TLP. sfp.

No necessito l'ajuda de ningú...Sembla que no queda clar. No la necessito. I et pregunten com estàs i la resposta sempre és bé, estiguis com estiguis, perquè clar, què has de respondre? I tan se val. Potser realment et veuen bé, o potser et veuen cara de pena, o potser et veuen bé, i potser et diuen "et veig bé", però realment què sabran ells.
[...
Però quina puta merda, sento sento la meva gordesa.. he caigut... he menjat un paquet de petit ecolie sencer... :(
No sé per què odio tant els meus pares, sé que mai els podré acceptar com la gent accepta als seus, potser em van fer massa mal, potser els tinc massa rancor... potser sóc jo..., potser primer m'he d'acceptar jo...
Em fa mal tot, em fa mal menjar literalment. Mal a la panxa, no sé.
Ojalà fos com les noies de les pel·lícules, tan sols les què tenen tlp ja m'està bé, però el menys elles són millors i són guapes, jo tot i que tinc tlp sóc un desastre. Diuen que no accepto que tinc trastorn límit de la personalitat, però són ells que no entenen el què tinc, la gent normal no ens entenen, si és millor tenir tlp, ser normal és ser amargat. La vida és una merda. La vida és avorrida. La vida no té sentit. Són ells que no ens entenen. Haurien de fer un manual per com tractar-nos. Si no sabem ni com tractar-nos ni nosaltres.
L'últim cop que vaig beure i em va sentar malament vaig dir-me que no tornaria a beure, i ja vaig tornar a beure una mica. I ja estic desitjant beure com una noia maca de la pel·lícula com si fos feliç, estar amb nois, potser noia, enamorar-me, en fi com a les pel·lícules

No, sabeu què? Que estic perfectament perfecte, eh? Com l'altra entrada!

https://www.youtube.com/watch?v=e3wZHDz5ohk
http://pelis24.com/pelicula-ca/23284-de-padres-a-hijas.html

Trobar a faltar algú que no sap que existeixes

Veig persones ideals, perfectes, admirables, amigables, per sobre de tot o tot el contrari...despreciable, odiable, fàstic i només li veig que defectes o llavors hi han els normals, que ni fu ni fa, o que a vegades sí. Però bueno no penseu res, no sóc tan dolenta.
Amb ella l'he agafat per sobre de tot, com he fet ja amb altres persones abans i no sabria dir per què. I ara que s'acaba el curs em fa molt mal pensar que no la veuré més... a més quan aquesta persona ni tan sols sap que existeixo gairebé. I a més crec que no li caic bé. Em fa molt mal pensar que mai més no la veuré.
Trobar a faltar persones que ni tan sols elles pensen amb tu.
Ojalà pogués parlar amb tu... i ojalà et tornés a veure...
Deixa de sentir ser tu... i fes algo per canviar.
Tot plegat és una paranoia... a vegades... pensaments que no paren... el cap que no para de fer suposicions de coses... que ves a saber si és real, irreal... em diuen quines paranoies et montes.
Torna a ser cap de setmana... això és igual a bona merda... i quan acabi el curs aquest encara serà pitjor... que curiosament no el volia fer el principi. Però resulta que m'ha anat bé, m'ha enriquit, he conegut gent, trobaré a faltar coses, persones, i sobretot anar al bar i veure les persones que jo vull veure, l'ambient, la gent. No em vull quedar sola, a casa. Pensar que m'he de quedar un altre cop, a casa sola. Vull veure l'home del bar que em queia molt bé, i la profe del costat que m'encanta, i últimament jo no reia, però quan reia en aquell moment estava bé, tot estava molt bé. Les de la classe, com ho trobaré a faltar. Penso en dies concrets al bar a la terrassa mentre rèieu i parlàveu, m'agradava veure com ho fèieu, tots plegats. TOTS. jo sé què em refereixo. Em sentia que pertanyia dins, encara que jo no digués res.
Però bueno tampoc em feu cas, perquè jo sé el riure, i en fi. Tan és.Tampoc cal que em justifiqui jo ser com em sento i punt.
Per altre banda on ets? has desaparegut? jo sé de qui parlo... :( i altre banda... sempre la pifio... sí sempre la pifio.... les amistats.... ais no sé.... on sou?

Lluita de ment sàvia i remordiments...

Jo sabia als dotze anys que alguna cosa en mi no estava bé... Resulta que quan vaig anar al csam per "pensaments de mort" ja tenia trets de trastorn de la personalitat, crec, segons l'informe. Això ho sé per ara fa poc. Bé una altre història, que ja sabeu. Sí aquelles pastilles que em vaig prendre l'altre dia. En fi... que ara hauria d'estar estudiant. O llegint. No ho sé. Que tampoc em concentro gaire, que és com a la ESO, com quan treia zeros o quatres, o tresos, quan em van fer creure que era tonta i m'ho vaig creure. Però resulta que al grau superior treia sets, vuits i a vegades nous i fins i tot algun deu. Però de veritat que a vegades em sona xino. Com si no estigués suficient concentrada.
El què deia. Sabia des dels dotze anys que alguna cosa en mi no estava bé... i fins fa poc no vaig saber que tenia Trastorn límit de la personalitat (TLP), però sabeu quin descans per mi? que per fi, m'entenc algo més, potser vol dir que no sóc tant rara, potser té algun significat. M'havia espentat ser com era... però ara ho entenia una mica més... perquè sabeu? no m'entenc ni jo molts cops.
Avui necessitava fer una entrada.
Ment sàvia?... Remordiments?..Amor? Agradar? Fer el què et diuen els altres abans del què realment tens tu ganes...
No sap el mal que m'arriba a fer. No sap el com m'arriba agradar. Us ha passat mai tenir tants remordiments? Voler fer el bé? No voler fer mal a ningú? I tot això significa no fer bé a vosaltres. Per què tot és tant complicat?
Fa mal sentir parlar a gent tan negativa i a més quan tu ja ets negativa, i després tu t'adones que allò és gent tòxica i tens ganes de cridar: Calla siusplau calla. només et fan venir ganes d'entristir...
Vull ser sincera, no vull trair. X...
Siusplau...bf.. Per què? Tot.. és tan complicat.
Ara tinc por a ser sincera i evidentment segons quines coses no puc. És lluitar ment sàvia contra remordiments.
Ella és tan perfecta. M'agrada tan. Fins i tot ara em fa cosa descriure segons quins sentiments i pensaments perquè ella ho llegeix, però m'és igual, sóc així. M'agrada molt.
Em fa mal estar amb ella i saber que no pot passar res, em fa mal no poder parlar amb ella. Em fa mal tot. Fins i tot que egoista que sóc, que em poso trista quan jo veig lo lletja que sóc i lo gorda que sóc i que ella és tan guapa... però jo només vull que ella estigui bé, i jo vull estar amb ella, perquè a mi m'agrada de veritat.
Ho sento per si llegeixes i et faig mal amb les meves paraules i sentiments... però no puc evitar sentir el què sento, com un cop vas dir tu per la teva ex, jo tampoc ho puc evitar. És dur, però és la vida.
M'alegro miil haver-te conegut.
És una lluita infinita que fa molt mal de ment sàvia i remordiments que fan molt mal..