No deu ser gaire normal lo meu perquè no em donen importància. Jo estic malament per dins, però no els hi podia dir mai a la infermeres. Fins i tot un cop em vaig començar cops i ni es van enterar. També tallar vaig fer i apunt de vomitar una mica. Però si tens vergonya estàs acabada.
Han sigut pocs dies ho sé, 17 o 18 dies (ah crec que 19 dies), però per mi se m'han fet eterns. I ara no podré parar de pensar en ells.
És que si no puc estar bé ni a l'hospital psiquiàtric per la puta vergonya la mort seria una gran solució. Si no hi ha res per aquí. Mai seré qui jo voldria.
Plorar, plorar, plorar i no parar.
Ho passo malament, perquè ojalà pogués ser com sóc realment i caigués bé a la gent. És que faig molt mal, i només faig que nosa.
No puc mostrar els meus pensaments ni res, i suposo que no em mostro com sóc per vergonya?
Tinc molta gana, i ara no em donen menjar porcaries a casa, m'ho controlen tot, fills de puta.
És que no entén res la gent, ho juro, res. No estic bé a casa perquè per no fer res.
I a l'hospital depèn, perquè com sóc tant vergonyosa... i això em fa sentir fatal.
I estic com una puta foca.
Per què és tan complicada la vida?
Jo no estic bé ni a casa ni enlloc, no tinc res a fer. És un adéu final?
Ens diem les polseres blanques. :-)'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada