..però la vida val la pena i s'ha de viure

Quan ets petit penses que a mesura que et vas fent gran seràs més feliç, que estaràs millor amb tu mateix... t'imagines d'una manera que en realitat mai seràs, però tu penses que sí.... encara que no ho expliques d'aquesta manera perquè ets massa petit per dir-ho així encara, només tens les imatges i ho creus realment que anirà millor.... que seràs més feliç del què estàs ara, que innocent sent aquella nena, quan era petita. Potser no tothom, però el menys jo.
Que tothom vol tornar a ser un nen? Jo ja sempre he estat o al futur o al passat des de nena. Mai m'ha agradat el present.
Resulta que això no és així... una cosa que he aprés és que esperar el futur mai millora, si no ets tu que no canvies. Ja de petita no m'acceptava, no m'accepto i no sé si ho faré. No sé si mai sabré no esperar el futur o no pensar en el passat. Això se'n diu gaudir el present.
No entrava als meus plans beure alcohol quan era petita, suposo com tots els nens, ni fumar mai i molt menys provar la droga... ni pensava que arribaria a pensar en el suïcidi, però la vida és un plegat de sorpreses i realment des dels meus inicis de vida que ja no m'agradava la meva vida.
Penso que la vida a vegades ens sorprèn.
Com hi posa als meus apunts de teràpia (alguna cosa així) a vegades no hi han ganes i serà difícil, però la vida val la pena i s'ha de viure.
...A fer passar les ganes de no existir...

(Hi ha un audio que és de el nen petit de un mateix, ara no em surt jo ja m'entenc. no m'he explicat bé)