TLP. sfp.

No necessito l'ajuda de ningú...Sembla que no queda clar. No la necessito. I et pregunten com estàs i la resposta sempre és bé, estiguis com estiguis, perquè clar, què has de respondre? I tan se val. Potser realment et veuen bé, o potser et veuen cara de pena, o potser et veuen bé, i potser et diuen "et veig bé", però realment què sabran ells.
[...
Però quina puta merda, sento sento la meva gordesa.. he caigut... he menjat un paquet de petit ecolie sencer... :(
No sé per què odio tant els meus pares, sé que mai els podré acceptar com la gent accepta als seus, potser em van fer massa mal, potser els tinc massa rancor... potser sóc jo..., potser primer m'he d'acceptar jo...
Em fa mal tot, em fa mal menjar literalment. Mal a la panxa, no sé.
Ojalà fos com les noies de les pel·lícules, tan sols les què tenen tlp ja m'està bé, però el menys elles són millors i són guapes, jo tot i que tinc tlp sóc un desastre. Diuen que no accepto que tinc trastorn límit de la personalitat, però són ells que no entenen el què tinc, la gent normal no ens entenen, si és millor tenir tlp, ser normal és ser amargat. La vida és una merda. La vida és avorrida. La vida no té sentit. Són ells que no ens entenen. Haurien de fer un manual per com tractar-nos. Si no sabem ni com tractar-nos ni nosaltres.
L'últim cop que vaig beure i em va sentar malament vaig dir-me que no tornaria a beure, i ja vaig tornar a beure una mica. I ja estic desitjant beure com una noia maca de la pel·lícula com si fos feliç, estar amb nois, potser noia, enamorar-me, en fi com a les pel·lícules

No, sabeu què? Que estic perfectament perfecte, eh? Com l'altra entrada!

https://www.youtube.com/watch?v=e3wZHDz5ohk
http://pelis24.com/pelicula-ca/23284-de-padres-a-hijas.html

"La sang em tranquil·litza"

"La sang em tranquil·litzava", em tranquil·litza. Em sento una merda. La merda em consumeix, fa un moment estava bé, però el meu humor és com una muntanya russa... potser té raó el meu pare "estic boja", però ell també ho està. Estic rodejada de merda, com la merda que em sento per dins i la merda que tinc sagnant pels meus braços. Tot és culpa seva, sempre... perquè volen l'ordinador, quan jo estava tan "bé" aquí, jo només volia estar a l'ordinador tranquil·la.
Em consumeixo poc a poc, o m'ho sembla? Per què em sento tan marejada? Serà normal? No és el menjar.
Sóc una truja de merda... Em sento una merda perquè em sento una truja de veritat... i per què només penso en el menjar? Tinc fred, fa fred, de veritat, no sóc jo... en fa. Com "no tenim diners", no posem calefacció per estalviar i així anem.
M'he tallat i em surt sang. M'agrada veure la sang que em surti... per què enganyar-nos? Just fa un moment, abans que passés tot això... volia fer una entrada "bonica" dient que el món era curiós i que m'agafava la vida amb ironia... però vist la situació... això ha canviat...
No puc evitar plorar per sentir-me gorda... joder.. Això és insuportable... em vull aprimar...
Per què estic així? Per què va començar tot això? Per què els 12 anys em vaig aïllar de la meva família? Tot va començar quan va néixer el meu germà?
Buuuh... em sento marejada.
En serio, que volia fer una entrada alegre, però FUCK, la meva família... a veure si més endavant faig l'entrada "bonica".

https://www.youtube.com/watch?v=OkvVr6n1cGk

Quan va començar la ràbia que sento als meus pares?

Per què sento tanta ràbia dins meu a la meva família? No suporto més la meva família.
Quina part no entenen de que no penso dir ni una cosa mentre mengem?
...
Que no tinc res a dir?...
Que no parlo amb ells..
Que simplement que no sé què sento.
"Ets més rara , mai dius res" Això és el què em diu el meu pare... i té raó. Però és que no entén que no tinc res a dir, que no suporto menjar davant d'ells. Que em fan fàstic infinit com mengen. Que no suporto les mirades mirant-me. Ni el soroll que fa el meu pare... i com obre la boca al menjar, perquè sí, és fastigós i ho fa. Ell no em para de mirar... i a mi em posa.. tan nerviosa... intento no mirar-lo... El cor i la panxa sento una pressió terrible. I la ràbia se m'apodera... tinc ganes de cridar... ho hagués fet... però amb el mindfulness... que porto ja, crec, que més d'un any, he aprés, una mica. Però tinc que marxar si no vull cridar.
Per què tinc que dir alguna cosa? Per què per ser algú normal tinc que dir alguna cosa? Doncs no. Passo. Jo no tinc res a dir amb ells. Passo d'ells.
Ells em diuen coses, parides, i jo ni me'ls escolto... o sí... però em posen tan nerviosa.
Odio aquesta ràbia que sento.
Estic mirant "hermano mayor" en aquests precís moments i estic pensant... en que això és molt exagerat, però creieu-me si us dic que abans de conèixer el mindfulness em sentia bastant identificada com els d'allà i vaia tela. Tot i que evidentment allà és molt més exagerat i, tot i així encara les discussions a casa són fortes, però sí... ara m'adono que amb el mindfulness algo "he millorat" .