Anem tirant?

Feia dies que no escrivia, perquè ni em venia inspiració ni res de res. Suposo que tampoc ho he necessitat urgentment. Aquests dies he estat bé. Normalment sóc un extrem o un altre. O estic perfecte o estic fatal, i llavors hi han aquells dies que estic "normal" o diguem suficient, que és de lo pitjor quan estic d'aquella manera, no ho suporto. Suposo doncs, que podríem dir que quan estic d'aquella manera és estar malament, perquè en realitat és com em sento, però encara n'hi ha un pitjor que és estar fatal, però crec que ho suporto més que lo "normal", que bé ja us ho he comentat altres cops. No sé perquè us dic tot això si ni és com m'he sentit aquests dies. Com m'he sentit aquests dies feia molt i molt de temps que no estava així. No perquè, sincerament he estat bastant bé aquests dies. Ja ho vaig dir un dia al G+, que era com veure el cel de colors. Estava bé. Crec que va ser gràcies veure cantabile (coral d'oh happy day) en persona, veure-les actuar, i anar-hi amb la M de la coral, i bé, amb qui hi vaig anar amb l'altre que també em cau molt bé i amb les seves filles. Va ser genial, sabeu? GENIAL.
Vaig veure com es portaven elles amb les seves filles, i ostres, jo vaig pensar, són la hòstia. I malgrat l'edat feien coses genials. I potser molta gent pot pensar que com puc anar amb algú de més o menys l'edat dels meus pares i estar-hi tant bé amb elles, doncs sí que és així.
Suposo que si no m'he enfonsat també, té a veure en que el dimecres vaig tornar a la coral.. i que treballo... i que no tinc gaire estona a casa, per sort.
 Però el divendres nit, és a dir ahir, que va ser quan vaig començar a passar més estona a casa i sola.. tot ha tornat a anar malament. Em sentia sola. No em sé estar sola, sempre que ho estic m'enfonso... i està a casa em mata.
Total, que avui dissabte ja ha sigut el "colmo", si seguiu el G+ ja ho sabreu més o menys i sinó ara no penso explicar més. Ara mateix sento molta ràbia.
A més no només és això del meu germà i me mare i el meu pare. És també tot lo que costa guanyar diners, tot lo car que està, que vull anar a la moda, vull roba i ulleres diferents, perquè em vull sentir bé i vull un altre estil i que n'estic farta. Que val diners tot i que vull masses coses. I que les ulleres de veure-hi renovar-les tardaran bastants dies i jo les vull ja. Avui m'he tallat.
 Sé que és una puta merda d'entrada, que només explico la meva vida. Si no us agrada, no ho llegiu i punto. És el meu blog i ja.
He fet l'entrada perquè em van dir: "I com fa temps que no renoves el blog", algo així, i igualment ja hi pensava ja, i ja ho volia fer, però és que no volia que fos una puta merda, que ho ha sigut però bueno.
Que si no vull que sigui una puta merda el blog, ho faig per mi, no per vosaltres, perquè prefereixo fer una entrada que diguin: Uau, però bé.. això ja sé que mai em sortirà blah blah balh. En fi tant és. Estic emprenyada avui.

Oh my good. Jo vull aquest conjunt, però les sabates unes altres.Bueno en realitat m'agraden els botins, però amb taló no hi vaig bé.

Realitat o ficció? Passat o present?

No vull viure en el passat, vull viure el present.
No visc el present.
Visc el passat i en la meva imaginació.
Visc en les pel·lícules i en la ficció.
No sóc jo. Sóc jo.
No sóc realitat.
Existeixo desgraciada,
com jo no hi ha ningú.
No en sentit positiu.
Imaginar no és bonic, només fa mal.
Penso en passat.
No paro de donar voltes, no puc.
El passat em va i em ve... és inevitable.
No em penedeixo de res, sinó que enyoro algo que no he tingut mai.
Vull ser algú que mai he sigut i algú que no existeix.
Existeix a la meva imaginació.
Així vaig passar uns anys vivint en el meu cap. Tots en algun moment estem pensant, però tant?
En fi. Ja no sé ni què dic. Un altre cop, paraules sense sentit. Que escric sense pensar gaire... només el què em passa pel cap.
Ho sé. Penós. Sóc una escriptora de merda fracassada, com el meu passat fracassat que no he tingut. Volia ser una adolescent normal i feliç i durant aquella època sincerament, no vaig viure. Trist, però així real.
Una persona que sempre he volgut ser qui no podia ser. Cantant, actriu, escriptora, psicòloga... sempre pensant en lo impossible. M'agrada lo impossible, m'agraden els reptes. Però sincerament... no crec servir per res.

I tu? Vius en el passat, ficció o el present?

Ho veieu?

És com que estic apunt d'explotar... que no puc més. És insuportable, suposo que és el preu que es paga per no poder dormir. A sobre que no pots dormir.
És com que estic insuportable, que no m'aguanta ningú i jo no aguanto a ningú ni a mi. Ni m'entenc. Sento una desesperació interminable, que necessito treure d'alguna manera. Tan em passen les ganes de menjar, i vull aprimar, com tinc ganes de menjar i després vomitar.
Sembla que no aprenc de la vida.
Sóc tonta. Ja ningú em vol, ja ningú m'entén... mai ho han fet.
Suposo que des dels 12 anys vivint malament de veritat el final havia de passar això. Crec que sempre he estat així, però ara ha sortit tota la merda. Tan de temps sentint-me malament, no era normal que no em sortís res, o que no em perjudiqués. Que de fet sempre ho he fet perjudicar-me, d'alguna manera o altre. Com per exemple, que mai m'he estimat suficient. I quan dic mai, és mai. Perquè ja recordo de petita que m'havia sentit malament per com m'havien criticat uns nens més grans que jo, us parlo de potser quan tenia 6 anys. Llavors ja m'odiava, perquè em preguntava perquè era com era. I us juro que me'n recordo. Sí... ja me n'havien passat a aquella edat. Sempre m'han criticat.

Però no vull parlar del passat. No puc més. No puc més. Tinc ganes terribles d'aprimar. I també de menjar. Curioses contradiccions. Respiro fons, però no funciona. Estic escrivint amb les llàgrimes apunt de caure, però que no acaben caient, amb unes sensacions que ningú entén perquè jo no entenc. Una pressió constant i els cabells que em tapen els ulls gairebé del tot. Dormiria. Dormiria fins que el dolor desapareix-és.

Sóc blanc, sóc negre, sóc el desastre en persona i sóc lluitadora♥

Sóc el desastre en persona, superació, incertesa, inseguretat, lluitadora...indecisió.. Sóc blanc, sóc negre.Un mar de dubtes. Aquesta sóc jo.

Ho sento M, ho sento coral, sento decepcionar-vos... ja no dic: ho sento amiga, o ho sento família perquè no seria veritat... ho sento per la coral i per la M. Ho sento per la X per si les decepciono, ho sento. No ho sento pels altres perquè no m'han demostrat que ho hagi de sentir, no sé si m'estimeu. Aquest text pot ser una mica liant, però sabeu? És per mi. Punto. Per desfogar-me d'aquests pensaments de merda que només fan que torturar-me segon rere segon. Ja no ser què sento. No vull morir, vull seguir. Fotre tots qui pensen que no ho faré, de sortir-ne, d'estar bé...us fotreu i us empassareu les paraules. Els meus propis pares, no sabran qui sóc. Ho sento M, ho sento coral, us porto molt mal rotllo.
Sento sentir-ho tant i pff.. que ja no sé, no sé.

Però sabeu què?

M'és igual lo que costi la vida, lo que costi estar bé... jo demostraré que sóc un exemple que tot el que es proposi, es pot!!! Seré un exemple de superació!!!

Sóc el desastre en persona, superació, incertesa, inseguretat, lluitadora...indecisió.. Sóc blanc, sóc negre.Un mar de dubtes. Aquesta sóc jo.

Ni un segon més

Tinc tantes coses a dir-te X....tantes.. que quan ens veiem, quan la nostra hora es fa hora i algo llargues... ni tinc temps a dir-te tot... tot el que em passa pel cap... i ni tan sols ser per on començar. Tantes coses a dir-te i tan poc temps...
Que quan et veig no aprofito l'estona, perquè ni et dic la meitat pel què em passa pel cap, perquè tot se'm fa difícil, però a més no tenim temps.
Només et veig un cop al mes i a vegades passa més, segons tu perquè tens moltes visites.
No sé com dir-te que necessito ajuda de veritat... que no puc més i que no és suficient veure't cada tant temps i tanta poca estona. No puc més... de veritat... que jo no puc més.
A casa meva tot són crits, tots estan contra meva. Ningú m'entén o així em sento jo. Em sento i estic molt sola. Cap any a la meva vida ha estat genial o sinó ni el recordo.
Tot està tan borrós.
Ni un segon més amb vida.
T'estic demanant ajuda a crits. A que m'ajudis a estar millor perquè n'estic farta i ho vull estar, de millor.

Que estúpida que sóc que només faig que esperar.

https://www.youtube.com/watch?v=xo1VInw-SKc
Esperant...em passo la vida esperant i l'únic que passa és la vida. Estic esperant que sigui vespre perquè no faci tanta calor i poder sortir a caminar. Avui encara no he sortit de casa. Després esperaré que sigui la nit, ah o no, perquè hauré de dormir d'hora ja que demà toca treballar, tot i que crec que no podré dormir perquè avui m'he despertat a les 10. Esperaré que sigui demà per treballar, el menys faré alguna cosa, tot i que en el fons no en tindré ganes. Després ja passaré a voler que sigui dimarts perquè és quan tindré mindfulness, però quan hauré acabat estaré desitjant que sigui dia d'anar amb la coral a assajar, ja que crec que com no sé quin dia tenim un altre concert ja tornem a la rutina, per fi, després d'aquella nit ja desitjaré que sigui el dia del concert, que serà el pròxim dia que els veuré i després ja desitjaré que sigui la visita amb la psico. Aquella hora m'haurà passat volant, desitjaré amb il·lusió, desesperació i tristesa q sigui el proper dia, que segurament abans vindrà mindfulness altre cop. Desitjaré que així tornin a passar els dies, desitjant que siguin els dies de cobrar que encara no ho he fet, els dies d'estar amb la coral i els dies amb la psico. Els dies amb la psico em passaran volant... després vindrà el psiquiatre i potser anirà malament i em dirà que no cal que hi torni..que no estic tan malament.. i jo em desesperaré...o potser m'equivoco o hi hauré de seguir anant. Cada dia esperaré que siguin o els dies amb la psico o el mindfulness o la coral... però mindfulness ja haurà acabat perquè acaba a l'octubre... ah però després vindrà un nou curs q em va dir la psico d' encara no sé què, potser em coincidirà amb el treball, llavors em suïcidaré... en el cas i esperant que no sigui així, també em passaré els dies esperant el dia d'aquesta cosa...
Així passarà un temps fins que m'adoni que estic vivint estúpidament... com sempre...i que potser val més morir.
Ningú m'entén. Fi de la història.

Per les persones que m'han fet sentir viva♥

 https://www.youtube.com/watch?v=2-MBfn8XjIU

 Ja hi torno a ser... Aquí estic... sola, en mig de tanta gent. Una de les coses pitjors que està sola, és està envoltada de gent i sentir-te tan sola. No hi ha res a fer. Potser ells et fan sentir bé, però és que allà estàs tu. Tan encarcarada com sempre, sense dir res. Tot sembla un somni. Feia temps que no passava. És com que veus que passa la vida. He d'admetre, però que he passat "somnis", bé paranoies d'aquestes que explico pitjors. No és dolent, no és pitjor o millor, simplement és raro, estrany. Bé i et sents molt desorientada... i veus que passa la vida i tu segueixes allà. Tots et miren de manera desagradable o el contrari, és com si no et veiessin. Ells tenen vida, i tu estàs allà, com si no formessis part de res.
M'he sentit així tant de temps. Com si no formés part de res. Una mica va canviar quan em vaig apuntar a la coral i després a bastoners, tot i que allà a vegades em sento més sola. Així, doncs... tot és culpa meva, no? M'ho faig jo?...
Crec que no he tingut vida.
Tot és una "farsa". En realitat no sé si entendreu que significa farsa perquè no sé si serveix per lo que em refereixo jo, crec que sí.
Una gran mentida, formo part del res.
Per això a vegades preferiria estar morta.
Però després veig la M, que gràcies a ella. Joder li dec tot. No. Dic mentida, perquè també li dec a la X (psico). Elles especialment, joder les vull tant, em fan plorar de tant que les vull i elles no ho saben o no s'ho imaginen. Em sento tant bé amb elles, són com la mare que no he tingut mai. Em fan plorar de tant que les estimo. Aquestes paraules les dedico a elles, aquesta estona, aquests pensaments, però res serà suficient, potser si veiessin això només sentirien pena i fàstic cap a mi. Jolin però jo les aprecio tant... però tant♥ Potser si no hagués conegut a elles, o hagués anat  a parar amb elles... jo no hagués sabut què fer a la vida. Potser ja no estaria aquí i potser estaria morta. Que potser és com hauria d'estar perquè deixaria de patir, sembla que la vida no està feta per mi.
I la coral joder? La coral, també gràcies a tots ells també estic aquí. M'han fet sentir moltes coses, tots ells♥♥♥. N'hi han uns quants més que altres que em fan sentir més coses, crec que saben qui són, només ho crec. Entre aquests també hi ha uns altres que no són de la coral, però són les seves parelles. Gràcies per existir. Gràcies per totes les persones que em feu sentir una mica més viva i a vegades una mica més feliç, us agraeixo infinit.
M ♥ i X ♥, semblo enamorada d'elles i ho estic com si fossin les meves mares. No sé si és que tinc la regla o sóc així sempre, crec que una mica ja ho sóc de sensible. No puc parar de plorar.
Em fa mal pensar que elles no em volen tant.