Passat, passat i passat. Em mireu d'aquesta manera i jo us miro.
La veritat no sé què pensar.
Jo tinc la consciència tranquil·la perquè jo no vaig fer res, jo no em sento culpable de res, ni sento rencor.
Simplement tot som persones.
Només penso que tots de la meva edat es fan entre ells i jo no.
Per què no em pareu de mirar? Potser no teniu la consciència neta? És això? És raro lo què us diré però també m'agradaria que em paréssiu de mirar d'aquesta manera i que em parléssiu normal i que em pogués integrar amb vosaltres.
Tot i que potser em sento més còmode amb gent més petita o gent més gran, potser perquè no em van fer tot el què em van fer, o no hi van participar tant? No ho sé.
Jo no us tinc rancor. Però no oblido. Però per què em mireu d'aquesta manera? És que us sentiu culpable? O és que em teniu pena o és que què us passa?
Si us plau no em mateu per això si ho llegiu.
La veritat és que fa uns quants no tants anys enrere us tenia por quan us veia. Potser quan feia primer d'estètica. Em feia por trobau-se perquè no sabria com reaccionaríeu i us portaríeu amb mi. I jo intentava amagar-me quan us veia. Amb el temps vaig veure que ens fèiem grans i ja no em fèieu tanta cosa.
I la veritat és que m'he adonat que a qui no tinc rancor, però tinc una sensació rara i em van fer molt mal són les noies. Sobretot la meva amiga de tota la vida i les seves amigues. I la veritat és que prefereixo no pensar en elles, o sobretot més aviat en ella.
I la veritat em paro a pensar en el passat i penso en moltes coses, que potser masses coses m'han fet qui sóc ara. Una noia plena d'inseguretats amb trastorn límit de la personalitat des dels 12 anys i a saber si abans.
Continua l'ansietat. El meu germà vol l'ordinador. Jo no puc evitar cridar i tallar-me.
I no em volen ingressar. Jo tinc una gran pressió que no aguanto.
I no paro de menjar. Vull morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada