Stop ment

https://www.youtube.com/watch?v=fZly12eGpNA&list=PLQspGRAJw90PuSveAMbTHuQiDtMnGtD7O&index=8
Aquest any fa, diria 3 anys que vaig fer el blog, tres anys justos, era per caramelles, bé, tres anys i un dia. O tres anys justos. Ahir volia estar dies sense renovar, però una persona, no algú qualsevol, a em va animar que seguís fent. Ahir vaig estar molt xof, malgrat van ser les caramelles. Per una banda "m'agraden" molt i per l'altre em sento una persona de merda. Em sento abandonada, marginada, sento que tothom no em para de mirar, que sóc lletja, que mai aconseguiré parlar... que tothom és feliç, que els meus pares són iguals... els odio. Sento que si no he pogut aconseguir canviar ara no podré aconseguir canviar mai, que si no puc acon

seguir canviar vull morir. Sento que prefereixo beure alcohol per si puc dir alguna cosa, que prefereixo començar a dir tonteries (encara que sigui sense alcohol), o penso que algun moment se m'anirà la pinça i començaré a dir bestieses, que prefereixo això que estar com fins ara. Que no penso ser una puta amargada com fins ara. Que no, que això és l'infern. Que n'estic farta. Aquest any, les i els joves, els de més o menys la meva edat han aconseguit parella de cop i volta i jo sóc la única, jo mai aconseguiré? Amb el pas que vaig? Tots mengen no paren de menjar, Els meus pares no em paren de mirar. Em fan fàstic, no paren de menjar. Tots em miren. Jo estic sola. La meva cosina passa de mi. Ja estem, un altre any igual. Per què em mira la gent? Ara estem cantant. Merda ja ho estic fent malament. "Deixem canviar la veu". Ara no canto. Para "Inna", espera, torna a canviar la veu. Ara para de cantar, són imaginacions teves, canta. No mengis. Mira com et mira el menjar, estàs tipa, no tens gana, gorda, menja, menjo, agafo el tovalló, mira com et miren, quan no em miren, amago el menjar, i el guardo dins el tovalló. Paro de menjar. Faig la tiradeta de moscatell o no la faig? Bueno la faig, bueno no la faig. Bueno síii la faig. A la putaaaa merdaaaa la faig.
Què pensen aquests que no em paren de mirar? Deixa't estar de paranoies, són imaginacions teves, tranquil·la... bla bla bla.
Tot això està a la meva meeent, sí.
I més coses, no para la meva ment.
A la tarda vaig estar dormint quasi tot el dia. Volia prendrem pastilles i em volia tallar, vaig mig tallar-me, buscava maquinetes.
Vaig anar a dormir abans de les 11de la nit i m'he llevat a quarts de 11 del matí i encara tenia son. Encara en tinc. Estic marejada. Crec que és per depressió.
Una conversa trista el final ahir es va acabar el dia.. un finde que hauria d'haver estudiat, però la única que es preocupa per això, perquè les altres no estudien i després jo la pringada que... en fi... una ment que no es calma. Una persona que no canviarà mai?... algú que no entén... potser al cap i a la fi sí que són paranoies... no vull donar pena no vull, per això una part volia deixar d'escriure aquí. Vull aprimar. Necessito maquineta.
Puc intentar. Puc intentar, no sabeu què puc intentar el què és el què vull que puc intentar, no sabeu si és positiu o si és negatiu.