A vegades la vida ens sorprèn eh?

Després de podríem dir bastants dies "tancada a casa" sense fer res, per fi avui feia alguna cosa de profit. Ahir, després de teràpia volia seguir a la meva ment sàvia, no perquè hagués anat molt bé la teràpia, més bé el contrari.. la teràpia va anar molt malament... em va tornar a venir molta ansietat. És insuportable. Té raó la meva amiga de casa, quan diu que quan em diuen les veritat no les vull sentir... i em fan mal... Però és que jo només vull que m'estimin i jo veig que no m'estimen i que no aconsegueixo el què vull.
Penso en què s'han equivocat de pastilles, perquè en ves de treure'm la merda ansietat només em fa venir més... o potser és perquè no sortia de casa, no feia res i el menjar... tot plegat potser és el maleït peix que es menja la cua, no ho sé.
Però avui ho he fet tot. Després de "dies de no fer res", tret del dilluns, que PER FI vaig anar a deixar currículums, de fet només quatre i a les Empresa de treball temporal (ETT), avui he fet esport. Corrent / caminant i després just dance (ballar), i menjar saludable. Però com era d'esperar... això no ha durat... he fet un afartament de merda... em fa molt mal de panxa... i no ho suporto més... em sento una gorda de merda.
Però tot i així encara tinc forces per dir el què volia dir:
Que la vida és bonica, és curiosa. És veritat. S'han de disfrutar dels petits plaers de la vida. Qui m'havia de dir que coneixeria les persones de teràpia que he conegut? Que bé, puc dir que estic coneguda d'arribar on he arribat... perquè malgrat no sóc feliç... sóc la persona que pensava que mai podria ser..., perquè mai em veia rient amb algú... que bé... sóc feliç a moments... perquè mai esperava que una de les meves millors amigues visqués una temporada a casa meva, i no esperava mai dels mais conèixer els de teràpia. No esperava mai que riuria amb algú. Perquè he dit altres cops que abans jo no era persona. I m'alegro haver conegut a ells. Potser m'havia de passar tota la merda, per estar millor... i quina merda, no? Però m'alegro... perquè hòstia... qui m'havia de dir... que m'enamoraria, o m'arribaria a agradar una noia i que riuria amb ella com mai he rigut amb ningú? Bé amb l'amiga de casa també riem molt, i amb l'altre de tota la vida també, però ja no és el què era.
Però la noia de teràpia és increïble.
Totes aquestes coses són increïbles.
El paisatge quan vaig a caminar, el paro a mirar i és increïble i penso quina sort poder gaudir d'això, quin privilegi, i sóc l'única d'aquest moment, sola que el miro.
I sí, d'acord, no sóc feliç i m'han passat moltes coses, i penso que la vida és una putíssima merda... i no us podeu imaginar com de merda havia sigut en el passat, potser per això ara no és tant merda, però no vull que segueixi igual, vull que millori. Però potser no passarà. Si no passa vull morir. Només vull que m'estimin, que estiguin per mi.

https://www.youtube.com/watch?v=3rYoRaxgOE0

Quan va començar la ràbia que sento als meus pares?

Per què sento tanta ràbia dins meu a la meva família? No suporto més la meva família.
Quina part no entenen de que no penso dir ni una cosa mentre mengem?
...
Que no tinc res a dir?...
Que no parlo amb ells..
Que simplement que no sé què sento.
"Ets més rara , mai dius res" Això és el què em diu el meu pare... i té raó. Però és que no entén que no tinc res a dir, que no suporto menjar davant d'ells. Que em fan fàstic infinit com mengen. Que no suporto les mirades mirant-me. Ni el soroll que fa el meu pare... i com obre la boca al menjar, perquè sí, és fastigós i ho fa. Ell no em para de mirar... i a mi em posa.. tan nerviosa... intento no mirar-lo... El cor i la panxa sento una pressió terrible. I la ràbia se m'apodera... tinc ganes de cridar... ho hagués fet... però amb el mindfulness... que porto ja, crec, que més d'un any, he aprés, una mica. Però tinc que marxar si no vull cridar.
Per què tinc que dir alguna cosa? Per què per ser algú normal tinc que dir alguna cosa? Doncs no. Passo. Jo no tinc res a dir amb ells. Passo d'ells.
Ells em diuen coses, parides, i jo ni me'ls escolto... o sí... però em posen tan nerviosa.
Odio aquesta ràbia que sento.
Estic mirant "hermano mayor" en aquests precís moments i estic pensant... en que això és molt exagerat, però creieu-me si us dic que abans de conèixer el mindfulness em sentia bastant identificada com els d'allà i vaia tela. Tot i que evidentment allà és molt més exagerat i, tot i així encara les discussions a casa són fortes, però sí... ara m'adono que amb el mindfulness algo "he millorat" .

Que estúpida que sóc que només faig que esperar.

https://www.youtube.com/watch?v=xo1VInw-SKc
Esperant...em passo la vida esperant i l'únic que passa és la vida. Estic esperant que sigui vespre perquè no faci tanta calor i poder sortir a caminar. Avui encara no he sortit de casa. Després esperaré que sigui la nit, ah o no, perquè hauré de dormir d'hora ja que demà toca treballar, tot i que crec que no podré dormir perquè avui m'he despertat a les 10. Esperaré que sigui demà per treballar, el menys faré alguna cosa, tot i que en el fons no en tindré ganes. Després ja passaré a voler que sigui dimarts perquè és quan tindré mindfulness, però quan hauré acabat estaré desitjant que sigui dia d'anar amb la coral a assajar, ja que crec que com no sé quin dia tenim un altre concert ja tornem a la rutina, per fi, després d'aquella nit ja desitjaré que sigui el dia del concert, que serà el pròxim dia que els veuré i després ja desitjaré que sigui la visita amb la psico. Aquella hora m'haurà passat volant, desitjaré amb il·lusió, desesperació i tristesa q sigui el proper dia, que segurament abans vindrà mindfulness altre cop. Desitjaré que així tornin a passar els dies, desitjant que siguin els dies de cobrar que encara no ho he fet, els dies d'estar amb la coral i els dies amb la psico. Els dies amb la psico em passaran volant... després vindrà el psiquiatre i potser anirà malament i em dirà que no cal que hi torni..que no estic tan malament.. i jo em desesperaré...o potser m'equivoco o hi hauré de seguir anant. Cada dia esperaré que siguin o els dies amb la psico o el mindfulness o la coral... però mindfulness ja haurà acabat perquè acaba a l'octubre... ah però després vindrà un nou curs q em va dir la psico d' encara no sé què, potser em coincidirà amb el treball, llavors em suïcidaré... en el cas i esperant que no sigui així, també em passaré els dies esperant el dia d'aquesta cosa...
Així passarà un temps fins que m'adoni que estic vivint estúpidament... com sempre...i que potser val més morir.
Ningú m'entén. Fi de la història.

Ara només queda esperar que les pastilles facin efecte

Només tinc ganes de plorar, de plorar, de menjar porcaries i no parar, ofegar-me de tant menjar i que faci mal de tant fer-ho, però tot i així no poder parar. Perquè adoro el menjar i el mateix temps l'odio, perquè el menjar és l'únic aliat meu que em crida i em demana que me'l mengi...Oh, l'odio... i seguir, però vomitant i vomitar fins a treure sang i caure a terra de tant vomitar, podrint-me, morint-me de fàstic, perquè tant faig fàstic menjant com vomitant. Morir-me de gana fins als ossos, oh desitjo estar als ossos. Tenen que veure que puc arribar aquí. Tinc que sentir-me bé. Estic farta. Com sempre dic estic farta... però sembla que no pugui, que mai arribi a estar tant malament com aquí dic.
No és que vulgui estar malament, la veritat. Només vull estar bé i d'aquesta manera, com estic ara no ho estic, no ho estic.
Tallar-me fins a morir o quasi morir, que no pari de sortir sang i així veure'm una mica més viva i més morta a la vegada.
I agafar unes pastilles i dormir profundament per sempre més i així descansar en pau.
Me les prendria totes i encara tot i així no seria suficient. No. Mai és suficient.