Tenia hora amb la psico i allà, amb ella he tirat l'objecte que em tallava. M'ha costat bastant tot i així ho he fet.
M'ha produït bastant malestar... M'he posat molt nerviosa i jo en el fons no el volia tirar. Sé que és lo correcte, però m'ha fet tal mal que desgraciadament m'he tornat a tallar.
Ho he fet a classe. Ningú s'ha donat compte. Com faig educació infantil ha sigut fàcil. He agafat un cutter. Ara penso sóc tonta. No ho hauria d'haver fet. Només em faig mal a mi mateixa. Però és que en el fons només tenia ganes de fer-me mal.
No entenc res. Una època semblava que els meus pares em deixaven de mirar el braç, però ara ho tornen a fer. Em posa molt nerviosa. Em tornen a llegir el blog? Havien deixat de mirar-lo per dissimular i ara ho tornen a fer? Tot són imaginacions meves? O simplement hi ha una època que es pensen que ho faig i que altres no? O com va la cosa?...
No m'entenc. I crec que una part de mi no vol sé feliç.
Em faig por i no sé a on puc arribar.
Mai, torno a repetir, com he dit al principi... mai hagués imaginat que haver de tirar aquella cosa em produís tan malestar de veritat.
Amb això podeu veure quan de perillós pot sé començar a fer aquestes coses, no? Havia vist pel·lícules sobre això i pensava que era terrible i ara sóc jo la què ho fa. No ho proveu.
PD: no li he dit a ningú. No vull decepcionar, ara que una cosa havia fet bé. És un "secret".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada