La meva cama no para. Estic nerviosa, molt nerviosa. Fa uns dies que no em tallo, ho estic intentant! Però no paro de tenir gana i una eterna pressió que em farà tornar boja si no para. Me mare no em compra porcaries, per tant me les tinc que comprar jo. I això és un gasto de diners, a més per algú com jo que no treballo. I que vull estudiar psicologia. Tot i així me'ls gasto en menjar i roba i tonteries i alcohol. Que graciós. Menjar que després ploro o a vegades si arribo al límit vomito, tot i que fa bastant que no. Para cama. Para. Gemego per dins i no puc més. Estic al límit.
Torno a dir que no sé què em passa i és la veritat. Suposo que és perquè no surto de casa. Però no és culpa meva perquè no tinc amb qui sortir.
Res em fa riure.
Tinc una clara amargura que no sé com fer per sortir d'aquest amarg forat negre.
Vull menjar bé per favor i no sentir més la puta pressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada