La p... realitat

I lo pitjor és que ningú es dóna compte de res. Lo pitjor és que et veuen un innocent. No veuen la part fosca de tu, però jo sí, la veig i la visc dia a dia.
L'habitació és fosca i només tinc ganes de tapar-me amb la manta. Les llàgrimes em cauen desconsoladament. Poso música trista, ideal per ensorrar-te més. Només vull dormir. No existir. Prou crits. Vull felicitat. I a casa meva no hi és. Aquí només hi ha ràbia i això fot pena.
Sé que no hauria de pensar, o simplement hauria de pensar en l'ara, però és l'únic que tinc ganes de fer... Ensorrar-me en els meus maleïts pensaments. Escoltant els teus crits de merda.. malgrat tinc la música. Que aquests si que no vull sentir, però sento sense voler...
Només puc sentir dins meu com una hòstia ve darrere d'una altre, però no físicament, pitjor.
No sé què pensar.
Em dones les culpes a tot i em jutges constantment i ara em castigo jo mateixa per ser com sóc.
Juro que em tinc infinit fàstic. Sento no ser millor persona i ho sento perquè l'he cagat moltíssim. Perquè molts cops faig les coses sense pensar.
Malgrat tot juro que jo mateixa seguiré endavant, siguin quines siguin les condicions i malgrat les llàgrimes i els cops seguiré lluitant per ser feliç.
I el final... espero en un futur no molt llunyà jo seré jo.


Últimament estic fatal a casa.
Cada dia són bronques i merdes. El meu pare em crida i em dóna les culpes de tot. Avui m'han dit que tinc 7 o 10 dents amb càries, i me les rento cada dia. M'han dit que em costarà cap a 800 € total més o menys entre un cosa i l'altre. Em va caure un tros de dent... i sempre m'havien dit que tenia les dents perfectes. Cada dia a casa meva és una constant lluita i jo no puc més.
A casa només treballa el meu pare, ara a sobre a part de la salut hi han més gastos grossos i tot em culpa a mi...
Tinc por a quedar-me sense casa.
Per culpa d'estar malament a casa ho faig pagar a molta gent. A classe m'aïllo més, si ja em costa sense ajuda, doncs si m'ajuden a estar malament ho empitjora tot.
Últimament l'he cagat molt.
I per culpa d'estar així participo encara menys a classe de lo que faria si no estés així... i segur que es pensen que és perquè no m'importa.... aquesta setmana m'he penedit de moltes coses.... i em penedeixo ser jo de veritat i em faig fàstic per tot i no puc més. I sento explicar me vida.