Sabia que avui no era el dia

Suposo que no... que no sóc capaç de sortir d'allà... La meva ment sàvia em diu una cosa i jo li vull fer cas... però l'altre part no vull fer mal a l'altre part que tinc por.
Això que la ment sàvia és pel meu bé, però no sóc capaç de fer.
Sento que estic traint.

Sabia que avui no tenia el dia.
Avui per increïble que sembli he dormit unes 10 hores. M'he llevat i no semblava que em sentís de cap manera... i això per mi a vegades encara és pitjor que sentir-me bé o malament, és com un buit, realment.
Estava endreçant la meva habitació i tota l'estona pensant que havia de fer exercicis de la ment sàvia.
Sabia que no acabava de rutllar en mi. No sé ben bé què pensava, potser realment estava centrada en endreçar i ja està (bien), fins que de cop i volta els meus pensaments havien d'aparèixer, i suposo que en realitat sí que estava pensant, perquè sí, realment sí que estava pensant alguna cosa..., els meus pensaments han començat a pensar que realment estic sola. Que aquesta setmana jo faig 22 anys. Ja. Que em faig molt gran. Que tota aquesta vida he estat sola. He començat a veure mentalment les fotos que vaig veure l'altre dia a l'instagram de una amiga de una de la meva millor amiga que em va abandonar a la eso i ella no ho va veure, o sí, no ho sé. He començat a pensar. M'han començat a caure les llàgrimes. He començat a pensar que realment sóc una persona de merda.Tinc algú que li importi de veritat? M'he començat a dir que tot això era els meus pensaments.
Tinc més coses dins meu.

(El pròxim dia faig una entrada positiva si puc, que no us vull amargar eiiik) :)