cole i tal intentaré canviar el disseny o afegir noves coses o alguna cosa per l'estil, tot i que ho he intentat una cosa que no me'n surto, però tampoc tinc temps d'estar a buscar-ho. (no el disseny una altre cosa).
En fi... dir-vos que el musical amb la coral m'ho vaig passar molt bé! Però dissabte em van tornar anar fatal fatalíssim el dia i avui he fet bastoners, i no ha anat molt bé. A més que estic plena d'exàmens i algun treball i no ser com ho compaginaré però bueno...
Se m'acaba el temps...
Una entrada molt aburrida explicant-vos la meva vida... sorry...

La família o/i la mare que mai he tingut

https://www.youtube.com/watch?v=moSFlvxnbgk

Cada vegada més m'adono, o això crec que és, el perquè sóc com sóc.
És tan evident.
Potser ella no és la culpable. Potser tampoc ho va tenir fàcil, segur que jo segueixo els mateixos passos que ella... i diuen que és inevitable acabant sent com la teva mare. Jo no ho vull. Jo no vull arribar a ser ella mai. Ploro mentre dic això.
Per això jo tinc clar, que no penso tenir fills fins que jo hagi crescut com a persona. Perquè jo tinc clar com no vull educar els meus fills.
Sembla mentida, però porto tota la vida desitjant ser mare, i alhora no vull fer-me gran, és irònic oi?
No tinc ni idea com es crien uns fills, però tinc clar que no vull que pateixin. Ser que no es pot ser una mare 10, perquè no hi ha cap llibre d'instruccions ni existeix la mare 10, ni una família excel·lent, però si existeix una mare casi 10, una mare on faci tot el que pugui.
Tinc clar que els meus fills no vull que pateixin, i vull veure com els meus fills compleixen els seus somnis i són la persona que jo mai he sigut i la visquin tal com ells ho desitgin.
Però de moment per això encara falta. De moment jo sóc la filla.
I crec que ser que ella ho ha fet lo millor que ha sabut, però t'odio, em fas fàstic i no et suporto. Aquestes paraules són molt dures, ho ser, i injustes. És injust que hi hagin persones que tinguin famílies que no et fan créixer com a persona. Tothom hauria de poder tenir una família digne.
Em costa molt les coses, molt moltíssim i cada cop més que tot és culpa de la família. Jo tinc clarríssimament claríssim que vull millorar. Sóc molt negativa però ser que el final ho aconseguiré, si no decideixo morir abans. Ho he dit molts cops i continuo així, crec que sóc forta. Mai em rendeixo...
No ser si existeix el destí, però estic molt contenta d'haver conegut una persona que podria ser com la mare que mai he tingut. És de la coral. L'admiro moltíssim. Jo per ella crec que sóc com una mena de càrrega, i crec que d'alguna manera la faig sentir una mica responsable de mi. Si ella llegís això em moriria de vergonya. Perquè segurament mai més em tornaria a parlar, perquè segurament li faria fàstic haver llegit això. Ser que no em fa de mare. Però jo la veig com una mare genial amb les seves filles i "em sento protegida" amb ella. Ella no ho sap, però li he agafat molt carinyo, i estic segura que ella no em veu com a res... però jo em sento així.
A part d'això també penso que és una persona 9'5, perquè ningú és 10. M'agradaria portar-me moltíssim bé amb ella i tinc por que, quan sigui el motiu que sigui no pugui tornar a la coral mai més parlar amb ella.
Ara m'adono que mai m'he sentit estimada.
I tot el què he aprés potser m'adono que és per ells. Els meus pares. I si em paro a veure com són les coses amb els altres, puc veure que tot aquell que té uns pares correctes són unes persones millors, i una mica més felices. Que ja ser que no existeix la família perfecte i que tothom té problemes, però no em direu que, si us hi fixeu, no veureu les persones amb uns bons pares, més felices?

El final... he tornat.

Em faig fàstic. Tinc ràbia. La família és un fàstic. Sento odi.
Apunt de tallar-me... en ves d'això m'he esgarrapat amb les meves ungles fort i de cop unes ganes increïbles de tallar-me
No ho hauria d'haver fet. Me n'ha fet venir més ganes.
Apunt de fer-ho, però si puc m'aguantaré.
A més d'això avui, cada cop que mossego una poma, una part de mi es sent fatal.
Només tinc ganes de plorar. Per tot.
Em faig fàstic i m'odio. Sentir tal ràbia em fa sentir fatal.
Penso: Para, però no puc.

Això va passar ahir i vaig acabar fent-ho. Una part de mi està molt decepcionada amb mi mateixa. El menys tema pesar porto 2 dies sense fer-ho.
No és normal en mi deixar passar tants dies sense renovar, però estic plena d'exàmens i treballs... i etc etc. Un dia vaig acabar a les 3 del matí i anar fent.

L'amor que mai serà

L'he tornat a veure, em sembla que mai ho superaré.
No sé si puc dir que mai m'he enamorat, però els dos nois que m'han agradat més en aquesta vida han estat no correspostos.
L'únic noi que em sembla tan atractiu, aquell que em vaig fixar als 12 anys, anys pensant que ho superava, però veient-lo i tornar a sentir lo mateix. De fet ni et conec. Però vaig imaginar una personalitat amb tu. Potser no ets real, però la teva aparença i el teu físic m'atreu.
Mai t'agradaré i mai ho superaré, però no mereixies la pena.
Torno estar com fa tres dies. I en el fons no ser ni perquè.
Ja hi tornem a ser. Ho vaig dir.
I semblo bipolar.

No només és haver-te vist. És tot. És tornar a sentir-me una merda i moltes coses més. Sento enredar-vos amb el meu diari, perquè simplement això sembla. Perquè collons sóc així.

Ah! I m'han posat un 2 en una activitat i encara falta la nota d'ahir de l'examen que em va anar fatal.
Aquest cap de setmana tinc concert amb la coral, balls amb els bastoners i un munt de treballs i exàmens... Sóc tan gafe que el divendres 14 que aniré a bcn a veure un musical, em coincideix amb un examen, que hauré de fer abans d'hora...


He acabat les pràctiques en la llar d'infants on estava i se m'ha fet molt trist. M'han fet un dibuixos molt bonics i m'ha fet molta pena acabar les pràctiques allà. Els trobaré a faltar molt.
Dilluns començaré les pràctiques a un lloc nou. El lloc on vaig fer la primària. Estic espantada per què em trobaré.

ViscA la felicitat

https://www.youtube.com/watch?v=gAQYPsWAUlQ

Les coses canvien. Joder. Volem o no volem. Ho admitim o no. Tots creixem. Tots ens fem grans.
La vida passa. Tu canvies. La gent del teu voltant es fa gran i tu et fas gran.
Els altres canvien. La situació canvies.
T'adones que et fas gran i no pots fer res per evitar-ho. Uns creixen més ràpids que altres mentalment... però tothom s'acaba fent gran. O no.
Se m'omplen els ulls de llàgrimes, però no estic trista, no. Avui estic feliç. Si. Pocs dies ho estic, però avui puc dir que ho estic. De fet porto uns dies així, uns dies que en realitat són uns 2.
He fet un examen i m'ha anat fatal. Ho juro. He volgut donar sang i no he pogut. Tinc moltíssima feina, són les 22:15 de la nit, demà m'he de llevar d'hora i tot i així estic aquí. Tot i totes aquestes coses avui estic feliç.
He discutit amb casa meva, com sempre que estic amb ells i no he tingut un dia completament bo... però no ser ben bé perquè avui em sento bé i això m'agrada.
M'agrada sentir-me bé. Tot i el meu grau de felicitat avui, he tingut un moment de debilitat i he estat apunt de tallar-me, però no ho he fet... i això està bé.
Tinc por a quan això es torni a acabar... perquè en mi tot són alt i baixos. No m'entenc gaire, per no dir gens, i no entenc la sensació de perduda i quan estic envoltada de foscor.
Porto dos dies rient a estones, allò rient a no poder més i això em fa eternament feliç, però ser que aviat s'acabarà, perquè sempre em passa, com si alguna part de mi no volgués ser feliç.

Com he dit he intentat donar sang i no he pogut, em faltava ferro. M'he fet fregues a les mans (per les meves mans glaçades) i he fet la prova dos cops, i els dos m'ha donat que estic baixa de ferro..., i la veritat és que em sentia marejada. M'han dit que és molt estrany, per coses, i m'ha dit que podria ser que tingués anèmia, però a l'estiu em van confirmar que no en tenia.. per tant no em quadra res!!!!

PD: Avui la cançó que poso és d'un grup que més aviat em van trobar ells a mi pel twitter, però no crec que em segueixin el meu blog, ja que no sóc molt bona escrivint, de totes maneres si llegiu podeu fer +1 a google, així sabré que m'heu llegit.
Per cert. No entenc com és que el twitter em segueixen bastantes persones, però ningú contesta les enquestes, i al facebook tampoc tinc molts "me gusta". Tot això confirma lo que dic. El meu blog és una "xusta", no escric bé i simplement em segueixen perquè si. Vaja, no ser "digo io".

Vull tornar a donar sang!!!

Vull morir

Avui només puc pensar que vull morir.
És egoista? És de dèbils? Em sento així.
És trist pensar això ho ser.
Tot és molt aburrit. És una rutina.
Estic sola. Sola. Sola. SOLA.
Només puc pensar això.
Sola, gorda, insegura, burra, tonta, inútil...
Em sento tan perduda. Durant la nit només podia sentir una pressió al pit. Absurd.
Pesada.
Calla. Prou.
Avui he anat a mindfulness i som un grup de persones. Em fan molta gràcia. Jo sempre sóc d'observar i els observo. No ens coneixem de res, però tenim alguna cosa en comú. Tots nosaltres estem allà. Cada un som diferents. Únics i especials suposo. Em cauen bé. Però en canvi, només els veig un cop a la setmana. És trist. Quan acabem això mai més els veuré. Ells ni es recordaran de mi. Però jo sempre els tindré en ment. Pensaré què deuen estar fent i com els hi deu estar anant.
Una d'allà podríem dir que és bastant negativa, no la culpo perquè jo també ho sóc, però explica moltes coses, i jo penso: No ser perquè li passa això si té un home que l'estima, un o més fills que se l'estimen i a vegades parla d'unes amistats. Què més vol? Si jo em sento com em sento és perquè em sento sola.
Però després penso que ella sabrà perquè li passa lo que li passa, perquè evidentment tothom tenim els nostres problemes, i ella s'ho sabrà... però jo si estès en la seva situació crec que seria més feliç.
Però ara ho he dit. CREC.
No ser. No entenc res. No ser perquè em sento tan buida, tan perduda...
Vaig molt estressada, per feina, treballs, exàmens, activitats... i em preocupa fer-ho tot malament... Potser per això aquests dies estic sentint-me més malament, cansada... sabeu? vaig treure un 9'3 en un examen.

Fer-me mal. Cutting.

Una part de mi tot sovint hi pensa, però he d'aguantar-ne les ganes.

Fins que arribi el dia que hi tornaré.

Només és qüestió de temps. Quan trigaré? El temps ho dirà.

Les meves ganes. La situació. La força de voluntat...

Avui el meu cap torna a pensar la paraula gorda i em faig fàstic...

Anys enrere el menjar era el meu aliat, mai em fallava. Ara és el meu enemic.

Em tenta i jo hi caic o no hi caic.

Vull morir penso.

La vida és una merda.

Però morir seria la via fàcil, no? I jo mai deixo les coses a mitges, per tan no puc deixar la vida a mitges... perquè no he arribat ni a la meitat de la vida.

Però cada cop tinc més ganes de morir.

Penso que si un dia no puc més no ser on puc arribar.

Em faig fàstic i no serveixo.

Odio sentir la sensació que tinc en aquests moments.

Estic morta de cansansi  i no tinc ni idea perquè em passa tot això.

Arsèguel

Hola!! Com us ha anat la castanyada, el Haloween o el què hagueu celebrat?
Jo vaig tindre festa el divendres i no he parat en tot el cap de setmana.
El dijous com sabeu no vaig acabar el dia bé, però aquest cap de setmana m'ha anat prou bé!
Això si, mantenint-me amb el meu pare com podia.. i el meu germà.. ja que en tot el cap de setmana, sobretot el meu pare s'alterava per qualsevol cosa, i si hagués fet com sempre hagués estat pitjor. Però és molt difícil contenir-se i haver d'aguantar les merdes de crits, quan és per una tonteria.
Penses que per allò no n'hi ha per tan i que t'ho pot dir d'una altre manera, però és que si li dius això encara és pitjor... Lo pitjor és que després bé de bones i encara et fa sentir culpable a vegades.
El dissabte el vaig passar a casa els meus avis i el meu cosinet de 5 anys. Estava enfebrat i es va quedar a casa i vaig passar la castanyada amb ell, cosa que feia temps que no el veia, a més els meus tiets casi sempre van a la família de part de me tieta quan hi anem nosaltres... i avui...
Avui hem anat a Andorra. I m'ha anat bastant bé, i crec que molt motiu ha sigut per passar del meu pare, tot i que lo que diu doncs et va "maxacant" mentalment.
A part d'Andorra, que per cert feia com uns 5 anys que no hi anava, doncs hem fet moltes parades a molts pobles. Alguns d'aquests són Arsèguel, que és un poble molt maco, on va anar el foraster de tv3 i per exemple, a Solsona, i altres pobles que ara no ser el nom jajaja
Ha estat molt bé el dia.
Tot i que ara m'estic posant una mica trista per una tonteria suposo...

A veure... m'estic pensant lo de posar una foto meva o alguna cosa així.. potser poso una foto meva però des de darrera que no se'm vegi qui sóc, la cara.
Però voldria que contestés més gent les enquestes. Totes. No us costa i així em puc fer una idea :)

Crits

Ràbia, crits, impotència, soledat, foscor, mort, odi, plors, gemecs, tristesa, talls, sang, por, irritabilitat, inseguretat, nervis, ansietat, ira, fàstic, buidor, necessitat, cansansi, remordiments, desganes, pressió, MERDA, Paraules. Sentiments.

Tinc que aguantar els teus crits i jo tinc que callar? Ell té dret a cridar-me i jo no. És injust. Això em mata per dins.

Castanyada o Halloween?

Hola!
Vosaltres què soleu celebrar? Sou més de castanyada o de Halloween?
La veritat és que a mi tan me fa lo que faci la gent, però jo sempre he celebrat la castanyada. Tot i que m'agradaria celebrar algun cop les dues coses, però suposo ho faré mirant una peli. Si mai he celebrat el Halloween és perquè casa meva sempre hem fet la castanyada i perquè quan la gent del meu voltant el celebrava amb els seus amics doncs jo no en tenia. Llavors tampoc ho podia celebrar... així que..
En fi mireu aquests dies m'estaven anant més o menys bé i suposo que el fer mindfulness m'ajuda (viure el present), però durant la setmana m'han passat dues coses super negatives entre altres, però lo que més m'ha marcat són aquestes dues coses.
Una va ser una impulsivitat meva. Vaig fer una cosa mal feta. Em vaig precipitar. Vaig fer lo incorrecte. No em vull estar a explicar tota la merda... però va ser fatal... i l'altre ha estat avui fent una mena de joc o dieu-li com vulgueu a la castanyada.
La cosa aquesta que m'ha passat, que tampoc tinc ganes d'explicar... m'ha fet pensar si realment val la pena seguint vivint la meva vida. Pensant que si mai desapareixo ningú trobaria a faltar la meva companyia.
Potser és una "tonteria" lo que m'ha passat. Potser no.
Si algú tingués que jugar-se la seva vida per salvar-me crec que ningú ho faria i això vol dir que ningú m'estima i que no val la pena viure. Sóc molt egoista no? (per pensar en que ningú m'estima, però a tothom li agrada no pensar que algú l'estima?) en fi. no ser em faig fàstic.

Maltractament

Estava sopant. El meu pare estava estirat al menjador. Li havia dit a me mare que fes el sopar. Me mare va posar la carn a coure mentre jo em vaig espevilar a agafar sobres d'altres dies (diumenge nit).
Quan el meu pare té gana s'aixeca del sofà i va a la cuina.
I el sopar? On està el sopar? Hòstia em sembla que ja l'hauries de tenir fet. Va dir tot cridant. La carn ja estava gairebé feta, el que passa que s'havia oblidat la llesca de pa torrar-la. Cosa que ell no ho havia dit, però ja donava per entés que li havia de fer.
La dona va dir que ja li estava fent.
L'home va dir cridant: és que sempre igual eh, ja està bé! Com se t'han de dir les coses.
Jo ja no deia res. A vegades si faig algun comentari és pitjor.
A mi em va fer deler. Agafo un tros de pa i el poso a torrar.
Però que collons fas? A destrossar el pa! Hòstia no es fa això, si agafes pa l'agafes sencer i això d'agafar un tros no es fa, què és això? etc etc. Sempre que sopo jo tu has d'estar a emprenyar..
Ah no perdoneu m'he oblidat que tot va començar quan ell estava estirat al sofà i jo vaig tancar la porta del menjador i es va posar a cridar com un boig.
Després de la torrada vam continuar sopant. Però ell va marxar al menjador perquè no podia estar amb mi de cap de les maneres. Jo desitjava que marxés.
Hi havia carn acabada de fer a la cuina. Venia molta olor. Ell ja s'havia agafat la seva. Jo en el fons ser que no li agrada que d'un tros de carn agafi només la part que no té greix. Però ho vaig fer. Vaig agafar els dos talls de carn la part sense greix. Sabia que s'enfadaria, però en part ho vaig fer aposta.
Vaig sentir la seva veu com li deia a me mare: Ves a la cuina perquè encara destrossarà la carn que hi ha. Massa tard. Ja ho vaig fer.
De cop i volta la meva mare ja em va començar a dir: però homee que fas....
Bé el meu pare: Ho veus puta desgraciada! No serveixes per res! Ets una truja desgraciada no tens nom per a res més. Et denunciaré. Ja ets gran i pots anar a la presó. No hi ha dret lo que em fas. Aniràs a la presó i ens hauràs putejat a tots. No hi ha dret lo que fas. Ets pitjor que una canalla. ets una desgraciada truja no tens nom per lo que ets. Et picaré i aniràs a la presó. Em deia coses sense sentit. Com sempre que s'enfada.
Jo per no ser menys m'hi tornava vacilant-no, però vigilar a no cridar, perquè després ell crida més:
Però que dius? estàs boig. Dius coses sense sentit. Doncs pica'm. És lo que desitjava. Etc etc etc.
Tot això m'ho diu cridant amb una veu que no us podeu imaginar. La veu es posa dins les orelles. Ho diu amb veu amenaçant.
Jo no ser que pensar. Perquè en part té raó, a més si la meva mare no li diu res, el contrari està més aviat de part seva.
No puc dir que sigui un maltractador psicològic perquè només es posa així quan no li fan les coses bé o quan jo faig alguna cosa que a ell no li està bé , o quan jo faig coses rares com això de la carn. És a dir que té raó no? A més és veritat que sóc una desgraciada. Però no per això ser que no és un maltractador psicològic, sinó perquè me mare en ves de defendrem li dóna la raó a ell..., si fos un maltractador psicològic ell potser veuria les coses com les veig jo no? Perquè no pot ser mltractador perquè lo que diu té raó perquè lo de la carn no està bé, oi?

Tot i així crec que com es comporta no és normal... però si me mare en ves de donar-me la raó a mi li dona a ell.. doncs em torno més boja... crec que jo m'he transformat amb una maltractadora psicològica per culpa d'ell.

PD: això acaba de passar ara mateix, fa poca estona: Diumenge 22:22

Every life is beautiful♥

https://www.youtube.com/watch?v=G7oTLVevO5g

https://www.youtube.com/watch?v=FmtPQwx8jw4

Me siento muerta por dentro. No. Algo peor que la muerte.
Sigo siendo una niña, una niña que intenta encontrar su sitio en éste mundo. Sigo sin tener respuestas a muchas de mis preguntas, preguntas que tengo pero que ni siquiera puedo expresar porqué no existen palabras para expresarlas.
Falta algo por qué dios siento, siento no deseada.
Por qué creo que no tengo el derecho de existir? Por qué paso más tiempo deseando acabar mi vida que vivirla?

by: October Baby

Una pel·lícula que m'ha agradat molt. I aquest escrit em descriu perfectament com em sento jo també així que...

NO SERVEIXES

No us passa que penseu que no serviu per a res?
Últimament només faig que pensar en això...
De fet porto tota la vida pensant-ho, només que unes temporades m'ho repeteixo més que altres. En aquest cas és ara. Aquests dies.
Aquests dies de tanta feina a classe.
Tropocientos treballs, amb molta gent, tants que tenim a classe un paper penjat amb les persones amb qui fem cada treball.
Lo pitjor d'aquests treballs, és quan ens deixen fer els grups i casi sempre ens quedem les 3 de sempre, i quan ens hem d'unir aquestes 3... Per què serà no? Doncs més clar que l'aigua impossible: la seva manera de treballar és molt rara, o no foten ni l'ou o no venen mai a classe... però i jo? He arribat a una conclusió i sempre és la mateixa. De fet aquesta mena de problemes els he tingut tot sovint (eh, però hi ha grups que fèiem nosaltres que no em vaig quedar sola). La meva conclusió són vàries.
Primer de tot perquè sóc molt rara, i em costa bastant fer-me amb la gent, per tant no els caic bé, les entenc perquè no és agradable estar amb algú que no diu res (el menys a la eso m'havien fet sentir culpable per això), però ara no és llavors, alguna cosa si que dic, és més, a vegades riuen amb mi amb comentaris que he fet, només que quan estic en fase depre, o en fase pensant o en fase "paranoica", o en fase què diran, o lo que sigui llavors no dic res.
Un altre motiu és perquè sóc tonta. No hi ha més. Ho he dit mil cops. No serveixo per a res. Jo intento fer-ho lo millor que puc, però no arribo.
L'altre motiu que he pensat és que com hi han aquests motius, crec que a vegades tenen l'opinió que no faig res als treballs, però és perquè no arribo a més.., o potser és perquè no els hi agrada com ho faig... o no tinc ni idea.
Lo que em preocupa més això... lo que em fa posar trista, és quan la gent mai compte amb mi per fer els treballs. O el que el professor/a pot pensar. I és que pensin que no treballo. Això és el que em fa por. Que es pensi que no col·laboro. Però és que realment si no faig més és perquè no me'n surto...
 Em fa molta por no servir per a res en aquesta vida o dic en serio. Ho he dit mil cops i ho torno a dir... perquè aquesta és la veritat.

A vegades necessites desaparèixer.

http://www.youtube.com/watch?v=IHYztuXpbKE

Us vull fer una pregunta. Us agradaria saber qui sóc?
A dies penso que m'importa una merda que la gent del meu voltant descobreixi el meu blog, que m'és igual. Però després començo a pensar totes les conseqüències que això portaria i potser no seria lo adequat.
Tinc bastants seguidors al twitter, però tots els que em segueixen llegeixen el meu blog? Suposo que no, perquè casi no tinc respostes de les enquestes.
Sento fer-me pesada però us torno a dir que he fet un perfil d'Ina Vaci al facebook, si podeu posar me gusta.
Us he de confessar que aquest diumenge i avui he estat apunt de tallar-me. De fet el diumenge va anar ben bé pels pèls.
Avui tinc un d'aquells dies on tot és una merda. On necessites desapareixes i fins i tot penses que si et morissis no passaria res. Que simplement tot seria millor perquè ja no tindria que lluitar. Tot s'hauria acabat.
Em sento desgraciada. No ser ni jo com he arribat aquest punt avui. Simplement m'he anat enfonsant.
No em veia amb forces per res del món. Després el final del dia, he començat a pensar que havia desaprofitat el dia. Un dia sense riure és un dia desaprofitat...
Però després he anat a bastoners i he pensat un altre cop collons és el què faig malament. Jo vull descobrir què és el que és!
Segur que és per la puta cara d'empanada que tinc...
Una part de mi vol treure's aquesta amargura i vol seguir endavant. Una altre només vol ajuda. Una altre només vol morir.
Espero que us hagi anat millor el dia!!
PD: Aquest dissabte ballaré bastoners i dimarts tindré examen... espero que tot plegat em vagi bé!
Em voleu fer un favor? Podeu contestar l'enquesta?Gràcies :)

Disfruta de les petites coses.

I penso quina sort tenir amics.

Que bonic ha de ser llevar-se cada dia sentint-se a gust amb un mateix i pensar que t'espera un dia on no saps què passarà.

Començar el dia rient.

Veure les coses una mica diferent de com les sols veure.

Disfrutar a cada moment.

I és que això, disfrutar, no és fer grans coses, simplement és viure com si pensessis que aquest serà l'últim dia de la teva vida. Perquè mai saps que pot passar. Perquè un dia arribaràs i no estaràs orgullosa de com ha sigut la teva vida.

És per això, per totes aquestes raons que cada dia l'hem de viure com si fos l'últim.

Però és que ens passem la vida dient això, convencent-nos de nosaltres mateixos i el final passa. I ja és tard.

La meva progressió amb els talls. Porto aprox. dos mesos sense fer-ho. M'han quedat unes petites marques, que potser a la foto no es veu molt... Espero que marxin. Això no vol dir que no hi pensi... i no m'aguanti les ganes.

Efecto Mariposa.

Bon dia! o bona nit! En el meu cas bona nit.., però quan ho veureu segurament serà matí.
Feia dies que no em passava, alguns dies em costava, però ja feia uns dies no tenia insomni. Però aquesta nit, ara, no entenc molt perquè, però m'ha tornat a passar.
És com si estès molt cansada, el meu cap necessita descansar, però no pot. Sembla que en qualsevol moment m'adormiré, però a l'hora que em poso al llit em marxa la son. La son desapareix, però el cansansi segueix. El meu cap nota una pressió als laterals.
No paro de pensar coses. El meu cap exclatarà. Intento fer mindfulness, porto dies intentant practicar-lo mínim 10 minuts diaris, però la pressió augmenta i les meves sensacions són molt rares.
El final em passa lo de sempre. Em poso nerviosa, la panxa hi sento nervis i el pit una pressió.
Una preocupació s'apodera de mi, en voler dormir i no poder, en no entendre res...
La panxa em fa run run, tinc molta gana alhora em sento tipa i no vull menjar, em resisteixo.

Avui com he posat al twitter, he anat a una xerrada sobre l'abús sexual infantil i una altre cosa, m'ha semblat molt interessant sobretot la primera. Demà hi tornarem.
A la mitja part ens han donat berenar i jo he aprofitat, ja que sempre estic vigilant... Avui m'he passat... He menjat 5 croissants petits (2 de xocolata...irresistible... i 3 de normals, aquell sucre em torna boja), després no he pogut resistir un entrepà de llonganissa. Fa dies només menjo pavo d'embotits, com aquell que diu.
He berenat tot això per pur deler i no he sopat.
Penso quina tonteria el pes, però alhora em sento malament menjant i alhora necessito porcaries... una contradicció contra l'altre ho ser.
El final del dia d'avui estava molt cansada. Volia anar al silenci amb me amiga, però hem decidit que no, després volíem sortir al bar, teníem ganes de gresca, però les dues estàvem molt cansades i ens teníem de llevar a les 8. Hem decidit mirar la peli de paromount channel: efecto mariposa, boníssima i una paranoia.
Després feien la 2a, l'hem començat, però hem anat a dormir, estàvem cansades. Són les 2. Podria haver mirat la peli.
Ara tinc tanta gana que crec que menjaré.... però alhora estic tipa. Aquest cap de setmana o dilluns tornaré a començar regim i aquest cop si que si el seguiré totalment.

No tinc ganes de parlar.

Esperant lo inesperat.
Vivint el present.
Morint de pensaments.
I anar fent.

Els pensaments poden fer molt mal i que no serveixes per res fa el trilió de mal.

Sí, I'm fine: F.reaking out, I.nsecure, N.ervous, E.motional

De cop i volta no saps ni ben bé perquè tornes estar dins la foscor.

Oh Happy Day! Sigueu molt feliços sent vosaltres! :)

Hola hola hola!!!! Aprofito que avui han fet Oh Happy Day i ha sigut un dia bo amb mi!!!
Avui estic no feliç, però em sento molt bé. Últimament bastant, tot i que durant el dia potser em venen algun tipus de paranoia.. Potser no 100% però bé.
Intento passar de les noies que critiquen i vaig més aviat a la meva classe amb qui em sento a gust. Potser no són perfectes, però ningú ho és. També intento portar bon rotllo amb tota la classe, i amb qui m'és impossible, perquè són persones "tòxiques" doncs simplement passo. Crec que això m'ajuda i em va bé. Últimament també estic motivada per seguir endavant i que me'n vull sortir i tinc moltes ganes de llegir llibres de psicologia i tinc moltes ganes de fer moltes coses!!! Però això no és el final dels meus mals dies, ni és un principi, això ho tinc molt clar.

Sóc una persona com una altre. Cadascú és com és no? I només faltaria que tots fóssim iguals, perquè seria molt avorrit. Ser que tan em tindria que fer el que la gent pensi de mi. Que m'hauria d'importar una merda el que la gent pensés del meu físic, perquè és una total tonteria, que no m'hauria d'emparanoiar amb l'edat, perquè tot i que em faig gran, tinc una vida al meu davant o això crec, no? Que m'estic fent gran, però que hi han alguns avantatges, i que això és la vida, ens toca créixer, no hi ha més.
Ara en aquests moments tinc moltes ganes de llegir molt llibres, de seguir estudiant, i intentar aconseguir els meus objectius. Potser mai seré una gran cantant. Però puc fer coses per millorar la veu. Estant a la coral potser és un pas. Potser mai deixaré de ser tímida i negativa, però puc provar de fer teatre que diuen que va bé, quan a negativitat, crec que intento millorar-ho.
No tinc grans amics, ni mai he tingut una colla, però i què? Bé, no tan me fa, però si no tinc una colla perquè no sóc prou bona a on està el problema? Estic en aquesta situació i això no canviarà.
Doncs tinc que mirar el que si que tinc...

Bueno, com això moltes més coses... però bueno anar fent... que hem de veure la vida amb positivitat, no? Realistes? També, però siguem positius...
Espero que duri els meus dies "bons"!
Desitjo que m'ensurti per sempre♥ Seguiré lluitant per la meva felicitat!!!!

Avui us deixo amb aquesta cançó de Fusions, perquè encara que els han nominat a mi m'han portat bon rotllo amb "el gat rumbero"!!
També us deixo de la setmana passada "revolting children" de les cantabile perquè em van agradar molt.
Però us he de dir que tot i que m'agraden més una coral que altre, tots ho fan molt bé! I ja m'agradaria a mi arribar aquest nivell de les corals! Ho fan molt! M'encanten! I m'agrada molt el programa =D

Un hurra per totes les corals de Catalunya!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! =D Nosaltres ho valem!!

http://www.tv3.cat/videos/5274291/Oh-Happy-Day---11102014

https://www.youtube.com/watch?v=vmJycrkbZE8

No ser si ho llegiran les corals concursants, perquè em segueixen al twitter, però segurament és perquè les vaig seguir, però em faria il·lusió que llegissin el meu blog.

A disfrutar de la vida, encara que costi!!!


Ah!! Avui m'he trobat els de la coral i m'ha encantat!! I he estat amb la meva amiga i m'ha agradat molt està amb ella!
I per acabar demà tinc un concert amb els de la coral!!!
Ara al meu poble hi van "obeses", per un nou pub que obren, però no crec que hi vagi perquè passo d'anar-hi sola, tot i que potser em trobaria algú de la classe, però elles deuen anar amb les seves amistats així que passo d'anar...

1 pas endavant, 3 enrere, mig endavant i anar fent...

Hola de nou gent! Com aneu?
Jo avui m'estava sentint bé!!! He tingut la tarda lliure per la vaga i he aprofitat per mirar series i fer esport. He anat a caminar i he acabat corrent. M'ha anat tan bé! M'he sentit taaaan bé!
Em sentia bé d'humor en serio, no estava 100%, però estava un 75% que crec que està prou bé.
Ja ho dic jo que alguna cosa dins meu no vol ser feliç, no? o què penseu? bf...
Total que quan he anat a la coral m'he començat a entristir, no perquè no m'ho hagi passat bé, sinó perquè m'he sentit petita com una gota d'aigua en un llac, m'explico?
Simplement m'he sentit poc estimada. Jo ja m'entenc. No cal que us ho expliqui tot no? xD
Durant el dia he passat molta son, però quan he fet intents de dormir no he pogut, però bueno ara aniré a dormir a veure si puc...
Aquest diumenge tenim un altre concert amb la coral =D

Està permès caure, aixecar-se és obligatori!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tot i els meus ànims m'aixecaré com sempre!


Que us vagi molt bé lo que queda de setmana!!!


PD: Ahhhhhh!!! i per cert porto bastant temps sense tallar-me! Que crec que és important, no ser si fa el mes, però jo ho intento... mare meva deveu pensar que estic boja ... -.-

Comprar de més fa mal

 Uau... estic tenint uns remordiments increïbles... Ara mateix són les 5:47 del matí i m'he despertat ja fa bastanta estona que no podria dormir.
Ahir bé, el matí vaig fer pràctiques, però a la tarda vaig tenir vaga, exactament igual que avui...
Jo tenia moltes ganes d'anar de compres... així que vaig anar amb la meva amiga que viu amb mi.
Total que em vaig gastar 100 +60€ (els 60 meus..) amb roba... i ara estic parant a pensar si realment em feia falta tanta roba? Si me la posaré tota, etc etc. I m'estic penedint tope, perquè ja que a sobre anem que no sobren els diners..., aviam si em convertiré amb una addicte comprant ara...
En una part ahir em vaig alegrar, perquè abans de començar el dia, quan em vaig pesar m'havia aprimat (62.9) i alçada 1.70,a més aquest cop he comprat talla de pantalons una 38, cosa que últimament comprava 40 i en el meu passat havia utilitzat una 44! O sigui imagineu-vos, amb això estic contenta... Però també estic preocupada perquè ahir em vaig engreixar tope durant el dia, perquè vaig menjar massa i ara no em deixen pesar -.-
Ah, i a bastoners em miraven raro, i era o perquè em poso a mirar a tothom... o per la meva roba i la meva manera de vestir o perquè em queda malament tot... N'estic segura que és una d'aquestes coses o tot plegat.
Total, que estic molt preocupada perquè m'he gastat massa diners amb roba però és que a sobre, encara m'ha quedat el mono de comprar roba interior (que necessito) i unes bambes i sabates, i unes ulleres noves (perquè porto ulleres per veure-hi, no de sempre, dels 14) ah i unes lentilles, que mai n'he portat. Ah i algunes sudaderes, però clar tot són diners, i fa poc em vaig comprar unes bambes, però m'he adonat que aquestes bambes no m'agraden...
Vull anar a la moda, i vull portar les superga, o alguna d'aquestes..
Digueu-me sense personalitat o lo que vulgueu .... però sóc així.... -.-
Demà, ai no, avui d'aquí unes hores vaig a la coral xD a veure com anirà..

T'imagines poder esborrar el passat?

Hi havia una vegada una nena de 12 anys. Tenia que començar 1r d’ESO. Feia poc li havia vingut per primer cop la regla, això és una cosa important en la història. A ella li suposava com un trauma. Mai ha superat això de fer-se gran.

Aquell estiu ja no havia estat tan bo. De fet a mida que es va anar fent gran, quan companys seus feien el típic comentari: “Tan de bo tornéssim a ser uns nens”, ella pensava que de fet, la seva infantesa tampoc havia estat res de l’altre món. Que potser havia tingut més amics que la seva adolescència, però realment algun moment de la seva vida va ser feliç? No ho sap respondre.

Va començar primer d’eso i va ser com si no existís. Ella no deia res. Estava espantada. Ella observava tot. Des del primer dia es van començar a burlar d’ella. Ella no va fer amics. La seva suposada millor amiga de tota la vida passava d’ella. Anava tota l’estona amb la seva altre amiga. Aquella amb qui ella mai s’havia fet, per alguna raó sempre havien discutit entre elles. Sospitava que eren els gelos amb la seva amiga i per aquest motiu mai s’havien portat bé.

El cas és que la nena protagonista pensava que l’amiga de la seva amiga era millor que ella, i que ella mai podria superar-la.

Ella mai va fer res, no almenys fins els 19 anys, podríem dir.

Va passar tota la ESO com si no existís. Seguint la seva millor amiga fins a 3r d’ESO (moment en que estava farta de sentir els crits de l’amiga de la seva millor amiga, en que li deien que era com un gos que seguia el seu amo, entre altres coses).

Però això no va fer que els nens de la seva classe es deixessin de ficar amb ella. Com per exemple, agafar-li les coses de les motxilla passar-se-la entre ells. Sentir com li deien “pelo estropajo”, els teus ulls semblen olives de lo grossos que tens. I coses molt més desagradables, que aquesta nena no té ganes de pensar.

A part d’això les coses a casa no anaven millor.

El seu germà petit es ficava constantment amb ella. Es discutien sovint.

Es revelava contra els seus pares, i això feia empitjorar la situació. Si el seu pare la cridava ella s’hi tornava més i ell encara més. Era absurd i ella sabia que contra ell perdria. Tot i així li faltava el respecte. Era i és una constant falta de respecte per part dels dos. És com el joc dels disbarats, per dir alguna cosa, a veure qui la diu més grossa.

El seu pare sempre li ha repetit que no serveix per res. Que no sap a qui ha nascut i que si podria li fotria una hòstia al cap que la rebentaria. També li ha dit que ella està boja i que l’ingressarà en un centre de bojos. Cosa que jo no ser qui està més boig dels dos.

La seva mare és la qui tot ho aguanta.

Una amargada per la nena. Una insociable i tot lo que ella no vol ser de gran.

Ara aquesta nena ha crescut. Té 20 anys. Durant aquests anys ella va ser com si no existís. Van passar i ja està. Només va passar una discussió constant amb els seus pares que encara dura, cada dia. Una vida que es penedeix. Unes amistats que no sap si són. A vegades anant amb una colla que no era la seva, no s’hi sentia a gust i sabia que ells la odiaven. De tan en tan quan sortia s’emborratxava, es passava i li sentava mal.

A més durant aquest temps va fer moltes coses que no l’omplien, el contrari la feien sentir malament, la feien posar de mal humor i només empitjoraven les coses. Però ella només volia sortir i tenir amics. També va fer uns estudis dels quals es penedeix, estètica, perquè la seva mestra li va dir que no la veia capaç de fer el batxillerat. Ara pensa que si hagués anat a un altre institut i ho hagués intentat potser, què hagués passat. Es pregunta.

Ella no entenia perquè no parlava aquella època, ni sap perquè va esperar que passés un miracle, cosa que no va passar.

Només sap que no tenia prou recursos. Però ara està fent coses per millorar.

Va començar, per un curs de dinamització cultural. Va continuar per anar a un psicòleg. Va acabant apuntant-se a coses. Fins i tot a un camp de treball.

Aquesta noia té un trauma a fer-se gran, i se n’està fent no hi ha més. Té molta por a quedar-se sola i sentir-se sempre com ara. Encara fa coses que la fan posar malament.

Encara no sap si pot confiar en les seves amistats. Tot i que se les estima molt.

Encara espera algun miracle tot i que sap que no existeixen.

Els estudis li van algo millor, però segueix costant-li i molt.

Ella encara no sap segura a què es vol dedicar i va molt perduda en aquesta vida. 

Ella no entenia res. Però a mida d’anar-se informant i tal i pascual, se n’ha adonat que potser tot bé de que els seus pares eren negligents amb ella. No perquè no l’estimessin sinó perquè no ho sabien fer millor.

Avui he trobat això a internet:

 "El intento de suicidio suele ser más una búsqueda desesperada de ayuda que de autodestrucción por parte de chicos y chicas que tienen dificultades en sus relaciones sociales y que no son capaces de encontrar en los iguales o en otros adultos el apoyo emocional necesario para superar sus problemas familiares. Si el intento de suicidio es una forma de escapar para siempre, el consumo de drogas o alcohol es una huida temporal de situaciones familiares problemáticas, por lo que también va a ser frecuentes entre adolescentes maltradtados".

Em sento totalment identificada amb aquest text.
Com penso lo de negligència també penso una mica en maltractament psicològic per part del meu pare. Però no ho se.

Estic tan perduda... 

https://www.youtube.com/watch?v=9eHgC_YFyWg