Desesperació: Llamas a ésto vida?

Aquella pressió que no para, aquella cosa insuportable. No puc més ni un segon aquí dins, no puc. O la pressió al pit, o un gran buit dins meu que fins i tot em fa mal, o a la boca de l'estómac i a vegades necessito omplint menjant. Una cosa molt rara. I la cama em comença a disparar-se anant a mil per hora. Crec que em tornaré boja. I començo a somicar com una nena petita. I tinc ganes de plorar i em falta la respiració. Estic al límit. No puc més, rebentaré.
Ploro, no sé què em passa.
Tinc ganes de tallar-me. Tinc ganes de menjar. Porcaries. Ploro si menjo. No hi ha cap puta porcaria de les què jo vull.
Sempre hi ha les mateixes.
Em posaré com una puta truja.
Ploro de desesperació. No és avorriment ja, això és punt màxim desesperació.
No crec que us hagi passat mai.
Estic al límit i mai putu ingressen.
Suposo que és al límit de no fer res. D'estar tancada en una puta habitació sense fer res que et motivi, d'estar empastillada pel canvi d'humor teu normal, i d'estar quasi tot el dia dormint.
Et sents marejada.
Només vols estar prima.
Només vols sentir-te viva.
Estàs desesperada perquè només et sents morta, morta morta.
Això no és puta vida ni és res.
Llavors vas a psiquiatria, perquè arribes al límit a casa, trencant coses, els teus pares estan farts. A sobre ets la dolenta... encara no t'ingressen, a sobre ets la maltractadora tu, i a més diuen a l'informe que no tens pensaments suïcides, tan sols perquè quan et fan la pregunta no contestes.
Res més a dir.
Ah no, me'n descuidava.
Com va ser la teva niñez? Rara, com tota jo.
Rara i suposo que per això sóc com sóc, perquè des de sempre he tingut petits o grans traumes, i mai he sigut feliç. Suposo que per això sóc com sóc.
No tinc més a dir, només que sí que tinc pensaments suïcides,  i que cada cop estic més desesperada. I que quasi cada dia em tallo.
No vull estar així tota la vida....