Pensaments en el manicomi.

PRIMERA PART:

1/10/2016
Us puc assegurar que està allà no és tan bonic com pensava. Em, sento drogada i no sé.
Hagués estat bé si no em passés el què em passa amb els ulls, si a vegades quan tinc por o sento veus estès millor. Estaria millor si sabés què dir i si les infermeres estiguessin una mica més per mi. Crec que tinc por a fer-me més mal allà dins perquè vull tornar ràpid a casa. Però quan estàs desesperada.
...
Porto uns 16 dies ingressada i sembla una eternitat. Tinc permís a casa de 10 a 19:00, set de la tarda.
...
I tornaré de l'ingrés per tornar a estar malament  a casa.

14 Setembre
Et tanquen com si fos jo la boja, em tenen tancada, però els únics bojos aquí són ells.
Em tracten com a discapacitada mental. La C tenia moltes ganes d'ingressar i no és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, o perquè jo sóc molt tancada,   però això és com una  presó, no em mimen ni res.
No em sento bé jo. Estic sola i les infermeres no estan per mi com deia la C. No és tan bonic com deia ella. No entenc si sóc jo, o serà que les coses canvien amb els anys, però això és una presó.No tinc amics, hi ha gent molt malament i et sents la persona més lletja del món i si val la pena la vida.
Per què em van ingressar?M'ho podria haver estalviat? Jo volia que m'ingressessin però com me'n parlava ella, no com és això realment.No tinc amics, són una mica estranys la gent aquí. (Però per això serà el manicomi/ no dic que siguin dolents ni res).
Que que ara em tracten com si fos una delinqüent, o una malalta mental de veritat, o pitjor encara, discapacitada. Jo estic bé. Sols tinc TLP. Bull tenir tlp i punt. Perquè m'agrada no ser normal, però no discapacitada ni subnormal.Fer una vida més o menys normal.
No em vull sentir solai aquí estic tant sola.vull que les infermeres estiguin per mi. Vull la x (psico). Tenia plans, les coses m'anaven a "canviar"
A partir del dia que em van ingressar Malït ingrés. Tenia ganes de veure la D, qe feies mesos que no la veia, després anar a buscar feina... tenia plans per intentar millorar i tot a la merda.
També falta que pugui veure la X a finals de mes, que ho necessitava tant i ara...
És una sensació estranya...no sé què fer en aquest "manicomi" tancada.No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran, a vegades. Vull estar amb les dues noies. que crec que no em volen. Per què merda em passa igual? no sé xerrar.... i més coses que se'm passen pel cap.
A més, ens fan servir com a maniquins. Ara ens donen una medi, ara una altre i així anar provant fins no queda res més i tu et comences a desesperar i encara et vols morir més.... i així de la medi i així fins al punt que crec que la medi ens deixa més jilipolles que res més.
De veritat que no sé què fer. No vull estar sola, però no vull estar amb la colla gran.... contradiccions, que sóc tant tímida... ho odio tant. no vull estar sola ni amb la colla massa massa gran, a vegades, o sí no sé.Vull anar a casa encara que sigui per estar pitjor psicològicament, allà faig el què jo vull realment.... i aquí em venen més pensaments de suïcidi....
Elles dues es tenen perquè són de la mateixa habitació, jo a ningú..
Ojalà m'ingressessin i em cuidessin com deia la c.

13 Setembre
Et tenen tancada com un ocell a la "jaula",  però va ser entrar aquí i aquella pressió va marxar (ara la torno a tenir i això era els primers dies, ara últimament tinc molta ansietat també, vull sortir jaaa). Jo vull sentir-me lliure, lliure, però alhora vull que les infermeres estiguin per mi, però no aquí no ho estan suficient. el menys amb mi. Potser és perquè no sóc prou oberta.
Aquí penso què deuen fer a casa i si em tanquen aquí per sempre? o i si em tenen per equivocació. Avui que és el primer cap de setmana que em deixen sortir de 10 del matí a 19:00 tarda. I és raro. Penso què deuen fer els de l'horspital, cosa que quina ironia, només poden caminar i parlar entre ells i esperar el menjar.
Què passa? Aquí no puc menjar, no em puc tallar, no puc plorar i veus de tot. Moltes coses. Tenia raó més la companya de mindfulness, dient-me que era l'infernm que no pas la c dient que era "la glòria", si jo fos més que no em cotés tant dir el què penso...Potser hi van anar per diferents coses i diferents edats.i no és lo mateix.
Tenia plans.  Com anar de compres, fer-me pírcing (a l'orella eh) , intentar millorar com a persona, no sé... però jo diria que surts pitjor que com entraves. Si fessin teràpies, però no... allà només ens tenen tancats.
Diuen que tinc que mostrar els meus pensaments.... obrir-me... però és que no puc, i no en sé...No em surt. Simplement alhora de mostrar-los se'm bloqueja tot.
Aquí passes les hores com pots. Lo bo és que no és tan tancat com a casa meva entre cometes.
Només de pensar que jo marxaré segurament dimarts i ells es quedaran em fa una pena i tinc ganes de plorar. Espero veure'ls més. M'he estat uns 17 dies i encara perquè estic de permís.
Ni tan sols sé els noms de la majoria de gent d'aquí, només porto 3 dies, és com si portés 20 dies ja. I ja parlen de quedar.
Jo no sé què dir, però el meu cap i pensaments no paren.
Aquestes models de les revistes que m'han portat, ojalà jo elles.

16 Setembre
La companya d'habitació no em para d'agobiar. Jo em rallo pel menjar i el pes, més aviat el pas, o tot inclòs. Fa massa que no em peso, necessito pesar-me.
Vull música, compres i parlar amb la x, i marxar d'aquí... mindfulness.
És el 3r dia tancada aquí. Em sento sol, molt sola. No entenen res. No vull o no sé demostrar els meus sentiments.
Avui podríem dir que he petat per fora plorant, però quasi ningú o ningú s'ha donat compte.
Estic tan sola. No tinc a ningú. Algú m'ha preguntat què em passava o com estava i la resposta sempre és la mateixa "bé" .No sé fer-ho millor. Em fa por no saber explicar què em passa.
Dir el què  penses del teu cap, però sense pifiar-la... i és molt difícil. I a vegades ho dic sense pensar.
Tinc por perquè no em volen. Em vull fer mal per això i vull morir per estar aquí per no saber fer-ho millor, per estar sempre igual, per no tenir ningú que em vulgui, per no aprimar.... i engordar, per no ser com voldria ser...En fi per estar farta de no sortir del meu forat negre.

16 Setembre
Avui molta gent té permisos: la companya d'habitació, una d'elles, estaré més sola.
Crec que la companyes no em volen. Com a tots els llocs.
Sempre diuen que tornen i és mentida. Mai tornen. Se n'obliden de tu i del què t'havien dit.
Estar estirada és l'única que puc fer i pensar només serveix per fer-me mal.
Em va dir que passarà i no va passar l'infermera. Tinc ganes de fer-me mal i prendrem pastis, tantes fins  a morir. Els dies passen lents i sense fer RES. Als passadissos, i esperar el menjar. Bàsicament és això el què fem.