No et pensis que m'he oblidat de tu.

No et pensis que m'he oblidat de tu.
No puc suportar més i només fa dos dies que no parlem.
Potser vaig bloquejar-te quan encara no havíem acabat la conversa, però no contestaves.
Vaig escriure per tu quan només feia un dia sense tu, però no vaig publicar.
No hi ha dia que no pensi en tu i em surtin llàgrimes.
Tot em recorda a tu. La cançó que vam sentir al cotxe, la tele... pensant què miraries o què faries a aquestes hores...
Sóc conscient que les meves entrades són una merda, i si us agrada deu ser per no sé.
Potser jo pateixo tant i a tu tan et fa, no ho sé C... et trobo a faltar, però també trobo a faltar quan ja tot no era igual. I jo m'entenc. Perquè jo no sóc la teva elecció.
Ojalà d'aquí res et desbloquegi i podrem ja per fi parlar.

"Amb sang escriuré que no estic bé, ni millor, que cony!"

"Jo et veig millor". Quina puta merda és aquesta?
Voleu que us escrigui una carta amb sang dient que NO ESTIC BÉ.
Només puc plorar i ja està.
Voldria explicar tot el què em passa quan dius "et veig millor", i altres coses que em ronden pel cap. Que no té ni idea.
Sé que no és gaire; GENS. Vull fer-me'n més simplement pel fet que ha dit que estic bé.
Em sento com una puta merda per haver-me dit que millorava.

Ella

Trobo a faltar l'hospital quan estava ingressada, o l'ambient o la gent. Era estrany, però ara ho trobo a faltar.
Trobo a faltar moltes coses i torno al passat pensant i em moro de dolor.
Les coses em venen un cop i altre, com si no pogués fer res per aturar, tot i que penso en mindfulness llavors
També sento una sensació molt extranya de que et sents despullat i una mena de fàstic increible cap a tu mateix.
Per què ja no és lo mateix. Potser m'agrades massa o no sé jo. Només puc dir que com tu no n'hi han 2, per molt que altres intentint substituír-te mai ningú serà com tu i jo plorarè per mai encertar i a mi ningú m'estima.
Voldria dir més coses però no puc.
No m'entén ella? No sap lo malament que passo ?.

Por a anar pel bon camí?

Són coses que la gent normal no pot entendre. Prefereixes l'autodestrucció que està mig bé o mig malament.
I quan estàs fart o quan no pots més, llavors ve l'autodestrucció... i és que faries qualsevol cosa amb tal de notar alguna cosa. I digueu-me gent que està identificada amb mi, digueu-me si m'equivoco.
Ja estava farta de sentir-me una merda i no fer res al respecte, també sentia que no sentia res. Per això una part de mi té por a "recuperar-se", perquè implica tot això i sense fer res és autodestruir-se. En cas que funcionés i em sentís més plena i tot perfecte, però em temo que això no serà mai...
No vull ser una puta amargada.

Odi / vull

Odio els meus pares, els odio, odio odio.
Des que vaig tornar de l' hospital no em paren de controlar tot el què menjo, i el què deixo de fer. -.-
Tinc gana tinc gana. Ahir no en tenia gens i avui torno a tenir una gana que moro.
Vull xocolata i no em deixen. Vull galetes i no em deixen.
Després a sobre van al lavabo, que em deixeu en pau. No vomito ok?
Estic farta de no fer res.
Només espero que passin les hores, els dies fins a dies puntuals, que sol ser per poca estona, comparat amb el què és el dia.
Vull menjar, vull menjar. No sé, les ganes em superen.
Vull perdre kg.

Remordiments

El meu voltant tot rotlla i tu notes una sensació extranya.
Estàs rodejat de gent i tu ets sents fora de lloc.
Ells parlen, riuen. Jo estic parada.
No entenc res. Em sento com en un lloc inexistent.
M'he penedit d'anar-hi?
Hauria d'haver anat a caminar que al menys hagués perdut el què he menjat,
Hi ha temporades més bones i altres no tant. Vull cremar tot el què menjo.
Estic enorma.
Tallar es torna addictiu. Feia bastant que no ho feia, però ja  fa poc hi vaig tornar. Ara potser és el principi d'un altre cop. I tinc ganes de fer-ho tot sovint.
Anyoro quan sortia sang dels meus braços i tot i que m'he tornat a tallar de un temps que no ho feia, no ho faig tant com abans. Vull dir que no em surt tanta sang. Aquí a costat de la cotxilla.
Odio escriure tant pèssim.
Per què no sóc alguna d'aquestes que ho fa tant bé? I per què no sóc algú feliç, o per què no sóc algú que està totalment enfonsat i després ho supera i és feliç.
No ho veuen que per dins estic fosa i que no sento res, que és quan em fa més ràbia.
Ho sé, porto bastantes entrades fent-les malament. No em surten bé. Parlo de jo i suposo que no és el què voleu.
Per cert, us agradaria que pengés algun video? O us és indeferent?,,,

Et diuen coses que no són

Les ganes de tallar-me em martiritzen. No puc més.
Tot de sensacions. Tinc fred i tinc gana.
Vull omplir el meu buit. Tot això simplement pel què m ha dit la psiquiatra "que estava millorant, o que em veia millor".
Què collons sabrà ella del meu món intern.
A causa d això he tornat a cridar amb els meus pares i m he esgarrapat. També m he fet ratlles vermelles als braços com a consell d una noia nova per mi que segueixo per youtube i twitter.
Em diuen que milloro, però no sé per què no vull això. No és veritat que milloro perquè al meu interior segueix aquell maleït buit.
I quan estàs bé què passa? Deixes d anar a psicòlegs i psiquiatres?
No jo no vull això.
No vull millorar vull estar bé o està com abans perquè diuen coses que no són.

No sóc feliç

No tenen ni idea de com pateixo jo?
Diuen que et veuen millor, i què collons.
Llavors una cosa et dius que vols estar més malament, perquè tens por de que en qualsevol moment et diguin prou d'anar allà. I jo sé que em moriria.
Sé que si em deixen tornaré a enfonsar-me i estaré com el principi que va començar tot.
No vull, no vull. Què sabran ells dels meus pensaments i de tot. No saben res. Jo no sóc feliç.

Això és una MERDA.

Moro, moro de no suportar, em moro d'estimar-te tant.
Et vull, et vull molt.
Elles no em volen.
Jo estimo ella.
Elles s'estimen.
I les 3 queden menys jo.
Llàgrimes.
Merda vida.
No podeu saber el mal que em fa que no em vulguin.
No sé què he fet malament.
Plorar, plorar, plorar.
No puc més em vull tallar.
No em volen, no em volen...
TINC EL COR TRENCAT.

(Esoltant bacup: Jo no puc sortir de l'armari, perquè encara no sé què sóc, només m'ha agradat una noia.Crec que m'agraden les persones i tal. No penso sortir de l'armari. Si trobo una noia i m'agrada això doncs ja diré estic amb ella. Però mentrestant jo no sé ben bé què sóc. Crec que m'agraden les persones).

En això de l'amor no l'encerto

Què és la vida? És això la vida? Coses que passen i t’avorreixes.

Si quan sigui gran he de ser com la meva mare és que... em moro.

La vida és avorrida, sempre es fa lo mateix.

No vull ser una ama de casa que no fa res durant el dia. No vull passar-me la vida..

És que vas a comprar, dia a dia fer el menjar. Quina puta estafa és aquesta?

I tinc gana, molta gana... no és normal això.

A saber per què prenc les pastilles. Si em fan engreixar i tenir més gana, puta estafa.

Què és la vida torno a repetir. Si tinc que ser feliç encara, però...no sé sempre és igual? No es cansa la gent? Fent sempre el mateix?

Avui he anat a comprar amb me mare, i estava fent aquestes reflexions. Jo no vull ser com me mare, no.

I a sobre gent que coneixes per les xarxes socials milloren, i tu segueixes igual o pitjor.

I penses que si sempre seguirà igual, i que encara aconseguís sentir-me millor, no sé si podria aconseguir-ho, perquè tot és massa avorrit, etc.

Jo ja ser què vull dir.

M’han dit que no ho aconseguiria, però és el meu somni, ser psicòloga. Fins i tot si ho diu la psiquiatra que no serveixo. Jo seguiré lluitant per poder estudiar psicologia.

No puc sense tu.
Per què serà que jo mai encerto en això de l'amor? Sóc massa dèbil i ningú em vol. Em fa molt mal, tu. M'agrades massa. Necessito temps per oblidar-te, però no sé com.
Sento que m'has abandonat des que estàs amb ella. Tinc ganes de tallar-me sols en mirar certes fotos o parlant amb tu.
Només menjar gorda de merda.
Paraules sense sentit.
Encara no entenc per què tu vas més sovint que jo?

Us agrada el meu blog? Si us agrada m'ho podeu dir, fer arribar coses. Com per exemple comentar o algo.

(hi ha dues entrades, en aquesta. Potser no us agrada.)
Bah sóc una pèssima escriptora , només faig que explicar me vida.

pares de merda

Ja fa un temps que noto que els meus pares estan raros.
Els hi deuen haver explicat com tractar-me.
Però jo no puc més de sentir ràbia i odi cap a ells, sobretot a l'hora de menjar que no paren de menjar i no para de fer sorolls, ho podria estalviar.
Tampoc m'agrada perquè no em paren de fer preguntes estúpides.
Els odio i odio que sàpiguen massa. pf.

ojalà fos una altre millor

Em pregunto quan tindré un somriure sincer i un riure de veritat.
Per què aquest buit dins meu?
Em pregunto quan tindré amistats, només vull ser com els altres que saben parlar amb tothom.
Em pregunto quan pararé de fer afartaments, o menjar massa (m'he engreixat i estic gordíssima).
Em pregunto quan podré estudiar el què jo vull, o quan tindré una feina per poder-me comprar els meus capricis i la carrera.
Em pregunto si algun dia a la vida tindré la feina que desitjo.
Si mai seré psicòloga o mare.
No tinc res a fer. Ni estudio ni treballo.
Què faran ara els de l'hospital?
Ojalà fos una altre millor.
No aguanto més la meva vida. Sola, sense amics, perquè tinc una personalitat de merda.

Somriures perduts

La meva felicitat depèn de mi?
"què puc fer perquè estiguis millor"?
Em vaig sentir tan culpable.
Només vull sentir-me viva, riure de veritat.
Té raó la X quan diu que no vegi el seu perfil i tot durant un temps, el menys fins oblidar-me d'ella tal de la manera que veig per ella.
Però no puc.
Arrencar-se la pell, tallar-te.
Tot em fa tant mal. Quan et veig en fotos.
I pensar que jo sóc la què no et pot fer feliç.
Tu m'estimes com amiga i jo no puc més.
Tinc gana, molta gana i també tinc una panxa d'embarassada. No puc més.
Vull ser una altre persona.
Vull riure, somriure.

Pensative

Un dia trobaré una persona ideal per mi. Sigui noi o noia. Per fi tindré parella.
Un dia trobaré feina que m'agradi, per guanyar diners i poder estudiar psicologia.
Un dia seré una bona psicòloga .
Un dia podré dir: He escrit un llibre, el meu llibre.
Un dia faré alguna cosa per les persones, com per exemple anar de voluntariat a l'india.
Un dia aconseguiré fer teatre.
Un dia tindré filles, i un fill.
Un  dia no hi hauran tantes barreres en mi.
Un dia no tindré tantes lluites interiors.
Un dia seré una persona una mica més feliç.
Mentrestant  vull que passin els dies ràpid. La meva felicitat no ve mai. ?¿

Tu ets tan perfecte.

Et trobo tan guapa que no puc més. El teu somriure i les teves "bogeries " a les fotos.
Ets perfecte. I sembles tan feliç a les fotos.
Jo sóc un desastre persona.
No sé què fer per millorar.
El menys et portes bé amb la teva família, el menys tens amics.
Ja ho sé la realitat pot ser una altre, però per socialitzar no tens tants problemes com jo. M'agrades, m'agrades molt.
A l'hospital vaig conèixer una noia que em recordava una mica a tu, però tu ets única.
Em fa molt mal.
M'agrades, m'agrades. Sento que t'he perdut. Ella estima una altre i em fa tant mal.
Erets, ets perfecte.
Té raó la X.
Però jo no puc.

Se'm fa raro està a casa.

Se'm fa raro tornar a estar a casa. Aquí sóc més lliure en teoria, però no.
Trobo a faltar coses d'allà.
I penso amb els companys, si els hi donaran l'alta aviat o si què.
Sobretot em vaig fer més amb una, o dues...
Tinc gana no paro de tenir gana quan menjo vull més porcaries.
Estic gorda, m'he engreixat. Volia aprimar? Doncs ara encara més.de 62 vaig passar a 65' algo i de aquí a l'hospital he passat a 69.6...😱😝...sóc alta eh per això.
Voldria que fos com a les pel·lícules, no sé.
L'hospital. Ara estaré uns dies pensant-hi.
És que què faig aquí a casa, igual que allà pràcticament.
És que putu menjar. grrr

Què hi haurà allà fora?

Ja estic a casa, però tot és raro. Allà estava bé. Una part de mi es volia quedar i l'altre marxar. Què bé ara? Estaré sola altre cop.  No puc parar de plorar.
No deu ser gaire normal lo meu perquè no em donen importància. Jo estic malament per dins, però no els hi podia dir mai a la infermeres. Fins i tot un cop em vaig començar cops i ni es van enterar. També tallar vaig fer i apunt de vomitar una mica. Però si tens vergonya estàs acabada.
Han sigut pocs dies ho sé, 17 o 18 dies (ah crec que 19 dies), però per mi se m'han fet eterns. I ara no podré parar de pensar en ells.
És que si no puc estar bé ni a l'hospital psiquiàtric per la puta vergonya la mort seria una gran solució. Si no hi ha res per aquí. Mai seré qui jo voldria.
Plorar, plorar, plorar i no parar.
Ho passo malament, perquè ojalà pogués ser com sóc realment i caigués bé a la gent. És que faig molt mal, i només faig que nosa.
No puc mostrar els meus pensaments ni res, i suposo que no em mostro com sóc per vergonya?
Tinc molta gana, i ara no em donen menjar porcaries a casa, m'ho controlen tot, fills de puta.
És que no entén res la gent, ho juro, res. No estic bé a casa perquè per no fer res.
I a  l'hospital depèn, perquè com sóc tant vergonyosa... i això em fa sentir fatal.
I estic com una puta foca.
Per què és tan complicada la vida?
Jo no estic bé ni a casa ni enlloc, no tinc res a fer. És un adéu final?

 

Ens diem les polseres blanques. :-)'

Pensaments en el manicomi. 2

SEGONA PART:
19 de setembre
Soroll. Crec que no saben moltes coses. La gent no té ni idea de res de res.
Jo crec que he aprés molt estant tancada aquests dies
Coses que potser no explicaré, però que sí, com per exemple, que s'ha de de fer totes les coses, com si fessis les, com per ex. que s'ha de fer totes les coses som si féssim les últimes que vas fer, perquè aquí les hores passen lentes.
Crec que les mateixes pastilles et fan boja  i pensaments suïcides  o i les ganes de matar-te pels pensaments bojos.

23 o així de setembre:
Quan et dónes compte de que els dies passen lents, llavors trobes. Llavors trobes a faltar els teus pares, cosa que abans no.

27 o així
Què fas quan estàs tant desesperat. Bo saps què fer. Estar tan desesperat.
Què fas quan estàs tan desesperat que no saps què fer. I lo pitjor quan tens tanta ansietat.
Pregunta típica a un putu "psiquiatre" . Rento. He vist de tot i més. Ja d'esperar-me.

29 o així
Això és desesperant vull marxar d'aquí.

31 setembre
Estic farta de la meva amiga que no entén res, diu que ho veu tot normal, que no s'amblava que tenia res. Què sabrà ella dels meus putus pensaments que se't passen. No ho entenen la gent, no.
....(no puc continuar pq no llegeixo bé el què vaig escriure).
....
 (m'he saltat un bon tros perquè no ho llegeixo bé...  i és me lletra xD).
A més tot està dins el meu cap, qie el meu cap [....
Em sento cansada

2 octubre
Sortiré d'aquí i total pa què? Se m'estan marxant les ganes de viure. No tinc rees a fer, ni a casa ni hospi, El menys allà estic amb gent.
I quan donen l'alta penses com seran les coses. Vull marxar i no vull marxar.
Tinc "por". No els vull deixar allà i alhora tinc ganes de tornar a estar allà... tan temps el final t'acostumes. I si et passa qualsevol cosa t'ajuden allà.
No parlo gaire i sempre la pifio si dic algo, per això millor me callo.
 A casa què faré? Morir-me lentament, de fàstic i agobi.

Pensaments en el manicomi.

PRIMERA PART:

1/10/2016
Us puc assegurar que està allà no és tan bonic com pensava. Em, sento drogada i no sé.
Hagués estat bé si no em passés el què em passa amb els ulls, si a vegades quan tinc por o sento veus estès millor. Estaria millor si sabés què dir i si les infermeres estiguessin una mica més per mi. Crec que tinc por a fer-me més mal allà dins perquè vull tornar ràpid a casa. Però quan estàs desesperada.
...
Porto uns 16 dies ingressada i sembla una eternitat. Tinc permís a casa de 10 a 19:00, set de la tarda.
...
I tornaré de l'ingrés per tornar a estar malament  a casa.

14 Setembre
Et tanquen com si fos jo la boja, em tenen tancada, però els únics bojos aquí són ells.
Em tracten com a discapacitada mental. La C tenia moltes ganes d'ingressar i no és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, o perquè jo sóc molt tancada,   però això és com una  presó, no em mimen ni res.
No em sento bé jo. Estic sola i les infermeres no estan per mi com deia la C. No és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, però això és una presó.No tinc amics, hi ha gent molt malament i et sents la persona més lletja del món i si val la pena la vida.
Per què em van ingressar?M'ho podria haver estalviat? Jo volia que m'ingressessin però com me'n parlava ella, no com és això realment.No tinc amics, són una mica estranys la gent aquí. (Però per això serà el manicomi/ no dic que siguin dolents ni res).
Que que ara em tracten com si fos una delinqüent, o una malalta mental de veritat, o pitjor encara, discapacitada. Jo estic bé. Sols tinc TLP. Bull tenir tlp i punt. Perquè m'agrada no ser normal, però no discapacitada ni subnormal.Fer una vida més o menys normal.
No em vull sentir solai aquí estic tant sola.vull que les infermeres estiguin per mi. Vull la x (psico). Tenia plans, les coses m'anaven a "canviar"
A partir del dia que em van ingressar Malït ingrés. Tenia ganes de veure la D, qe feies mesos que no la veia, després anar a buscar feina... tenia plans per intentar millorar i tot a la merda.
També falta que pugui veure la X a finals de mes, que ho necessitava tant i ara...
És una sensació estranya...no sé què fer en aquest "manicomi" tancada.No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran, a vegades. Vull estar amb les dues noies. que crec que no em volen. Per què merda em passa igual? no sé xerrar.... i més coses que se'm passen pel cap.
A més, ens fan servir com a maniquins. Ara ens donen una medi, ara una altre i així anar provant fins no queda res més i tu et comences a desesperar i encara et vols morir més.... i així de la medi i així fins al punt que crec que la medi ens deixa més jilipolles que res més.
De veritat que no sé què fer. No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran.... contradiccions, que sóc tant tímida... ho odio tant. no vull estar sola ni amb la colla massa massa gran, a vegades, o sí no sé.Vull anar a casa encara que sigui per estar pitjor psicològicament, allà faig el què jo vull realment.... i aquí em venen més pensaments de suïcidi....
Elles dues es tenen perquè són de la mateixa habitació, jo a ningú..
Ojalà m'ingressessin i em cuidessin com deia la c.

13 Setembre
Et tenen tancada com un ocell a la "jaula",  però va ser entrar aquí i aquella pressió va marxar (ara la torno a tenir i això era els primers dies, ara últimament tinc molta ansietat també, vull sortir jaaa). Jo vull sentir-me lliure, lliure, però alhora vull que les infermeres estiguin per mi, però no aquí no ho estan suficient. el menys amb mi. Potser és perquè no sóc prou oberta.
Aquí penso què deuen fer a casa i si em tanquen aquí per sempre? o i si em tenen per equivocació. Avui que és el primer cap de setmana que em deixen sortir de 10 del matí a 19:00 tarda. I és raro. Penso què deuen fer els de l'horspital, cosa que quina ironia, només poden caminar i parlar entre ells i esperar el menjar.
Què passa? Aquí no puc menjar, no em puc tallar, no puc plorar i veus de tot. Moltes coses. Tenia raó més la companya de mindfulness, dient-me que era l'infernm que no pas la c dient que era "la glòria", si jo fos més que no em cotés tant dir el què penso...Potser hi van anar per diferents coses i diferents edats.i no és lo mateix.
Tenia plans.  Com anar de compres, fer-me pírcing (a l'orella eh) , intentar millorar com a persona, no sé... però jo diria que surts pitjor que com entraves. Si fessin teràpies, però no... allà només ens tenen tancats.
Diuen que tinc que mostrar els meus pensaments.... obrir-me... però és que no puc, i no en sé...No em surt. Simplement alhora de mostrar-los se'm bloqueja tot.
Aquí passes les hores com pots. Lo bo és que no és tan tancat com a casa meva entre cometes.
Només de pensar que jo marxaré segurament dimarts i ells es quedaran em fa una pena i tinc ganes de plorar. Espero veure'ls més. M'he estat uns 17 dies i encara perquè estic de permís.
Ni tan sols sé els noms de la majoria de gent d'aquí, només porto 3 dies, és com si portés 20 dies ja. I ja parlen de quedar.
Jo no sé què dir, però el meu cap i pensaments no paren.
Aquestes models de les revistes que m'han portat, ojalà jo elles.

16 Setembre
La companya d'habitació no em para d'agobiar. Jo em rallo pel menjar i el pes, més aviat el pas, o tot inclòs. Fa massa que no em peso, necessito pesar-me.
Vull música, compres i parlar amb la x, i marxar d'aquí... mindfulness.
És el 3r dia tancada aquí. Em sento sol, molt sola. No entenen res. No vull o no sé demostrar els meus sentiments.
Avui podríem dir que he petat per fora plorant, però quasi ningú o ningú s'ha donat compte.
Estic tan sola. No tinc a ningú. Algú m'ha preguntat què em passava o com estava i la resposta sempre és la mateixa "bé" .No sé fer-ho millor. Em fa por no saber explicar què em passa.
Dir el què  penses del teu cap, però sense pifiar-la... i és molt difícil. I a vegades ho dic sense pensar.
Tinc por perquè no em volen. Em vull fer mal per això i vull morir per estar aquí per no saber fer-ho millor, per estar sempre igual, per no tenir ningú que em vulgui, per no aprimar.... i engordar, per no ser com voldria ser...En fi per estar farta de no sortir del meu forat negre.

16 Setembre
Avui molta gent té permisos: la companya d'habitació, una d'elles, estaré més sola.
Crec que la companyes no em volen. Com a tots els llocs.
Sempre diuen que tornen i és mentida. Mai tornen. Se n'obliden de tu i del què t'havien dit.
Estar estirada és l'única que puc fer i pensar només serveix per fer-me mal.
Em va dir que passarà i no va passar l'infermera. Tinc ganes de fer-me mal i prendrem pastis, tantes fins  a morir. Els dies passen lents i sense fer RES. Als passadissos, i esperar el menjar. Bàsicament és això el què fem.