Semblo destinada al fracàs

No entenc res. Veig que elles milloren i jo no milloren, no estic suficient malament, però l'amiga de casa tenia raó...: "no facis cas dels altres, un dia elles estaran millor i tu encara estaràs igual" i tenia raó. Però per què merda em passa? A mi no em funciona la ment sàvia. Per molt que faig el mig somriure o mans disposades no em canvia el pensament. Sempre la pifio.
Per què mai dic res?
No estic millorant.
Si no sento res.
O potser es deu a que vaig estar dos dies sense prendrem les pastilles perquè em feia mal de panxa i pel meu compte vaig decidir això, deixar-les de prendre, per la cremor del coll i tot...
Però odio ser jo. No dir res, estar mirant com tothom parla i no dir res... i quan estàvem a teràpia i estàvem o estaven parlant de tot això a mi em queien les llàgrimes a estones i intentava aguantar amb totes les meves forces. Perquè sempre sóc la fracassada.
Avui necessitava veure-les, (quan les he vist m'he sentit com més animada).
Però també m'he sentit la més desgraciada, quan veig les meves reaccions i quan penso que no puc caure-l'shi (ja sé que està mal escrit) bé a elles, perquè no dic res més.
No suporto quan no dic res.
Tinc gana. Tinc gana. Tinc gana. No paro de menjar. Sóc una gorda.
Sento decepcionar a la gent.
Sento voler ser millor persona, però no saber si podré aconseguir-ho mai, doncs sóc molt tossuda.
Sento voler molt amb les meves ganes tenir un altre caràcter però no em veig bé com veig a elles que les veia que de veritat es veien millor :)