La tristesa es pot amagar, però no ho pots suportar

Fa dies que vull fer una entrada, però no em surten bones paraules.. No vull ser una amargada i no vull que penseu que és el què sóc. Si hagués fet una entrada fa dos dies hagués estat una entrada més o menys bona, el cas és que em sentia bé, tret de coses puntuals.
Però ahir per alguna raó vaig tornar a caure a poc a poc en picat, tot i que intento no estar sota terra del tot, intento seguir els seus consells i no em vull ensorrar més, tot i que alguna cosa em fa estar trista.
Fa uns dies vaig anar a l'oculista perquè tenia el pressentiment que havia augmentat i va resultar que d'un ull tinc la pressió alta, però em va dir que res preocupant i ara mateix sento una mena de pressió als ulls i estic molt cansada, ja no sé si és el meu cap, si són sensacions o no té res a veure.
Aquesta entrada no és bona ho ser, i només faig que explicar la meva vida.
No volia fer cap entrada fins que tingués sentit l'entrada i fossin unes bones reflexions o alguna cosa així per l'estil.
Però com fa dos dies que no escric res al G+ (raro en mi) i no havia publicat res al blog des de dissabte, he decidit fer una entrada i escriure tot el què em venia al cap tot i que he acabat esborrant algunes coses.

Tinc que continuar intentant estar bé i costi el que costi no tornar a estar al fons del tot, no arrossegar-me pels pensaments i encara que costi, que la gent es pensi que estic bé. La gent li agrada més una persona alegre que una amargada de merda.
Tinc la sensació que quan estic anant bé el meu cap diu algo de que té por a estar massa bé i és quan em començo a sentir trista. Ahir em vaig tornar a enfonsar, com ja he dit, sí, però tot i així he intentat no acabar més a sota, i que no se'm noti, intentar pensar que tot és als meus pensaments i intentar estar bé.
No sé si em podeu entendre i no sé si m'explico suficient.
No estic dient que estigui bé ara mateix, estic dient que no vull caure més avall, ara que havia estat bé durant un dia i mig.

PD: Tinc molta gana.