Que gorda que sóc...
No tinc cap problema amb l'alimentació, ho sé, perquè ho sé. No les vull molestar al grup. Elles intenten no menjar i jo només faig el contrari que em poso com una puta foca que només faig que menjar. Que no vull tornar a estar com estava als 14 anys, no.
Odio els meus putus pares, que els odio, que estic segura que em miren el blog, què foteu mirant-lo? tanqueu això.
Odio la meva família.
M'obliguen anar a missa a dies concrets de merda, especials, com per exemple, pasqua, sí, no us rieu, m'obliguen... Em fan sentatge i altres coses.. no entenen que no cregui amb "Déu".
Quin malestar els dinars aquells familiars de tanta família, d'aquella família que veus un cop l'any o dos a l'any, oi? o fins i tot els meus avis... sí.... sóc una mala persona... i perquè estudio coses que no tenen sentit per mi... sóc una mala persona...
Potser perquè els meus pares em van tenir sense ganes... quan veig a bebès se'm cau la baba i em moro de ganes d'abraçar-los, però en canvi vaig estudiar el grau superior d'educació infantil i no ho volia estudiar.
Tot això ho estava pensant mentre estava estudiant quina gràcia, oi? Tot això barrejat entre mil coses més. Mirant el mòbil, a estones, amagant-lo de tan en tan i posant mode avió cada dos per tres. Acabant de menjar i penedint-me després... quasi plorant i preguntant-me per què?
Quan em posava histèrica em posava a donar-me cops i tenia ganes de tornar-me a tallar, cosa que ja fa bastant que no em tallo. De moment ho he aconseguit, no m'he tallat.
És dur. És dur, per coses, moltes coses... masses...
Vull aprimar... vull aprimar... vull aprimar... vull aprimar
Ah, mama t'odio si llegeixes el meu blog. No té gaire sentit, però és el meu blog.
Crec que era el setembre vaig començar un curs i va ser increïble... no esperava per a res conèixer a grans persones, les persones que vaig conèixer. Anava amb por. Vaig fer una entrada, el poc de conèixer aquestes persones en plan "desig", i va acabar passant més o menys real.
I adoro a elles. M'ha acabat agradant una d'elles. O potser no és això el què sento, no ho sé.
Sabeu què? No em considero bisexual, lesbiana, heterosexual.., penso que les persones agraden les persones, i que en qualsevol moment a tu mateix et pot passar com a mi, no saps de qui et pots enamorar o qui et pot agradar.
Som persones.
En fi... continuaria l'entrada... (amb coses que sento... de sentiments...) però tinc el pressentiment que ho llegeixen persones que es riuen de mi, o simplement xafardegen o si ho fa me mare LA ODIO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada