Les paripècies d'una amargada

Avui tenia que fer una entrada... l'havia de fer!
El dia d'avui ha començat... bé podríem dir que ha continuat perquè aquesta nit no sé si he dormit. No podia com per variar. A més que sabeu que al Bages és a on fa més calor, que he sentit onada de calor "jo que ser"? Doncs a les 6 m'he despertat que no podia dormir més, i ahir a la 1 no podia dormir i durant la nit, quarts 3, quarts de 4 també estava desperta.... i a sobre porto dos o tres dies molt cansada durant el dia i a la nit doncs no dormo bé, però és lo que hi ha.
Avui tenia la meva primera entrevista de feina... per això he decidit dutxar-me ja (6h matí), i com no sabia a on era l'estètica i sóc un p. desastre amb l'orientació literalment, he preferit anar amb temps. He arribat a quarts de 8 del matí al lloc on tenia l'entrevista i he anat mil cops allà (el poble) i total que tot i així m'he perdut fent servir el gps del mòbil i demanant a la gent... jo crec que si hagués fet servir el meu instint no hagués anat tant a l'altre punta del poble. Total se m'ha acudit demanar quan ja estava  a l'altre punta. Finalment a les 8 he trobat l'estètica!!! Però havíem quedat a les 9! He anat a fer un suc de taronja mentre esperava. I bé... la dona m'ha dit que busquen gent amb experiència.. però que potser algun dia em trucarà (finals juliol principi agost) i que veurà depèn com ho faci no sé que..., vaja jo l'he vist molt indecisa. La veritat és que si m'agafessin aquest lloc m'espantaria... perquè jo vull estudiar psicologia l'any que ve en serio... és a dir el setembre no perquè no puc però l'altre, és a dir, 2016/2017 Sí. jo ho vull. val???????
I després ha vingut lo més peripècia de tot... i és que quan estava arribant al meu poble (per sort) a la rotonda se m'ha parat el cotxe!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Per sort un home molt amable, el cap de poc que em passés, no sé si ha arribat a veure el procés, però s'ha parat! I m'ha ajudat, sinó jo no hagués sabut que fer. Estava ben "acollonida". A sobre que truco el meu pare... m'ha fotut a crits per telèfon :( jo no en tenia la culpa. Però bueno tot ha quedat en una anècdota i m'ha entretingut el matí! i ara mateix estic més bé que els altres dies, suposo que perquè he fet coses. Però a partir d'ara que ja no tinc res més a fer... un altre cop estaré igual.
Ah, i mireu si sóc indecisa que al bar, demano suc de taronja natural, i em diu: Got gran o petit. i dic: no sé. M'ho ensenya i li he tingut que demanar el preu per decidir. Decideixo el petit i no me l'he acabat xD
M'assento a una taula, i el cap d'uns segons m'he canviat a una altre taula! Mireu si arribo a ser indecisa... puajajajajaj estic fatal >.<
Si m'agafen algun lloc ja ho diré xD..
Ah i per acabar, quan venia de deixar un altre currículum al meu poble, m'he trobat a unes de la classe i m'he posat trista, perquè són unes de les que em cauen millor, i jo les vull veure durant l'estiu... i només ens hem saludat amb la mà perquè anaven amb cotxe i jo a peu. TT
PD: el cotxe ha quedat al taller a veure què li passa, com em quedi sense cotxe em moro...

Supervivència

La nit no és tan diferent a la tarda. Estic al terrat sola amb la llum de la lluna. amb els meus pensaments, sola com quan neixes i com mors, que només ho fa un sol.
La meva gordesa em fa cridar de ràbia i els meus canells sagnen tot el que callo i aguanto, com crits silenciosos que pateixo cada dia que ningú dóna importància ni veu, pensen o que estas boja o que són tonteries o simplement vols cridar l'atenció.
M'agradaria saber què farien ells si estiguessin a la meva situació, sols i només sentissin crits a casa seva i que passessin tot el dia a casa.
"Últimament em costa tant existir".

(La foto hi falten uns bons talls al canell per avenir-se amb el text, però bueno m'agradava la foto, ah i malgrat el text, continuo sense tallar-me, de moment, text d'abans d'ahir a la nit i ara estic "treballant" amb la història que vaig començar aquí, porto 4 pàgines, ser que no us interessa però ho dic per si algú si l'interessa)

Etiquetes

Estic assentada a la taula del menjador. Tot està fosc i jo sento el soroll del rellotge. Hi ha silenci, estic sola i és un dissabte. Fa molta calor i porto tot el dia sense saber què fer. Voltant per la casa de l'estudi al menjador, del menjador a l'habitació, amunt i avall, més avall, amunt...
No tinc res a fer i uns quants estius ja els porto així. Uns quants vol dir, la majoria de la meva vida. Tinc una tassa freda al cap que hi havia aigua freda. bf. Ja no sé ni què fer. La meva vida és aquesta. Absurda, sense vida. Suposo que algunes persones estem destinades a ser "boges", perquè sinó la vida no tindria sentit per moltes persones. Eh, però no estem boges, només som algo diferents, "especials", però és que tothom ho és perquè ningú vol ser normal?
Jo només ser que sí que vull ser una persona normal i feliç i que jo no sé què significa això. Sabeu que no sé quin tant % però és alt, patirà alguna malaltia mental algun moment de la seva vida? Per tant suposo que sí, que realment tots som diferents.
Però no, jo no me'n sento de normal, perquè no em sento una persona, no em sento viva i feliç, sento que això no és vida i jo vull fer alguna cosa molt gran. Vull ser algú "important".
Vull poder dir i pensar que estic contenta de la dona que sóc.
Coses sense gaire sentit. Pensaments que es converteixen en paraules a la meva llibreta i després al meu blog. Absurda, ets absurda. Les teves paraules són pèssimes i saps que no serveixes per a res.
Però sabeu què? Estic orgullosa del meu blog, encara que per ningú sigui important, encara que a la gent li importi una merda els meus sentiments... sempre hi haurà algú que li agradarà, potser només a mi, i no sempre m'agradarà, però hi haurà el menys aquest algú, encara que només sigui com està el format del blog que m'agradi.
Com he dit... coses sense sentit, resultat d'una tarda aburrida de merda.
Creieu que me'n sortiré?
Penseu que seria bona escriptora?
Creieu que tinc trastorns mentals? Que són normal els meus pensaments? Un cop la x em va dir que tenia ansietat i tca, però jo crec que tinc algo més que això i alhora no tinc res. TLP, però evidentment una mateixa no es pot diagnosticar res.
Bé, no sé. A vegades penso que estic fatal.

Si penso en...

Si recordo la meva infància ja penso en solitud, si penso en pre -adolescència penso en bullyng, canvis i aquí comença lo pitjor, si penso amb adolescència penso, en adolescència perduda, més bulling, absència, solitud i tristesa, si penso en joventut penso en: seré feliç????
Si penso en qui m'ha fet sentir estimada penso en gent de la coral, sigui positiu o no, ni la família ni amics, algú de la coral. Si penso en quan m'han començat a ajudar és ara, fa molt poc, per tant si penso en ajuda penso en que ningú em va ajudar quan més ho necessitava, NINGÚ i que l'ajuda la vaig tindre que buscar i espavilar-me d'alguna manera i de res va servir estar fatal.
 Si penso en alguna cosa que em fa sentir una mica més persona és la música i la coral, penso una cosa que m'ha canviat en certa manera.
Si penso en decepció, o traïda penso en amistat...
...
Si penso en pares  penso en odi, fàstic i un amor que no m'han donat, però que no em fa falta perquè em produeixen arcades.
Però si penso en amor penso que sí que el necessito, i penso en tristesa pel que m'han donat o més ben dit el que no m'han donat i també penso en tu M perquè em sento protegida amb tu i és com una espècie d'apresi de mare adoptiva que mai seràs.
És un secret però també penso en tu X, perquè aquestes persones em fan sentir una mica més estimada en certa manera.
Ho sento, ser com sóc. M'odio tant, ho sento ho sento ho sento, no ho deixaria de dir... ho sento ser així.
...i si penso en qui em pot treure de la més merda i he après que aquest només és un mateix... perquè per molt que t'ajudin ets tu l'únic que se'n pot sortir... (doncs anem bé eh..)
La vida m'ha portat moltes desgràcies, la cosa va millorar quan els 19 anys em vaig apuntar a la coral i això va ser gràcies a la X.

X: Psicòloga
M: persona de la coral

Avui: Revetlla Sant Joan família, el mateix lloc on faig les caramelles, hi han els meus apres, he begut un got de vi casi de cop i un xupito i portava el cotxe i no s'han enterat. Abans del sopar m'he estat com una hora i algo dreta sola sense fer res. Quan hem acabat feien concert. Han vingut 3 amigues de la meva cosina i les ha anat a saludar i ha passat de mi com si res. M'ha abandonat ni m'ha dit res. Lo més fort és que crec que se n'hauria de donar compte, perquè ella estava tant sola com jo, només que no ser com va començar a fer amics. Jo les mirava tota l'estona i ella se n'adonava, en canvi no em deia res. Tenen 18 anys i tenen una vida per endavant i la seva amiga, la que ballava més joder jo volia ser ella, aquell tipus de persona. Que balla i balla, riu i era prima, tenia els cabells llargs, jo vull ser com ella.
Després he arribat a casa i al meu poble també fan cosa. Total que m'he begut un xupito d'una beguda del meu pare sense saber ni què era perquè ni ho he mirat i joder que fort era! He anat allà i era una puta xusta, hi havia molt poca gent i com estava sola he marxat... i ara són les 3:25 de la nit i doncs aquí estic. amargada de la vida. com sempre.

Il·lusions i decepcions...

Pocs motius són les que m'impedeixen fer la gran bogeria i una és la por.
Jo no sóc ningú, no valc RES. M'odio, no em suporto, no puc més...
T'he admirat massa i he esperat amb ulls il·luminats el teu amor que mai em donaràs com jo voldria, com un pare que estima el seu fill o com l'amiga que estima la seva amiga... No... Perquè jo mai seré prou bona... tampoc seré per tu com la teva filla adoptiva ni em voldràs, ni em vols com a tal. Potser, fins i tot em tens "fàstic" i jo com una innocent que m'ho havia cregut.
Em fa molt mal pensar això i no saps com se m'omplen els ulls de llàgrimes i el cor em fa mal i jo només vull morir. Si jo per a ells no sóc ningú ja puc morir.
No només ells, a tu, també X. T'aprecio..m'escoltes amb la teva saviesa, però el que no saps és que també et tinc tant aprecii... i no, tampoc em vols realment, perquè només fas la teva feina.
I és que gent... ningú em vol com jo voldria o si més no els què els tinc tal aprecii.
Que il·lusa era que havia arribat a pensar que els importava una mica, però crec que la realitat era que volien simplement que em sentís una mica millor.
No vull viure si no em vol la gent que jo estimo....
Tant de bo hagués nascut en una altre generació i en una altre família...

Sense riure la vida és menys vida: estar "normal" és pitjor que estar enfonsat a la merda, a vegades.

Ho estic "aconseguint", d'alguna manera estic intentant no caure més avall altre cop, però això és molt dur.
D'aquesta manera sembla que estigui intentant amagar una part, i que no la deixi sortir... no estic alimentant la meva part que em podreix, però és que tampoc estic bé.
Mare meva si estès bé... i és que no sé per què, per molt que intento estar bé i no enfonsar-me més, només aconsegueixo la segona, i doncs no. no aconsegueixo estar bé, és com si el riure me l'han robat i res del què faig no té sentit. Potser prefereixo estar 3 setmanes del baixón més profund, 2 dies súper amunt, 2 setmanes per sota de tot, 5 dies de normals que odio, 3 setmanes més baixón total i 3 altres dies de subidón a més no poder i anar fent així... que no pas 2 setmanes o 3 que no estic caient en lo més profund, però continuo a la merda sense riure i sense que res em faci feliç.
No ho sé, intento que no se m'emportin els pensaments...

També he intentat no escriure al G+ per una raó ben senzilla: escoltant gent amb seny, o feliç, vaig recordar com de perillós pot ser explicar tant, però bé... tot i així ho segueixo fent, sinó només cal llegir tot això.

Buscant feina, no fent res, marejada i aquest és el meu dia a dia d'últimament.


PD: TINC GANA.

Dies sense...

3 dies sense fer "atracon" de porcaries fins avui....., aconseguit 7 dies sense pesar-me, 8 dies d'emocions molt difícils, 7 dies durs d'insomni i un de poder dormir (abans d'ahir, crec), dies de moltes temptacions, 5 dies jugant amb l'agillete cada dia sense utilitzar-la, 5 dies crec, sense caure en lo més profund, però 5 putus dies d'emocions que no suporto. Avorriment, monotonia, buidor, nervis... i coses que ni tan sols sabria descriure.
Sento ràbia cap a mi...ningú es mereix suportar algú com jo, però jo.... jo...crec que mereixo sentir-me bé, ja no dic feliç, només dic bé.
Pintant la vida de colors quan tot, quan a dins, en realitat està fosc. Fer veure que estàs bé quan en realitat estàs malament.

Esperant l'impossible

És com si estigués castigada en certa manera. És lluitar contra una cosa que et tempta que d'alguna manera, aquesta desgràcia de cosa t'entén millor que qualsevol altre persona.
No puc fer res per les nits... no puc estar amb cap mena de pantalla (tele, ordinador, mòbil...), no puc pesar-me, no puc fer un "atracón" de porcaries i molt menys "tornar enrere" o fer res per compensar, no puc fer abdominals ni exercici i no puc tallar-me... estic..."castigada" i de mi depèn caure o no caure... com una responsabilitat i esforç molt gran. No fer cas el que et diuen les veus, coses que d'alguna manera et fan sentir millor del què estàs si els hi fas cas.
L'únic que puc fer és prendre la pastilla, escriure a mà i llegir. La recepta per dormir que no serveix perquè segueixes igual. T'obliguen a dormir d'hora sense tenir son, en canvi quan en tens llavors no pots, no sigui cas que encara perjudiqui més la nit, cosa que no sé si pot anar pitjor perquè m'és impossible dormir.
I ser que mirar les vides de persones que estan pitjors no ajuda, però és com un: em sento súper identificada... com t'entenc.
El menjar és com un enemic/amic que per uns moments et fa sentir a la glòria, però que de seguida et fa sentir una merda... i tallar-te... es converteix en una "via d'escape".
No puc estar més malament? Per què sempre he de ser la quina surt endavant? Per què no puc ser per una vegada la quina em fico més a la merda i no surto i acabo morta? Crec que si volgués, o no volgués sortir-me'n estaria molt pitjor. Sabeu? No costa gaire enfonsar-se, suposo que ja sabeu que lo difícil és sortir-se'n i seguir.
És que penso que quina vida més trista: seguir sense ningú? Amb la buidor? Sense agradar-te? ODIANT-TE?
Fa uns anys que ho dic... si segueixo igual d'aquí uns anys... i és així.. en canvi aquí segueixo... suposo que petites coses, però han millorat. sinó potser ja no estaria aquí?¿

I aquí segueixo jo, esperant una cosa que no passarà. Tenir una millor vida. Acceptar-me. Ser feliç. Esperant l'impossible.

La història que deia

La Laura va arribar a casa de la feina. Tenia poca experiència laboral, tant sols feia dos anys que treballava, en un supermercat plegant caixes aquí i allà. Poca experiència laboral per vist de la seva edat. La Laura tenia 25 anys: morena i alta i uns ulls grans i verds, que molta gent admirava, però ella no hi donava importància. Res del que havia estudiat fins llavors no li va servir. Dos títols per a res. Tant sols feia sis tristos mesos havia aconseguit independitzar-se. Dos anys treballant no donen per gaire, el que realment volia ella era estudiar psicologia, però el fet de no tenir diners li ho impedia. Quan per fi va trobar feina i va haver guanyat uns diners va decidir independitzar-se perquè no suportava més estar sota la mateixa casa dels seus pares.
Vivia en un petit pis acollidor del seu mateix poble. Continuava exactament igual o gairebé igual que quan tenia 20 anys, exactament com ella intuïa i tanta por li feia.
A la Laura no li agradava la seva feina. Va arribar tant cansada. Les seves cames es movien sense ganes, havia estat treballant tot el matí desmotivada. Sentia que no podia fer res per allò. Sempre es sentiria d'aquella manera, no és així? No es sentiria mai plena del tot. Això li feia molta ràbia i joder, molt dur.
Va deixar les claus del cotxe, els braços li penjaven de cansada i va anar al mirall. Es va estar mirant detingudament i no li agradava el que veia. En el fons sempre havia estat igual... de malament psicològicament. Mai havia estat suficient malament, però sempre es feia insuportable.
Durant els últims cinc anys havia mirat i pensat maneres de suïcidar-se, però no s'atrevia a fer-ho. Sempre li havien dit a teràpia que tot passava i ella s'ho havia cregut. La seva vida ja no tenia sentit. Havien passat cinc anys i la seva vida seguia igual. S'havia promès que si era així, faria alguna cosa al respecte. La idea de suïcidar-se la temptava.
Eren les 15: 15, el seu horari era de 8:00 a 15:00, no suportava la seva feina, però tampoc estava segura d'agradar-li el què havia estudiat fins llavors.
Va anar a la nevera i va agafar patates i mongetes que havia sobrat del dia anterior del sopar. Com menys calories millor. Mentre s'escalfava al microones es va començar a fer pavo a la brasa i va treure l'amanida de la nevera, de bossa d'aquelles del supermercat.
Quan va haver acabat la poma, va mirar l'hora eren les 16:00, li quedaven dues hores d'avorriment, de no tenir res a fer. De fet li quedava tota la tarda, només que a les 18:00 se n'anava a córrer per mantenir la "línia".
Va estar-se les dues hores estirada al llit pensant que tenia una vida de merda, de fet ja no tenia ganes de res llavors, ja podien passar les hores... ella seguia igual. A les 18:00 va anar a córrer una hora, quan va arribar va berenar una poma, que era el que més l'atipava de les coses que portaven menys calories, a vegades hi afegia unes barretes de cereal special k, o un mini entrepà, a vegades res més o a vegades començava a menjar infinites porcaries. Res havia canviat. Seguia igual de merda, rutinària i tot a la seva vida.
Va anar-se a pesar i seguia igual. Va començar a fer esport. Va posar al youtube "exercicis per cremar kl" i va triar un dels que semblava més cansat.
Va estar fins a les 20:30 i va anar a la dutxa.
Es sentia molt cansada, de fet sempre ho estava, o gairebé sempre. Cada cop que es treia la roba davant el mirall la seva cara entristia. Representava que havia superat aquella complexió feia anys, representava. A vegades, quan millor es sentia no li donava importància i s'intentava no mirar gaire.
L'aigua li baixava per l'esquena i ella intentava sentir allò "estar present". Quan es va ensabonar el braç es mirava aquelles cicatrius, marques... que s'havia fet, la última no feia pas tant. Als 23 anys es va fer la última. Feia dos anys que no ho feia. Tot un rècord per ella, s'havia convertit en un maleït hàbit, en algo normal a la seva vida. Algo que la gent no entenia.
Abans de sopar va apuntar el millor moment del dia i el pitjor. L'única cosa que va apuntar al millor moment del dia era una mini conversació que va tenir al supermercat, va aparèixer una persona que ella admirava tant, s'havia convertit en la seva mare adoptiva per ella feia cinc anys a la coral i l'admirava molt. Cada cop que la veia se l'il·luminaven els ulls. Aquella conversació la va fer sentir molt bé, però no va trigar a entristir, en veure que en el moment que marxés tornaria a la foscor. Recordar la conversació li va fer treure un somriure. Els pitjors moments es van omplir en un segon.

AQUESTA ÉS EL COMENÇAMENT D'UNA HISTÒRIA, (s'assembla a una que jo conec, però tindrà coses diferents, tinc pensada diferents maneres de continuar i no estic segura, de fet no estic segura si val la pena seguir amb aquesta història... ) DIGUEU... US HA AGRADAT? ÉS UNA PUTA MERDA OI?