Aquest cop sí. Ingressar?

Us escric des d'un putu manicomi. En realitat és un putu hospital. Era el què volia no? Ingressar. Doncs crec que ho he aconseguit. Però mai estem contents amb el què demanem i volem quan ho aconseguim i de moment això està sent el putu infern.
Perquè estic amb els meus pares que no em deixen sola ni a la de 5. I perquè demà tenia mindfulness quan feia un mes que desitjava aquell dia.
No podré fer moltes coses que desitjav i desitjava canviar de veritat. Tot i que una part desitjava ingressar l'altre té por. I ès que de moment tot està anant malament. Només passen les hores lentes. Encara no he dinat i tinc gana. Ja ho sé que vull aprimar, però tinc gana. Aquí només em donen que tranquilitzants i els meus pares avisen tota la família. No sabeu la ràbia que sento. I em volien enllitar en un llit estacada. Potser tinc que ingressar a un lloc lluny del meu poble perquè no tenen llocs. Petonets. Us informo pel G+.. petonwts del psiquiatre hospital. Avorridiiisissiiima lligada.

Desgraciada en l'amor

Sempre he tingut mala sort en els amors. Sempre.
De petita ni en parlem. Comencem a partir de la Eso. El "primer amor" el de primer de la eso. El primer que em vaig fixar, que ni coneixia i va ser un fletxasso. Tenia novia. Vaig estar penjada d'ell per anys. Encara podriem dir que sento algo per ell. Tot i que és un jilipolles. No. No ha passat mai res amb ell. Ell tenia novia. Es deixaven i tornaven cada dos per tres. Tenia un any més que jo. Segon amor, o més aviat diguem persones que m'han agradat. Noi que tenia quasi 20 anys més que jo. Encara em segueix agradant també d'alguna manera. A que no endevineu? Està amb una noia que conec. No. Tampoc ha passat mai res amb ell. Un altre noi que em feia tilin, però no tant. Un noi uns anys menys que jo, però aquest nah de nah. Tercera i última de moment NOIA que m'agrada i/o estimo. La meva amiga de teràpia. Està amb l'altre amiga. Que guai eh.
Totes les persones que m'enamoro cap em corresponen.
Primer lio de la meva vida: als 15 anys amb un tio de merda. I au no us explico més.
Bé que tots els lios han estat borratxa i ja. Val?. Que sóc una desgraciada en això de l' amor.

Vull tenir amics.

Tots tenim dret a sentir-nos estimats, a tenir amics. A no tenir vergonya.
Vull sentir-me lliure, vull ser feliç. Vull no tenir vergonya.
Vull riure de felicitat.
Vull tenir amics.
Vull sortir i riure amb amics de veritat.
Vull saludar a la gent sense por.
Vull no tenir vergonya de què dirà la gent.
Si us plau ajudeu-me a fer això sigui més fàcil. No vull tenir vergonya. Vull ser més feliç. Vull tenir amics.
Jo us prometo que m'hi esforçaré, però si us plau, accepteu-me plis tal com sóc.

La puta pressió

La meva cama no para. Estic nerviosa, molt nerviosa. Fa uns dies que no em tallo, ho estic intentant! Però no paro de tenir gana i una eterna pressió que em farà tornar boja si no para. Me mare no em compra porcaries, per tant me les tinc que comprar jo. I això és un gasto de diners,  a més per algú com jo que no treballo. I que vull estudiar psicologia. Tot i així me'ls gasto en menjar i roba i tonteries i alcohol. Que graciós. Menjar que després ploro o a vegades si arribo al límit vomito, tot i que fa bastant que no. Para cama. Para. Gemego per dins i no puc més. Estic al límit.
Torno a dir que no sé què em passa i és la veritat. Suposo que és perquè no surto de casa. Però no és culpa meva perquè no tinc amb qui sortir.
Res em fa riure.
Tinc una clara amargura que no sé com fer per sortir d'aquest amarg forat negre.
Vull menjar bé per favor i no sentir més la puta pressió.

Em maten

Què feu quan la vostra vida no val res? Quan la vostra vida passa sense sentit? Quan les hores  es tornen dies? Quan no tens a ningú? Quan no tens res a fer? Quan no tens ni menjar per consolar-te i podrir-te en ell. Quan t'has tallat tant que no pots més. O no et talles perquè intentes fer el correcte. Però això encara és més insoportable, per tant encara pitjor.
Quan tot és tant insuportable que et pendries un grapat de pastilles?
No puc més.
No puc més.
No fer res em mata. Estar sola em mata. No sortir de casa em mata. Tenir el nas tapat em mata. No saber què dir em mata. No tenir porcaries em mata. Aquesta pressió em mata. Quan menjo em mata. Els meus pares em mata. Tot em mata. Estic morta. No sé què em passa. Vull ingressar.

Reconec que sóc gelosa

Reconec i m'adono i crec que sóc una persona gelosa. Bastant gelosa. I això potser no és bo si ho ets massa. També sóc impacient. I també me n'he adonat que començo menjant porcaries quan tinc gana potser i acabo que no tinc gana i tot i així jo segueixo... la meva relació amb el menjar és molt estranya i fa molt mal. Tal mal que no us podeu imaginar. Per mi. Hi va haver una temporada des de l'adolescència que vaig aprendre uns hàbits saludables de menjar, crec. Vull tornar a llavors. Va durar tant poc. Va ser quan feia la dieta seguida per una infermera. Ara noto que per controlar-me... desitjo ingressar. No veig cap altre sortida. Però resulta que t'has de morir. També vull ingressar perquè aquí no és vida. I perquè sinó la vida me la treic jo.
Una entrada molt sincera..molt vergonyosa..molt tierra tragame..molt no sé.

Les pastilles.

Quan semblava que millorava, o semblava a simple vista millor no se sap perquè, ella es va prendre un grapat de totes les seves pastilles.
La vida era massa avorrida. Rutina. Això no podia ser vida.
Ells no havien vist que la seva vida era massa avorrida.
Realment tot és tant lleig. El món és tant avorrit.

Para ja pressió

Una puta pressió que segueix i perdura. Al pit o a la boca de l'estómac i a la panxa. Tot plegat. No marxa.
És terrible.
No marxa ni menjant ni tallant.
No suporto.
Porto dies amb aquesta merda pressió, no puc més. Tinc la sensació que moriré.
Terrible. No tinc més paraules per definir això que em passa.
Tinc la sensació que és culpa meva. Potser són les pastilles que em fan efectes secundaris., però tot i així culpa meva.
Jo sóc la culpable de tot.
Vull que pari tot aquest mal.
I si ha de ser prenent-me pastilles de més que així sigui.
No puc més aquesta puta pressió.
I tota foca que m'estic posant per menjar tant?
No puc més.
Que pari aquesta pressió si us plau.
II no poden fer res per parar-la? La pressió?
No ho he dit a ningú. Només C.
Per què serà la pressió? Per què?
Para ja pressió. T'ho demano per favor. PARA.
Diuen que tot passa, però això no para i ja fa massa mal.

Mundo

De qué sirve estar en un mundo dónde nadie te quiere, dónde todo es negro.
Dónde las cosas no las consigues. Dónde no pasan. Dónde día tras día todo pasa igual, dónde nada cambia... dónde tus familiares no te lo dicen pero te controlan a pasos agigantados, te quieres morir. Dónde tu pasado no es pasado, es una mierda.
Dónde tu cuerpo no tiene cuerpo, que nada te sienta bien. Dónde quieres tener mejor cuerpo. Dónde quieres ir de compras todos los días pero no hay dinero y nada te queda bien. Quieres ser otra, dónde quieres ser mejor en todo, pero no puede ser.
Dónde no puedes dejar de comer, aunque no tengas. Dónde tengo una presión constante que no se va y necesito comer no sé por qué y aún así sigue y persiste.
En un lugar dónde siento una presión constante que no se va y no sé por qué.
Dónde no encuentro nadie que me quiera de verdad y nadie me quiere. Y dónde nadie me quiera de amor, ni de amor ni de amistad.
Dónde no sabes qué diablos sientes.
Quieres dejar huella dónde vas.
Dime,
De qué sirve estar en un mundo así?

Cap persona és il·legal

Vosaltres no sé, però jo tinc la consciència molt tranquil·la.
Passat, passat i passat. Em mireu d'aquesta manera i jo us miro.
La veritat no sé què pensar.
Jo tinc la consciència tranquil·la perquè jo no vaig fer res, jo no em sento culpable de res, ni sento rencor.
Simplement tot som persones.
Només penso que tots de la meva edat es fan entre ells i jo no.
Per què no em pareu de mirar? Potser no teniu la consciència neta? És això? És raro lo què us diré però també m'agradaria que em paréssiu de mirar d'aquesta manera i que em parléssiu normal i que em pogués integrar amb vosaltres.
Tot i que potser em sento més còmode amb gent més petita o gent més gran, potser perquè no em van fer tot el què em van fer, o no hi van participar tant? No ho sé.
Jo no us tinc rancor. Però no oblido. Però per què em mireu d'aquesta manera? És que us sentiu culpable? O és que em teniu pena o és que què us passa?
Si us plau no em mateu per això si ho llegiu.
La veritat és que fa uns quants no tants anys enrere us tenia por quan us veia. Potser quan feia primer d'estètica. Em feia por trobau-se perquè no sabria com reaccionaríeu i us portaríeu amb mi. I jo intentava amagar-me quan us veia. Amb el temps vaig veure que ens fèiem grans i ja no em fèieu tanta cosa.
I la veritat és que m'he adonat que a qui no tinc rancor, però tinc una sensació rara i em van fer molt mal són les noies. Sobretot la meva amiga de tota la vida i les seves amigues. I la veritat és que prefereixo no pensar en elles, o sobretot més aviat en ella.
I la veritat em paro a pensar en el passat i penso en moltes coses, que potser masses coses m'han fet qui sóc ara. Una noia plena d'inseguretats amb trastorn límit de la personalitat des dels 12 anys i a saber si abans.

I per canviar de tema...
Continua l'ansietat. El meu germà vol l'ordinador. Jo no puc evitar cridar i tallar-me.
I no em volen ingressar. Jo tinc una gran pressió que no aguanto.
I no paro de menjar. Vull morir.

Desesperació: Llamas a ésto vida?

Aquella pressió que no para, aquella cosa insuportable. No puc més ni un segon aquí dins, no puc. O la pressió al pit, o un gran buit dins meu que fins i tot em fa mal, o a la boca de l'estómac i a vegades necessito omplint menjant. Una cosa molt rara. I la cama em comença a disparar-se anant a mil per hora. Crec que em tornaré boja. I començo a somicar com una nena petita. I tinc ganes de plorar i em falta la respiració. Estic al límit. No puc més, rebentaré.
Ploro, no sé què em passa.
Tinc ganes de tallar-me. Tinc ganes de menjar. Porcaries. Ploro si menjo. No hi ha cap puta porcaria de les què jo vull.
Sempre hi ha les mateixes.
Em posaré com una puta truja.
Ploro de desesperació. No és avorriment ja, això és punt màxim desesperació.
No crec que us hagi passat mai.
Estic al límit i mai putu ingressen.
Suposo que és al límit de no fer res. D'estar tancada en una puta habitació sense fer res que et motivi, d'estar empastillada pel canvi d'humor teu normal, i d'estar quasi tot el dia dormint.
Et sents marejada.
Només vols estar prima.
Només vols sentir-te viva.
Estàs desesperada perquè només et sents morta, morta morta.
Això no és puta vida ni és res.
Llavors vas a psiquiatria, perquè arribes al límit a casa, trencant coses, els teus pares estan farts. A sobre ets la dolenta... encara no t'ingressen, a sobre ets la maltractadora tu, i a més diuen a l'informe que no tens pensaments suïcides, tan sols perquè quan et fan la pregunta no contestes.
Res més a dir.
Ah no, me'n descuidava.
Com va ser la teva niñez? Rara, com tota jo.
Rara i suposo que per això sóc com sóc, perquè des de sempre he tingut petits o grans traumes, i mai he sigut feliç. Suposo que per això sóc com sóc.
No tinc més a dir, només que sí que tinc pensaments suïcides,  i que cada cop estic més desesperada. I que quasi cada dia em tallo.
No vull estar així tota la vida....