La història que deia

La Laura va arribar a casa de la feina. Tenia poca experiència laboral, tant sols feia dos anys que treballava, en un supermercat plegant caixes aquí i allà. Poca experiència laboral per vist de la seva edat. La Laura tenia 25 anys: morena i alta i uns ulls grans i verds, que molta gent admirava, però ella no hi donava importància. Res del que havia estudiat fins llavors no li va servir. Dos títols per a res. Tant sols feia sis tristos mesos havia aconseguit independitzar-se. Dos anys treballant no donen per gaire, el que realment volia ella era estudiar psicologia, però el fet de no tenir diners li ho impedia. Quan per fi va trobar feina i va haver guanyat uns diners va decidir independitzar-se perquè no suportava més estar sota la mateixa casa dels seus pares.
Vivia en un petit pis acollidor del seu mateix poble. Continuava exactament igual o gairebé igual que quan tenia 20 anys, exactament com ella intuïa i tanta por li feia.
A la Laura no li agradava la seva feina. Va arribar tant cansada. Les seves cames es movien sense ganes, havia estat treballant tot el matí desmotivada. Sentia que no podia fer res per allò. Sempre es sentiria d'aquella manera, no és així? No es sentiria mai plena del tot. Això li feia molta ràbia i joder, molt dur.
Va deixar les claus del cotxe, els braços li penjaven de cansada i va anar al mirall. Es va estar mirant detingudament i no li agradava el que veia. En el fons sempre havia estat igual... de malament psicològicament. Mai havia estat suficient malament, però sempre es feia insuportable.
Durant els últims cinc anys havia mirat i pensat maneres de suïcidar-se, però no s'atrevia a fer-ho. Sempre li havien dit a teràpia que tot passava i ella s'ho havia cregut. La seva vida ja no tenia sentit. Havien passat cinc anys i la seva vida seguia igual. S'havia promès que si era així, faria alguna cosa al respecte. La idea de suïcidar-se la temptava.
Eren les 15: 15, el seu horari era de 8:00 a 15:00, no suportava la seva feina, però tampoc estava segura d'agradar-li el què havia estudiat fins llavors.
Va anar a la nevera i va agafar patates i mongetes que havia sobrat del dia anterior del sopar. Com menys calories millor. Mentre s'escalfava al microones es va començar a fer pavo a la brasa i va treure l'amanida de la nevera, de bossa d'aquelles del supermercat.
Quan va haver acabat la poma, va mirar l'hora eren les 16:00, li quedaven dues hores d'avorriment, de no tenir res a fer. De fet li quedava tota la tarda, només que a les 18:00 se n'anava a córrer per mantenir la "línia".
Va estar-se les dues hores estirada al llit pensant que tenia una vida de merda, de fet ja no tenia ganes de res llavors, ja podien passar les hores... ella seguia igual. A les 18:00 va anar a córrer una hora, quan va arribar va berenar una poma, que era el que més l'atipava de les coses que portaven menys calories, a vegades hi afegia unes barretes de cereal special k, o un mini entrepà, a vegades res més o a vegades començava a menjar infinites porcaries. Res havia canviat. Seguia igual de merda, rutinària i tot a la seva vida.
Va anar-se a pesar i seguia igual. Va començar a fer esport. Va posar al youtube "exercicis per cremar kl" i va triar un dels que semblava més cansat.
Va estar fins a les 20:30 i va anar a la dutxa.
Es sentia molt cansada, de fet sempre ho estava, o gairebé sempre. Cada cop que es treia la roba davant el mirall la seva cara entristia. Representava que havia superat aquella complexió feia anys, representava. A vegades, quan millor es sentia no li donava importància i s'intentava no mirar gaire.
L'aigua li baixava per l'esquena i ella intentava sentir allò "estar present". Quan es va ensabonar el braç es mirava aquelles cicatrius, marques... que s'havia fet, la última no feia pas tant. Als 23 anys es va fer la última. Feia dos anys que no ho feia. Tot un rècord per ella, s'havia convertit en un maleït hàbit, en algo normal a la seva vida. Algo que la gent no entenia.
Abans de sopar va apuntar el millor moment del dia i el pitjor. L'única cosa que va apuntar al millor moment del dia era una mini conversació que va tenir al supermercat, va aparèixer una persona que ella admirava tant, s'havia convertit en la seva mare adoptiva per ella feia cinc anys a la coral i l'admirava molt. Cada cop que la veia se l'il·luminaven els ulls. Aquella conversació la va fer sentir molt bé, però no va trigar a entristir, en veure que en el moment que marxés tornaria a la foscor. Recordar la conversació li va fer treure un somriure. Els pitjors moments es van omplir en un segon.

AQUESTA ÉS EL COMENÇAMENT D'UNA HISTÒRIA, (s'assembla a una que jo conec, però tindrà coses diferents, tinc pensada diferents maneres de continuar i no estic segura, de fet no estic segura si val la pena seguir amb aquesta història... ) DIGUEU... US HA AGRADAT? ÉS UNA PUTA MERDA OI?