Vida injusta

Ja tornem a ser un altre dia de merda. I vosaltres pensareu... ja torna amb les paraules tant positiva com sempre...
Tinc gana...no seria un problema tenir gana..si no volgués no menjar. Un batut verd no sé si és bo o dolent (referint-me a moltes coses que penso). Puta merda que ahir vaig fer afartament. Puta merda que no tinc cap problema, perquè quan la gent té un problema no va dient tinc gana... Vull arribar a aprimar de veritat... però això em fa molt mal perquè mai aconsegueixo... el menjar és més fort... i m'indigna... fa molt mal tot això.
M'he llevat quarts de 12, encara no suficient tard. No tinc res a fer.
Puta vida de merda... putu temps, del temps...La vida és injusta injusta injusta injusta.......'..
Segueixo pensant  amb totes elles... tot i que elles no sé si pensaran ja amb mi.. potser ja s'hauran oblidat de mi... vam quedar que quan acabarien del grup que fan ara de teràpia ens tornariem a unir però no sé si tornarà a ser com abans.. ojalà sí.

Només arribo a casa i ja va malament. Dilluns només érem dilluns i tot passava lent, divendres i penso: bf divendres. I dissabte: Dissabte. Tot passa lent.
Lent i raro.

Que tinc gana joder. Que m'invadeix la melancolia.. que tinc una merda per fer.. que no tinc res per fer... que tinc ganes de menjar un munt de porcaries de menjar i menjar galetes amb nocilla,xocolata i vomitar tot.. perquè després et sents una puta merda.. però això no és lo normal hòstia.. no...

https://www.youtube.com/watch?v=9rOY1xoCfio&list=RDTJmXdZozRA8&index=4
He tingut que canviar l'entrada, em vaig equivocar amb l'entrada d'ahir... a vegades ens equivoquem amb les coses...

......

Ok amb llàgrimes als ulls.

Ok amb llàgrimes als ulls i un munt de llàgrimes més després.... ganes de tallar-se després.... des prendre's pastilles... d'estar plena de sang... de beure's una ampolla de bodka... i de morir-se de gana...
Quan fa dies que estàs rara... quan la persona que més estimes... perquè t'agrada, estimes i és la persona que més estimes... veus el seu whats una foto d'ella i la seva ex... i veus que estan pel camí de tornar juntes... i fa dies, setmanes que no quedeu....i ella mateixa t'havia dit de quedar... però ara resulta que està tornant a refer la seva vida amb la seva ex, i veus que s'està oblidant de tu... sembla ser que tu ets la seva amiga, només amiga, "d'hospital", com diuen a polseres vermelles, bé, no ven bé així..., però podríem dir..., sembla..., sembla que la nostra amistat ja no hagués existit..., sembla que s'hagi extingit, sembla que s'estigui extingint i no ho vull..., no ho puc suportar. Sense tu m'ensorro. Sense tu torno enrere. Sense tu no sóc res.
No puc parar de plorar, no puc no puc.i sé que sóc estúpida i ningú a mi mai m'estimarà com jo estimo a qui jo voldria i qui mi m'estimarà jo no voldria que m'estimés i bla bla bla i mai la vida ens donarà el què nosaltres voldrem.
Mai estarem conformes.
Mai mai mai.
Tenia raó l'amiga de casa, oi?
Sempre jo em quedaré enrere.
Sempre jo seré la que no me'n sortiré, sempre els altres se'n sortiran.
Jo potser no estaré prou avall, però sempre estaré estancada, que mai sabran què em passa realment, però allà estaré jo.
T'estimo tant...
M'he mort d'amor. No puc suportar més això...
https://www.youtube.com/watch?v=nDI2tVSlAcw

 ....

Síndrome cama inquieta?

Quina merda de dia que fa... Avui he tingut una crisis, una mena de crisis... ara mateix.. de fet no estic bé del tot. Per no fer afartament he començat a menjar llimona desesperadament, he començat a posar el cap amb l'aigua freda, a buscar glaçons, a fer exercici intensament, a respirar..., vamos a fer TIP, crec que es diu, sort que la meva mare estava a comprar..., perquè era un moment d'aquells de crisis crisis total..., ganes de cridar... plorar i no poder o sí... ja no saber què passar-te... voler-te tallar... voler menjar... una barreja de tot... i per no fer-ho doncs a fer tot això... i no és que m'hagi passat del tot... ara diguem que estic fent activitats de distracció.
Me mare està farta de les pastilles. Diu que tot és culpa de les pastilles i ni tan sols sap que em passa tot això per dins... ella no m'ha vist així en aquests moments de crisis i per suposat no sap tots els  cops que m'he pres les pastilles de més, i suposo que sospita dels meus talls perquè crec que me'ls va veure... però mai li he confirmat, de fet un cop em va preguntar..., sospita dels afartaments perquè m'amaga menjar i discutim per això...i no sé si sabrà altres coses... no sap moltes coses. Però diu que les pastilles no em fan efecte i que només em fan mal... i que el què em passa a la cama és culpa d'elles. Només ho diu perquè va a més? Però ja m'ho feia abans la cama..
El síndrome de la cama inquieta?
Ella, me mare no entén res.
És que últimament no paro amb la cama.... sempre la cama m'ha anat, des de primària, vamos tota la vida..., però cada cop és més. Últimament és al llit, quan és l'hora de dormir... em comença com un neguit una cosa a la cama... no la puc deixar de moure... i una pressió al pit... i al braç també una sensació estranya... i tinc ganes de plorar... és insuportable... i no paro de respirar ràpid... No sé què em passa...
I ahir a bastoners... vaig fer la pena. Vull deixar bastoners... però per una part....
No vull fer pena, no vull que.... no sé. Continuo amb la mateixa cançó.
Per què no em dius res?....
https://www.youtube.com/watch?v=8Qa5UGaunqQ&list=PLUZTJcE02JQLtqsUta80aL0XkrgclVD_8&index=34

Només tu

Però t'equivoques... t'equivoques... en el què vas dir l'altre dia i tornes a estar de baixó.. potser que fes una entrada positiva no volia dir que estès positiva, només que era el què volia ser.  Però llavors passen coses que acaben de tirar-te per la borda.
Joder m'agrades tant, què té ella que no tingui jo? per què ella va arribar abans que jo? Ja ho sé no tinc dret... no tinc dret... semblo la rim de polseres vermelles... no tinc res a fer..
La vida és injusta.
Últimament les setmanes em passen molt lentes... i potser és perquè s'ha acabat el curs de teràpia... i no us veig a vosaltres i sobretot a tu.
Què faré ara?
No tinc res, no tinc res...
No vull que et posis trista ni t'enfadis amb mi si us plau...és lo que sento...
Vull una abraçada d'aquelles... com la última de l'altre dia...

https://www.youtube.com/watch?v=8Qa5UGaunqQ&list=PLUZTJcE02JQLtqsUta80aL0XkrgclVD_8&index=34

Potser sóc jo que confonc sentiments no sé.
Però és que jo sé que per mi tu ets molt bona amiga, molt i jo penso en el llibre groc de l'Albert Espinosa, que crec que tu has llegit, saps? No sé què sento. Però m'agrades molt.

..però la vida val la pena i s'ha de viure

Quan ets petit penses que a mesura que et vas fent gran seràs més feliç, que estaràs millor amb tu mateix... t'imagines d'una manera que en realitat mai seràs, però tu penses que sí.... encara que no ho expliques d'aquesta manera perquè ets massa petit per dir-ho així encara, només tens les imatges i ho creus realment que anirà millor.... que seràs més feliç del què estàs ara, que innocent sent aquella nena, quan era petita. Potser no tothom, però el menys jo.
Que tothom vol tornar a ser un nen? Jo ja sempre he estat o al futur o al passat des de nena. Mai m'ha agradat el present.
Resulta que això no és així... una cosa que he aprés és que esperar el futur mai millora, si no ets tu que no canvies. Ja de petita no m'acceptava, no m'accepto i no sé si ho faré. No sé si mai sabré no esperar el futur o no pensar en el passat. Això se'n diu gaudir el present.
No entrava als meus plans beure alcohol quan era petita, suposo com tots els nens, ni fumar mai i molt menys provar la droga... ni pensava que arribaria a pensar en el suïcidi, però la vida és un plegat de sorpreses i realment des dels meus inicis de vida que ja no m'agradava la meva vida.
Penso que la vida a vegades ens sorprèn.
Com hi posa als meus apunts de teràpia (alguna cosa així) a vegades no hi han ganes i serà difícil, però la vida val la pena i s'ha de viure.
...A fer passar les ganes de no existir...

(Hi ha un audio que és de el nen petit de un mateix, ara no em surt jo ja m'entenc. no m'he explicat bé) 

No serà un adéu per sempre oi? Us trobaré a faltar "grup Emo♥"

Sí... avui ha sigut el dia... Avui ha sigut el dia que elles han començat el curs de nou amb noves persones. Ha sigut estrany. M'he vist jo abraçant a ella, la C (no dic el nom perquè jo no dic el meu, però crec que a ella tan li fa). Per mi ha sigut increïble abraçar-la♥, us recordeu que vaig posar que m'agradava? Doncs no sé ben bé què sento però és molt amiga per mi. I sí m'agrada i bueno que em deixeu en pau, és el meu blog i ja està. Ai titi que ploro. Perquè no sé quan et tornaré a veure. No sé quan us tornaré a veure. Em venen ganes de plorar pensar que ara estan elles a teràpia i jo estic aquí.. és com que ja no formo part de l`equip, del grup... que ja estic fora.. s'oblidaran de mi :( em vull tallar... em vull tallar...😢
Saps que tu has sigut l'única persona que em vas donar les abraçades? abans que tu quasi no sabia què eren... De fet em feien cert respecte, i m'agrada molt les teves abraçades.
L'abraçada d'avui la necessitava. Feia dues setmanes crec que no ens veiem i tu no sé, però jo et trobava a faltar molt i fins i tot m'ha quedat una estona la teva olor.
Després he pogut veure les altres noies, tot i que hagués volgut estar més estona amb elles i abraçar-les més, tot i que elles potser ja els hi ha estat bé així i potser els hi he fet sarna, no ho sé, perquè les seves cares ha sigut d'estranyesa al veure'm. No esperava pas veureu's avui i això ha sigut alegria "màxima" per mi i tristesa infinita al marxar que ara encara em posen els ulls plorosos, m'inveeix  melancolia i tristesa mentre marxava us mirava enrere i vosaltres entràveu a la porta i vosaltres no em veieu.
Jo pensava que ja res tornaria a ser el mateix com a polseres vermelles quan acaba la primera temporada :( que trist sona tot això...
I per què havia de ser jo la quina es quedava fora?....
Us trobaré tan a faltar que no us ho podeu imaginar, però com no sóc la imprescindible vosaltres ni us adonareu... i el grup continuarà com si res.

Grup emo (té explicaió: Emo d'emocions)


https://www.youtube.com/watch?v=D2m6yrRfS9A&nohtml5=False
https://www.youtube.com/watch?v=IR_-D1PIOYU&ebc=ANyPxKqzAkgOKXCu6bhwSa1YYcneEk-9O94YH17doKg3Lb392ES-psCAL077UAUrbWisHSncr6Ju1CeL1ZYtFaH8cEGOEZ25Vg&nohtml5=False

PD: Crec que la psicòloga de mindfulness està enfadada amb mi ara :( ... i crec que ja estan fartes de que em vinguin atacs d'ansietat... (però no ho puc controlar...no sé perquè em venen...) i trobo a faltar una de mindfulness que no entenc per què no bé... és molt estrany :(

Quan les situacions et desborden

Demà és el dia... és el dia que comencen el grup que jo no hi seré...
És el dia  que jo estaré pensant... és el dia que jo tinc examen... és el dia que tinc mindfulness.. és el dia d'altres coses...
Estaré pensant en elles. Com serà el curs? Jo podria estar allà amb elles, però no hi seré.
Les trobaré a faltar, molt molt molt molt molt molt.
Per què sóc com sóc?
Per què no em deixes de seguir? No suporto que em segueixis, si ho fas para de fer-ho si us plau, de veritat. Deixa'm en pau.
Jo sé perquè ho dic.
Per què joder? Per què merda sóc com sóc? Per què dic les coses que dic? Per què menjo les coses que menjo? Jo no sóc una falça. Jo vull ser una bona persona.
Que a vegades les coses que dic em venen ganes de tallar-me i picar-me. Que les situacions que passo em desborden i em fan venir ganes de tallar-me, que fa temps que no ho faig (bravo), però que em pico i tinc ganes de tallar-me, que sé que si acabo comprant-me una maquineta, per molt que m'enganyi dient que l'amagaré, sé que tard o d'hora m'acabaria tallant. És que no suporto tot el què dic.

Quan sortir el carrer és un infern

Per fi... per fi estic a casa... Necessitava arribar a casa avui, ara i aquí. Ho necessitava de veritat.
No suporto la fira del meu poble, no suporto quan hi ha tanta gent, no ho suporto... tothom em mira... no em paren de mirar...
És insuportable.. Jo no puc parar de mirar-los... Tot i cada un d'ells és millor que jo... i si són pitjor no suporto veure'ls i penso que jo no vull ser com ells, que no. Si us plau, jo no vull ser com ells.
Em fa por que en qualsevol moment pugui cridar. Esclatar i cridar.
Despersonalització és la paraula? No ho sé. No ho suporto. Sé la cara que faig. No vull ser una amargada. No hauria d'haver sortit i ja està. No suporto anar darrere dels meus pares, no suporto anar amb ells, ni que em vegin amb ells, ni els temes que parlen... ni anar sola. I quan veig algú que va sola... em recorda a mi... i em recorda a mi... i em dóna un fàstic infinit. Ja ho sé sóc dolenta. Sóc dolenta, perquè no he comprat una cosa amb una de bastoners que m'ho ha demanat amb tota la bona intenció del món, perquè eren masses diners, sóc mala persona perquè no he comprat a una de la classe que em va regalar pel meu cumple..., sóc mala persona perquè m'he escapat de varies situacions que no diré...
De veritat que no us imagineu com és aquest sentiment...Que no suporto que no em parin de mirar i que sé que les seves vides són millors que la meva i bla bla bla.
I quan et diuen i no vas amb les teves amigues?... i tu et quedes amb aquella cara... de... : quines amigues?.... (penses), però dius: si, és que no hi eren, dius per dissimular...
I demà quina merda de dia que m'espera.

https://www.youtube.com/watch?v=oObiJAipqoA

Entenc

Entenc les persones que volen que intenti que m'allunyi d'una persona tant important per mi, tot i que aquesta persona tant sigui una de les millors que he conegut en me vida... com una meitat per mi... sembla que no entenguin que per més que m'ho diguin no ho aconseguiran.
"Que ara que faig el curs és llàstima que no m'ajunti més amb algú d'allà que no amb males influències o amb algú que em tiri pel mal camí", però és que resulta que aquestes persones del curs no m'omplen suficient com ho fa ella. Costa molt trobar persones que t'omplin, que t'avinguis de veritat i totes aquestes coses... Ja vaig tindre suficient en que ens separessin un cop per teràpia.
Doncs resulta que a teràpia de cop i volta vaig conèixer algunes persones que em van caure molt bé i que amb elles sí que m'hi avinc.
Tot i que gràcies M♥ sé que ho deies amb la més bones de les teves intencions.
I a veure les persones de la classe que vaig també em cauen bé i són persones meravelloses..
De totes maneres, totes les persones són com són i s'han d'acceptar com són i ja està. I jo vull ser una bona persona i vull fer tots els esforços per canviar.
Vull ser millor persona, no vull ser seria, (no ho sóc, encara que la gent digui que sí, no ho sóc, són imaginacions seves) vull ser guapa, ser més prima, riure més, ser més feliç, ser més sociable..sobretot vull ser psicòloga...
I ara el final de l'escrit ja m'estic rallant... jo no tinc que donar explicacions de res... jo ja sé el què sento... no em tinc que explicar... jo sé que els de la coral també els estimo molt, sobretot la M, tot i que fa molt temps que no ho dic, i jo crec que ella ho sap, tot i que mai li he dit, i ara fa molt que no ho dic ni pel blog, encara que ella no sap ni de l'existència del blog, però gràcies per tot -M. I no ho he dit mai, però adoro més del què es pensen a altres que no he dit, evidentment altres més que altres.
Tothom és com és i ho hem d'acceptar i punt.
Ment sàvia. Mindfulness dels pensaments.
Titiiiiii que des que no anem a teràpia no ens veiem jop.
Tindria que estudiar...
Tindria que fer ment sàvia.

Que si activitats de domini, que si...

Que si activitats de domini, que si ment sàvia, que si està al present?... últimament no faig ment sàvia, vale... ho hauria de fer, sí... m'hi he de posar quan abans millor, però tampoc no sé a què venen els atacs de "boja" que estic tenint. Això de activitats de domini, tot això... no sé si em serveix... i és complicat i fa pal..., però sabeu què? el curs que vaig a la tarda els hi estic ensenyant en certa manera.
Quan et sents com em sento quan em sento com em sento ara, això no sé si serveix. Si tingués la maquineta, que estic per anar a comprar, que evidentment no és la ment sàvia..., em tallaria, simplement, per sentir-me com em sento que em sento, que no sento res, per avorriment, per no saber què fer, pel temps de merda que fa últimament, perquè quan surts de classe ja és clar, perquè preferia que fos fosc, perquè el meu cos sent unes coses molt rares últimament, estic com sorda, tinc mal de panxa i sento com si tingués verí, per estar tot el dia a la tele, per no parar d'avorrir-me. Pel menjar. Per altres coses..
Quan no saps què sents.
Pensar en el passat, pensar en coses, penses i penses, la gent pensa tant? Crec que el principi feia més ment sàvia i he deixat d'aplicar-la i totes aquestes coses. Ahir estava intentant tornar a notar-ho tot. A notar : estic tenint un altre pensament, etc.
No puc creure el què diré.. però una part de mi té "tantes ganes de fer coses" volent dir que em sento tan merda, que tinc ganes de ...
Aiii, m'avorreixo tant, tant, tant que tot és una puta merda...

https://www.youtube.com/watch?v=WOKI_tIBWVI&list=RDTZFQgqhNoEI&index=4

 No sé si publicar aquesta entrada. Em fa por qui pot llegir, que si la meva mare, que si no sé qui.