S'ha acabat el curs de moment

Ja està... Hem acabat el curs de teràpia... hem acabat. S'ha acabat. Què serà ara? Què vindrà? Que traumàtic sona tot plegat. Els ulls se m'omplen d'aigua al pensar que jo em quedo enrere, que elles segueixen i jo me'n vaig. Que jo sóc d'elles les que no torno. Que jo podia seguir, però que m'han recomanat que és millor seguir el curs al setembre.... però per què?
Seré la "margi". Les trobaré a faltar tant, tant, tant, tant. Espero que les psicòlogues siguin les mateixes. Espero que hi hagi la meva psicòloga. No és que no vulgui a cap altre, és que estava bé amb elles. Tot i que també m'agrada molt la de mindfulness. Però no vull fer preferències ni res. Només són pensaments, que he pensat que al fer el curs al setembre, podria ser que les psicòlogues no fossin les mateixes...
I les companyes? No serà lo mateix sense elles, no. Sense elles no serà lo mateix. Titi et trobaré molt molt a faltar.
I les converses de després del curs.... Cada dimarts pensaré en vosaltres i estaré molt depre.

 Per altre banda, avui he tornat a menjar molt i no sabeu com em fa sentir això.
I com he passat tot el matí al llit ara no tinc son...

Stop ment

https://www.youtube.com/watch?v=fZly12eGpNA&list=PLQspGRAJw90PuSveAMbTHuQiDtMnGtD7O&index=8
Aquest any fa, diria 3 anys que vaig fer el blog, tres anys justos, era per caramelles, bé, tres anys i un dia. O tres anys justos. Ahir volia estar dies sense renovar, però una persona, no algú qualsevol, a em va animar que seguís fent. Ahir vaig estar molt xof, malgrat van ser les caramelles. Per una banda "m'agraden" molt i per l'altre em sento una persona de merda. Em sento abandonada, marginada, sento que tothom no em para de mirar, que sóc lletja, que mai aconseguiré parlar... que tothom és feliç, que els meus pares són iguals... els odio. Sento que si no he pogut aconseguir canviar ara no podré aconseguir canviar mai, que si no puc acon

seguir canviar vull morir. Sento que prefereixo beure alcohol per si puc dir alguna cosa, que prefereixo començar a dir tonteries (encara que sigui sense alcohol), o penso que algun moment se m'anirà la pinça i començaré a dir bestieses, que prefereixo això que estar com fins ara. Que no penso ser una puta amargada com fins ara. Que no, que això és l'infern. Que n'estic farta. Aquest any, les i els joves, els de més o menys la meva edat han aconseguit parella de cop i volta i jo sóc la única, jo mai aconseguiré? Amb el pas que vaig? Tots mengen no paren de menjar, Els meus pares no em paren de mirar. Em fan fàstic, no paren de menjar. Tots em miren. Jo estic sola. La meva cosina passa de mi. Ja estem, un altre any igual. Per què em mira la gent? Ara estem cantant. Merda ja ho estic fent malament. "Deixem canviar la veu". Ara no canto. Para "Inna", espera, torna a canviar la veu. Ara para de cantar, són imaginacions teves, canta. No mengis. Mira com et mira el menjar, estàs tipa, no tens gana, gorda, menja, menjo, agafo el tovalló, mira com et miren, quan no em miren, amago el menjar, i el guardo dins el tovalló. Paro de menjar. Faig la tiradeta de moscatell o no la faig? Bueno la faig, bueno no la faig. Bueno síii la faig. A la putaaaa merdaaaa la faig.
Què pensen aquests que no em paren de mirar? Deixa't estar de paranoies, són imaginacions teves, tranquil·la... bla bla bla.
Tot això està a la meva meeent, sí.
I més coses, no para la meva ment.
A la tarda vaig estar dormint quasi tot el dia. Volia prendrem pastilles i em volia tallar, vaig mig tallar-me, buscava maquinetes.
Vaig anar a dormir abans de les 11de la nit i m'he llevat a quarts de 11 del matí i encara tenia son. Encara en tinc. Estic marejada. Crec que és per depressió.
Una conversa trista el final ahir es va acabar el dia.. un finde que hauria d'haver estudiat, però la única que es preocupa per això, perquè les altres no estudien i després jo la pringada que... en fi... una ment que no es calma. Una persona que no canviarà mai?... algú que no entén... potser al cap i a la fi sí que són paranoies... no vull donar pena no vull, per això una part volia deixar d'escriure aquí. Vull aprimar. Necessito maquineta.
Puc intentar. Puc intentar, no sabeu què puc intentar el què és el què vull que puc intentar, no sabeu si és positiu o si és negatiu.

 

Crits a l'habitació

https://www.youtube.com/watch?v=o1gAyqoGVow
Això és insuportable, quan estic aquí i em comença a venir tota aquesta ràbia, tots aquests sentiments...
No suporto... Han deixat de comprar porcaries, no queden porcaries... he "esmorzat" 3 cops... tinc gana necessito menjar... tinc un atac dels meus, no em suporto... li he dit a la meva mare que es podia menjar el meu entrepà que m'havia fet, però que no sap que el què dic jo no em pot fer cas? Puta ràbia..., en aquesta casa tothom està boig, tothom no para de menjar, hòstia... Jo no puc aguantar la meva ràbia... Per no tallar-me vaig corrents a buscar gel. Tinc gana, molta gana, busco desesperadament menjar, però no n'hi ha, puta merda, per què merda havia de deixar de comprar merda? o amagar-la? necessito tallar-me... i per no fer-ho vaig a buscar gel, ja m'he perdut ja no sé ni el què dic. Poso el cap al gel. M'està venint gana altre cop mentre escric això. Només tinc pa. GORDA DE MERDA. Estic plorant. Tinc ganes de picar-me. Em faig fàstic. Només tinc unes tisores i les meves mans i ungles per fer-me mal. Hauria d'estudiar. Dimarts tinc un examen important, difícil, d'infermeria, salut. I no he mirat res i el cap de setmana tinc caramelles.
Estar a l'habitació.. plorant, desesperada... Per què explico tot això? Aquest blog és una puta merda. Ojalà escrivís bé. Només explico la meva puta vida?...
Sóc una mala persona, per cridar als meus pares de la manera que ho faig, per què tinc aquesta ràbia? (si mires el meu blog, la meva mare doncs t'odio)
No puc aguantar més. Vaig a menjar.... Tinc gana (tinc gana? o tinc ganes d'omplir alguna cosa?).... només sóc una gorda de merda tio.
Ahir em va tornar a venir un atac d'aquells bojos a classe... :( m'estic tornant boja.... :(

Atacs

No entenc perquè em passa aquests atacs d'ansietat últimament, o el què sigui que em passa.
M'estic tornant boja, això és insuportable. El meu cervell no sé què li passa. Crec que el no dormir ajuda. El primer cop que m'ha passat recentment (ahir) no havia dormit durant tota la nit, i havia menjat moltes porcaries, no havia parat de fer afartaments... I simplement em va venir molt riure. Un riure que no vaig poder controlar... com quan et mors de riure... quan una persona et fa riure, aquell riure de nervis, aquell riure que tens la sensació que no pots parar, aquell riure de l'alcohol quan t'està pujant, aquell riure quan no pots parar..., aquell riure...però em va venir sense motiu... M'havia passat un altre cop. A quart d'ESO. Però molt més fort, sense motiu, i després posar-me a plorar de cop i volta, tornar a riure, tornar a plorar, i tornar a riure, així una llarga estona..., però aquest cop diferent... Aquest cop m'havia passat a teràpia.
I una cosa diferent.
Després de riure, com una mena d'atac i respiració ràpida... i era insuportable... perquè passava molta vergonya. I tothom em mirava, i no sé em passava moltes coses pel cap i alhora res.?..
Però lo pitjor és que la X, la meva psicòloga està enfadada amb mi i no sé per què... crec que es pensa alguna cosa dolenta... o que no li caic bé i ja està... o simplement són imaginacions meves, però està enfadada amb mi per alguna cosa i no ho entenc... :(
I lo pitjor és que aquests atacs de "boja" raros, encara avui, l'endemà de teràpia m'estan continuant... i no ho suporto... m'entra riure... i jo necessito dormir... i no sé perquè em passen aquests atacs...
i m'he tornat a mig tallar... i un cop hi tornes ja està és difícil no tornar-ho a fer o és fàcil tornar-ho a fer...
Estic farta d'anar al metge cada dos per tres... (jo sé de què parlo)

GORDA DE MERDA

No tinc cap problema amb l'alimentació.Ja ho sé.
Us penseu que tot el què faig ho faig per cridar l'atenció.
No tinc cap signe de res.
Deixeu-me en pau amb el meu menjar.
GORDA DE MERDA.

(Poso aquesta foto perquè desitjo que se'm marquin els ossos)

Em distrec amb facilitat

Cada cop que tinc que estudiar sóc una experta en perdre el temps.. Sobretot em ve al cap molts pensaments... i em venen ganes de menjar...
Que gorda que sóc...
No tinc cap problema amb l'alimentació, ho sé, perquè ho sé. No les vull molestar al grup. Elles intenten no menjar i jo només faig el contrari que em poso com una puta foca que només faig que menjar. Que no vull tornar a estar com estava als 14 anys, no.
Odio els meus putus pares, que els odio, que estic segura que em miren el blog, què foteu mirant-lo? tanqueu això.
Odio la meva família.
M'obliguen anar a missa a dies concrets de merda, especials, com per exemple, pasqua, sí, no us rieu, m'obliguen... Em fan sentatge i altres coses.. no entenen que no cregui amb "Déu".
Quin malestar els dinars aquells familiars de tanta família, d'aquella família que veus un cop l'any o dos a l'any, oi? o fins i tot els meus avis... sí.... sóc una mala persona... i perquè estudio coses que no tenen sentit per mi... sóc una mala persona...
Potser perquè els meus pares em van tenir sense ganes... quan veig a bebès se'm cau la baba i em moro de ganes d'abraçar-los, però en canvi vaig estudiar el grau superior d'educació infantil i no ho volia estudiar.
Tot això ho estava pensant mentre estava estudiant quina gràcia, oi? Tot això barrejat entre mil coses més. Mirant el mòbil, a estones, amagant-lo de tan en tan i posant mode avió cada dos per tres. Acabant de menjar i penedint-me després... quasi plorant i preguntant-me per què?
Quan em posava histèrica em posava a donar-me cops i tenia ganes de tornar-me a tallar, cosa que ja fa bastant que no em tallo. De moment ho he aconseguit, no m'he tallat.
És dur. És dur, per coses, moltes coses... masses...
Vull aprimar... vull aprimar... vull aprimar... vull aprimar
Ah, mama t'odio si llegeixes el meu blog.  No té gaire sentit, però és el meu blog.

 

Crec que era el setembre vaig començar un curs i va ser increïble... no esperava per a res conèixer a grans persones, les persones que vaig conèixer. Anava amb por. Vaig fer una entrada, el poc de conèixer aquestes persones en plan "desig", i va acabar passant més o menys real.

I adoro a elles. M'ha acabat agradant una d'elles. O potser no és això el què sento, no ho sé.

Sabeu què? No em considero bisexual, lesbiana, heterosexual.., penso que les persones agraden les persones, i que en qualsevol moment a tu mateix et pot passar com a mi, no saps de qui et pots enamorar o qui et pot agradar.

Som persones.

En fi... continuaria l'entrada... (amb coses que sento... de sentiments...) però tinc el pressentiment que ho llegeixen persones que es riuen de mi, o simplement xafardegen o si ho fa me mare LA ODIO.

Vull

La meva amiga de tota la vida sembla que només em vol per fer esport..
Jo sento que no se si vull estar amb ella a estones, o si més no quan em sento utilitzada.
Em sento mala amiga.
Però tot el què hem passat. Si us plau si ho llegeixis no m'odiïs, per això que dic, per les coses tan lletges perquè t'estimo encara que no ho sembli pel què dic, però m'ha fet molt mal coses de la eso i més coses, perquè tot el passat que m'ha fet sentir inexistent... no tinc dret a dir això? a pensar així?

1. Vull una abraçada com aquesta.

2. Vull un amor de veritat.
3. No em vull sentir puta.
4. Vull sentir-me lliure.

 

 5. Vull sentir-me plena.

6. Vull masses coses.

7. Vull sentir-me a gust amb mi mateixa. Ser perfecte.

8. No vull veure els meus pares.

9.Vull estar al meu lloc. Al meu món inexistent. Vull evadir-me de la realitat.

10. Vull portar-me bé amb la meva cosina T' .

11. Vull les meves amistats ideals.

12. Vull els meus somnis fet realitats♥

https://www.youtube.com/watch?v=P2K7D-uMH2g&ebc=ANyPxKrb4QppIdcaTj4zzb39KwX58JMVDHzZYMkI-rDWn7CV76zlgljEz-ziGb1_Al7f12sTD4EGtYwrOIMpQdhfu7AGzCIRSg

Potser no he de pensar de més i no li he de tenir en compte a la meva amiga...

Semblo destinada al fracàs

No entenc res. Veig que elles milloren i jo no milloren, no estic suficient malament, però l'amiga de casa tenia raó...: "no facis cas dels altres, un dia elles estaran millor i tu encara estaràs igual" i tenia raó. Però per què merda em passa? A mi no em funciona la ment sàvia. Per molt que faig el mig somriure o mans disposades no em canvia el pensament. Sempre la pifio.
Per què mai dic res?
No estic millorant.
Si no sento res.
O potser es deu a que vaig estar dos dies sense prendrem les pastilles perquè em feia mal de panxa i pel meu compte vaig decidir això, deixar-les de prendre, per la cremor del coll i tot...
Però odio ser jo. No dir res, estar mirant com tothom parla i no dir res... i quan estàvem a teràpia i estàvem o estaven parlant de tot això a mi em queien les llàgrimes a estones i intentava aguantar amb totes les meves forces. Perquè sempre sóc la fracassada.
Avui necessitava veure-les, (quan les he vist m'he sentit com més animada).
Però també m'he sentit la més desgraciada, quan veig les meves reaccions i quan penso que no puc caure-l'shi (ja sé que està mal escrit) bé a elles, perquè no dic res més.
No suporto quan no dic res.
Tinc gana. Tinc gana. Tinc gana. No paro de menjar. Sóc una gorda.
Sento decepcionar a la gent.
Sento voler ser millor persona, però no saber si podré aconseguir-ho mai, doncs sóc molt tossuda.
Sento voler molt amb les meves ganes tenir un altre caràcter però no em veig bé com veig a elles que les veia que de veritat es veien millor :)

Deixeu d'amargar-me

Odio la meva família, la odio, la odio i la odio. Odio els seus tripijocs i odio no saber si tot està al meu cap, són imaginacions meves o realment em controlen. Però odio la meva família.
Ni els estimo, ni tenen dret a res. Em fan la vida impossible. No puc amb ells. Estic plena de ràbia cap a ells. El meu germà sempre se'n surt amb la seva sense tenir dret ni raó.
Deixe'm d'intentar tocar "mama" em fas fàstic, ni em mireu. Quina part no heu entès...:deixeu-me en pau???
Cosí gran deixa'm de controlar.
Deixeu-me en pau. No teniu ni vida.
No entenc si no estic malament perquè merda quan surto de festa no paro de veure la gent, tots riuen i es deixen anar.. i tu per molt que beguis dins teu sens aquella sensació de tristesa, de buit? I llavors.. estic bé? 👏🙌hola, estic aquí, sóc una persona.. formo part del món...només vull sentir-me plena.
Per què quan surto de festa sempre m'he de penedir de alguna cosa?..

12 de març: 22 anys

No sé per què... però pensava que avui dia 12 de març del 2016, que feia 22 anys seria especial (només ho volia pensar, no ens enganyem), era un dia bonic.. m'agradava: 12/03/2016 i 22 anys. Tot i que no m'agrada fer-me gran. Normalment els meus cumples són una merda, però no sé per què aquest esperava una gran expectativa... havia conegut noves persones, i havia imaginat una gran festa amb elles, amb les quines ja vindran i amb una del passat, en conclusió una "gran " festa.. però per començar ja vaig començar malament setmanes enrere sentint-me que no sentia. Desitjava que passés, però no ha passat.
Aquesta nit no he passat bona nit, l'he pasat amb mal de panxa, com si hagués begut alcohol sense beure'n.. i avui encara me'n fa..(hores d'ara ja no tant) i crec que és perquè tinc l'estómac delicat i potser per les pastilles que m'he pres de més d'altres cops ara en tinc les conseqüències, ja que ahir crec que em vaig prendre 2 pastilles i me'n tocava una, però no ho vaig fer expressament, simplement no recordava si me l'havia pres o no i em vaig tornar a prendre-la per si de cas. I què carai, no us he de donar explicacions, per què sempre he de donar explicacions? Perquè tinc actitud passiva, no? ...
Després resulta que amb les dues úniques amigues que ho celebrem ja haviem quedat qui portava el cotxe i surten pegues.. i m'adono de coses.. però intento pensar que no ho fan amb mala fè.
L'ordinador de casa no va. I haviem quedat que mirariem una peli... de moment  tot només surt malament..
El meu pare em comença a fer crits...
Quasi no m'ha felicitat ningú a les 8.15 del matí, quan a altres facebooks a les 00:01 ja hi han milions de felicitacioons.
I el primer que m'ha felicitat de casa és el meu germà cridant (em refereixo no en persona), total ho deu haver fet per dir s ha de felicitar...
I ara només sento crits del meu pare..
Això és un cumple?...
Poques són les bones del dia d'avui de moment... voldria sentir la felicitat dins meu.
Però només sento aquest buit que no se'n va.
Una entrada de merda pel dia d'avui.
Em sap greu per elles, passaran un mal dia per culpa meva, estaran amb mi per mi i jo no estic d'humor, espero no esgarrar.

No sento res; segons ells és millorar.

Com és que no tinc hora fins el maig? És perquè no estic suficient malament... sí és per això... perquè "he millorat", però segueixo sentint-me malament. Veus, no existeix per mi, sentir-me bé. Ni estar malament, no? L'amiga de casa m'acaba de dir "portes uns dies rara eh, pensativa..", però en realitat potser sempre estic així. Però sí que és veritat que últimament, fa unes setmanes NO SENTO RES. Em sento una merda.
Això no és estar malament, no? Segons vosaltres, els psicòlegs i psiquiatres, no. Però és millorar.
Tenia escrits per llegir-te, però... me'ls he deixat, eren bastants, em fa vergonya, eren importants per mi llegir-te'ls..., m'he quedat amb les ganes... i ara fins a la pròxima queda molt... Això és un correu... però si faig cas a les meves emocions em diuen que t'envii el correu, la meva ment sàvia no en tinc ara, però l'amiga de casa que ha vist que t'anava a escriure m'ha fet reflexionar... sap que et "molesta" que t'envii tants correus i "gràcies" suposo a ella no te l'he enviat... així no t'he molestat.
No vull ser jo, saps? I odio la meva família.
Tinc tantes coses a dir-te i no sé com.
Per què tinc que estar tan de temps a tornar? Per què no estic tan malament? No saps lo malament que estic, perquè realment no saps el què sento.
No entenc perquè no puc sentir alguna cosa? Per què em sento així? i per què no estic bé, però no acabo estant tant malament? No és que ho vulgui estant... és que no suporto estar com estic.
Només et volen fora, al cap i a la fi és la seva feina i a tu no els hi importes res.

Pensaments de menjar

Odio sentir la ràbia que sento...però no ho puc evitar. Em sento així. Sí que a mindfulness  i a ment sàvia ens ensenyen moltes coses..però costa un munt.
No puc evitar, quan estic Esmorzant o dinant i l'amiga de casa o el meu pare i mare i germà i tots plegats no paren de fer sorolls i no paren de menjar, no puc evitar sentir ràbia i desitjo que parin. No sé per què és pèro no ho suporto. . Amb les p  ganes que tinc jo de menjar... i els meus pensaments no paren de pensar:per què? Per què menges? I per què no paren de menjar? I no paren de fer sorolls? No els hi fa vergonya? Simplement en posen nerviosa... poden amb mi.
Després tinc ganes de marxar d'allà súper ràpid..i normalment menjo encara més .. i tinc ganes de treure tot el menjar en acabar,;tot i que intento no fer-ho. I tinc ganes de fer exercici. Per què em sento tan malament?
Que ja ho sé que no tinc cap problema amb el menjar. Només és que això em pot i ja està. Ja ho sé que la x es pensa que ho faig per cridar l'atenció. Que només faig que menjar. Que ojalà pogués deixar de menjar com ho fan elles. ojalà pogués, però només aconsegueixo lo contrari. Per això sento tanta ràbia suposo...

 (la ràbia que sento per dins)

Sabia que avui no era el dia

Suposo que no... que no sóc capaç de sortir d'allà... La meva ment sàvia em diu una cosa i jo li vull fer cas... però l'altre part no vull fer mal a l'altre part que tinc por.
Això que la ment sàvia és pel meu bé, però no sóc capaç de fer.
Sento que estic traint.

Sabia que avui no tenia el dia.
Avui per increïble que sembli he dormit unes 10 hores. M'he llevat i no semblava que em sentís de cap manera... i això per mi a vegades encara és pitjor que sentir-me bé o malament, és com un buit, realment.
Estava endreçant la meva habitació i tota l'estona pensant que havia de fer exercicis de la ment sàvia.
Sabia que no acabava de rutllar en mi. No sé ben bé què pensava, potser realment estava centrada en endreçar i ja està (bien), fins que de cop i volta els meus pensaments havien d'aparèixer, i suposo que en realitat sí que estava pensant, perquè sí, realment sí que estava pensant alguna cosa..., els meus pensaments han començat a pensar que realment estic sola. Que aquesta setmana jo faig 22 anys. Ja. Que em faig molt gran. Que tota aquesta vida he estat sola. He començat a veure mentalment les fotos que vaig veure l'altre dia a l'instagram de una amiga de una de la meva millor amiga que em va abandonar a la eso i ella no ho va veure, o sí, no ho sé. He començat a pensar. M'han començat a caure les llàgrimes. He començat a pensar que realment sóc una persona de merda.Tinc algú que li importi de veritat? M'he començat a dir que tot això era els meus pensaments.
Tinc més coses dins meu.

(El pròxim dia faig una entrada positiva si puc, que no us vull amargar eiiik) :)

Utilitzada

Pensava que podria continuar tot igual, però l'altre dia em vaig adonar que no seria així. S'havia d'acabar de veritat. La ment sàvia meva tenia raó. Jo sé de què parlo. Tinc por de dir per qui el què vull dir per certes coses.
La meva ment sàvia s'ha donat compte que per fer les coses bé la x tenia raó, però tot és massa complicat. Les meves emocions no ho volen.
L'altre dia em vaig il·luminar a la coral, de cop i volta semblava tenir-ho tot clar.
Em vaig adonar que tot és sense voler. Nosaltres no ens volem fer mal, però sense voler ens en fem. I m'he adonat del què volia dir totalment la x, de tot el què significava estar pendent les vint-i-quatre hores del dia pel mòbil que et contesti... i sabia que no era bo això.
Que tan sols estar les 24 hores pendent del mòbil ja és perjudicial.

La meva ment em va amunt i avall, que ara estic mirant una pel·lícula i no paro de pensar en les meves coses. Miro l'instagram de gent (no penseu, de molta gent) i no puc evitar pensar en per què jo sóc com sóc..
No puc evitar ser com sóc i preguntar-me el per què de moltes coses.
Ojalà pogués ser algú altre. Sempre m'ha agradat més ser algú altre.
Per què sempre acabo fent coses que no desitjo? Per què no acabo mostrant el què desitjo jo? Per què em sento tant malament si no faig el què desitgen els altres? No veus... com puc dir això per no ferir-te i per mostrar els meus sentiments.. m'agrades... m'agrades tant... no veus el mal que em fas?
En fi... a vegades no sé si algú li importo o no.
A vegades em sento utilitzada
També em penedeixo de un milió de trilió de coses.
Però no, les meves emocions segueixen guanyant.
A vegades tampoc em feu cas del què escric, perquè a vegades em faig un Kaos dels meus pensaments i deixeu-me estar.

Cansada..

Estic cansada, estic molt cansada. Literalment. Escric sense forces. No tinc forces per a res. És el segon dia que vaig a dormir d'hora, quarts de 11 de cansada, no puc dormir, quarts de 1 potser encara dono voltes, i em llevo a les 3 del matí com si fossin les 11 del matí. Però jo estic molt cansada. Tinc una pressió el cap de tan cansada que estic. Fa tres anys que tinc aquest insomni. Hi ha temporades que el porto millor altres que pitjor. L'únic que et diuen els metges és que segueixis un horari. Amb tres anys et dona per provar moltes coses. Ja no sé què és això. Crec que tot va començar per anar a dormir ara a les 2:30, ara a les 23:30, ara a la 1:00, i va continuar pels pensaments. Ja no sé per què continua. Potser pel menjar i una barreja de tot. Sempre havia tingut problemes per adormir-me, però tant... aviat crec que farà els 4 anys que tinc l'insomni.
Ahir em vaig tornar a prendre 4 pastilles. Sí evidentment no em tocaven "tantes". Avui em fa mal de panxa a estones, no molta. Avui m'hauríeu de veure. Semblo malalta. Estic esgotada. Em sento molt cansada, molt. Ja no sé si són les ulleres, falta de ferro... insomni... ja no sé què és... vomitar.. , la setmana passada ho vaig fer uns tres cops, els afartaments, les pastilles.. Ja no ho sé.
Però vull estudiar per l'examen que tinc divendres i no em puc concentrar. Vull deixar de sentir aquest mal de cap. Vull.
També em fa mal de coll i la mandíbula i fa uns dies tenia la geniva inflada i em feia mal les dents. Ara, però ja no me'n fan.
Semblo una "vella" que no em paro de queixar.
Són les dues del migdia, a la una m'he posat a dormir, però no podia i era lo que més necessitava. Només vull dormir, descansar, però no puc. Sento que el meu cap explotarà si no descansa.
Ahir sincerament no sé per què em vaig prendre les putes pastilles si no tenia més de quatre, què feia si sabia que no em moriria amb 4? i no em van servir per dormir?.... ho sento x, no calia que t'ho hagués dit, i mira ho sento a mi mateixa per destrossar-me perquè al cap i a la fi m'estic destrossant a mi mateixa. Si hagués tingut més me les hagués pres més, però quatre? i si m'haguessin fet dormir...que tonta sóc..., només volia dormir tio... o morir... jo no volia més dolor, jo volia deixar el dolor.