TLP. sfp.

No necessito l'ajuda de ningú...Sembla que no queda clar. No la necessito. I et pregunten com estàs i la resposta sempre és bé, estiguis com estiguis, perquè clar, què has de respondre? I tan se val. Potser realment et veuen bé, o potser et veuen cara de pena, o potser et veuen bé, i potser et diuen "et veig bé", però realment què sabran ells.
[...
Però quina puta merda, sento sento la meva gordesa.. he caigut... he menjat un paquet de petit ecolie sencer... :(
No sé per què odio tant els meus pares, sé que mai els podré acceptar com la gent accepta als seus, potser em van fer massa mal, potser els tinc massa rancor... potser sóc jo..., potser primer m'he d'acceptar jo...
Em fa mal tot, em fa mal menjar literalment. Mal a la panxa, no sé.
Ojalà fos com les noies de les pel·lícules, tan sols les què tenen tlp ja m'està bé, però el menys elles són millors i són guapes, jo tot i que tinc tlp sóc un desastre. Diuen que no accepto que tinc trastorn límit de la personalitat, però són ells que no entenen el què tinc, la gent normal no ens entenen, si és millor tenir tlp, ser normal és ser amargat. La vida és una merda. La vida és avorrida. La vida no té sentit. Són ells que no ens entenen. Haurien de fer un manual per com tractar-nos. Si no sabem ni com tractar-nos ni nosaltres.
L'últim cop que vaig beure i em va sentar malament vaig dir-me que no tornaria a beure, i ja vaig tornar a beure una mica. I ja estic desitjant beure com una noia maca de la pel·lícula com si fos feliç, estar amb nois, potser noia, enamorar-me, en fi com a les pel·lícules

No, sabeu què? Que estic perfectament perfecte, eh? Com l'altra entrada!

https://www.youtube.com/watch?v=e3wZHDz5ohk
http://pelis24.com/pelicula-ca/23284-de-padres-a-hijas.html

Sento bitxo raro

Tinc por. Crec que m'estic morint. Crec que tinc càncer o no sé alguna cosa. Sé que a vegades vull morir, però que curiosos som els humans que quan tenim el que volem llavors no ho volem i és que no ho vulgui, però és que la paraula càncer fa por. I no vull passar per càncer.
No puc explicar tot el què sento amb ningú perquè no vull molestar més, perquè realment moltes coses no les dic. Realment no tinc res del què pensen que tinc. O no sé què pensen que tinc.
M'he destrossat bastant durant els anys i em penedeixo de tot el què he fet perquè em trobo malament i sento les conseqüències. Tinc por. És que no sabeu què sento. Però sento dolor. Espero que s'acabi el dolor, que no duri sempre.
No sé si és pitjor el dolor psicològic o el mal... el psicològic porta molt sentint-lo... sento bitxo raro.
Trastorn límit personalitat dels 12.? Família o un mateix? Uns tenen la sort de viure amb la més normalitat i altres suposo que han nascut tenint una peculiaritat, el món està mal repartit. Quan tindré la sort de viure sense pensar què pensen de mi, i de poder riure per gaudir?
Penso és que la gent no té ni idea.

Trobar a faltar algú que no sap que existeixes

Veig persones ideals, perfectes, admirables, amigables, per sobre de tot o tot el contrari...despreciable, odiable, fàstic i només li veig que defectes o llavors hi han els normals, que ni fu ni fa, o que a vegades sí. Però bueno no penseu res, no sóc tan dolenta.
Amb ella l'he agafat per sobre de tot, com he fet ja amb altres persones abans i no sabria dir per què. I ara que s'acaba el curs em fa molt mal pensar que no la veuré més... a més quan aquesta persona ni tan sols sap que existeixo gairebé. I a més crec que no li caic bé. Em fa molt mal pensar que mai més no la veuré.
Trobar a faltar persones que ni tan sols elles pensen amb tu.
Ojalà pogués parlar amb tu... i ojalà et tornés a veure...
Deixa de sentir ser tu... i fes algo per canviar.
Tot plegat és una paranoia... a vegades... pensaments que no paren... el cap que no para de fer suposicions de coses... que ves a saber si és real, irreal... em diuen quines paranoies et montes.
Torna a ser cap de setmana... això és igual a bona merda... i quan acabi el curs aquest encara serà pitjor... que curiosament no el volia fer el principi. Però resulta que m'ha anat bé, m'ha enriquit, he conegut gent, trobaré a faltar coses, persones, i sobretot anar al bar i veure les persones que jo vull veure, l'ambient, la gent. No em vull quedar sola, a casa. Pensar que m'he de quedar un altre cop, a casa sola. Vull veure l'home del bar que em queia molt bé, i la profe del costat que m'encanta, i últimament jo no reia, però quan reia en aquell moment estava bé, tot estava molt bé. Les de la classe, com ho trobaré a faltar. Penso en dies concrets al bar a la terrassa mentre rèieu i parlàveu, m'agradava veure com ho fèieu, tots plegats. TOTS. jo sé què em refereixo. Em sentia que pertanyia dins, encara que jo no digués res.
Però bueno tampoc em feu cas, perquè jo sé el riure, i en fi. Tan és.Tampoc cal que em justifiqui jo ser com em sento i punt.
Per altre banda on ets? has desaparegut? jo sé de qui parlo... :( i altre banda... sempre la pifio... sí sempre la pifio.... les amistats.... ais no sé.... on sou?