"Tot passa per algo"

Ahir no hi havia classe. No diré el per què, ja que sembla que la mestra descobreixi si parlem de qualsevol cosa de cole a qualsevol lloc, tot i que jo no sé de què parla quan diu que no pengem fotos a les xarxes socials de res de classe perquè si es refereix a mi... jo no he penjat RES i jo mai havia trobat mai ningú tant estricta... i ara mateix no estic dient res dolent per dir això. I m'és igual si ho està llegint. Perquè realment ja no sé qui llegeix el meu blog. Tampoc hagués dit el per què no hi havia classe. Només m'han vingut aquests pensaments. Simplement havia de dir això.
"Tot passa per algu". Sí... ja ho sé... "algu" està mal dit... Últimament no em para de ressonar al cap aquesta frase. La va dir una de les psicòlogues de teràpia de gestionar les emocions... com trobo a faltar anar-hi... de fet avui hi són... De fet tenia raó amb aquella frase suposo. És tant profunda, oi? M'agraden tant les coses profundes. "El cambio" https://www.youtube.com/watch?v=JiVocD4jb8c aquesta pel·lícula... bf l'heu de veure si us agraden aquestes coses...
bah no sé potser m'explico malament.
Anar a caminar... veure coses... fer reflexions... pensar que la vida real mai serà com la ficció.. que a vegades la realitat supera la ficció, però que la vida real és tan avorrida.
Però a vegades la vida ens sorprèn.
I tot passa per algo. Em fa pensar tant aquesta frase. I sí tot passa per algo... baf. No us fan pensar aquestes coses? Tot té sentit, res té sentit. Perquè realment a vegades a la vida passen coses que penses per què? o penses com pot ser? i si penses en la frase "tot passa per algo", llavors penses: ara "ho entenc"... buah no sé si m'explico. No tinc ni idea si tot passo per algo, però a vegades la vida és tant curiosa, a vegades la vida ens/em sorprèn tant.
No estic sent positiva ni no positiva, ni tinc ganes de viure ni de no viure , simplement estic sent reflexiva... pensadora... no sé... m'he llevat i he dit... he d'escriure això al meu blog... De fet ja fa hores que estic desperta. Tampoc sé si això és gaire bo.
Ahir.. vaig conèixer unes persones, de fet dues noies/dones que va valdre la pena, concretament una noia que vaig connectar d'alguna manera. Ella no sé si ho va fer amb mi, però jo sí amb ella. La meva amiga més amb l'altre, i potser era més simpàtica l'altre, però jo vaig connectar més amb l'altre. I teníem temes en comú... ua... em va alegrar tant anar allà. "tot passa per algo"... era una persona groga a la meva vida? no ho sé podria ser.

A vegades la vida ens sorprèn eh?

Després de podríem dir bastants dies "tancada a casa" sense fer res, per fi avui feia alguna cosa de profit. Ahir, després de teràpia volia seguir a la meva ment sàvia, no perquè hagués anat molt bé la teràpia, més bé el contrari.. la teràpia va anar molt malament... em va tornar a venir molta ansietat. És insuportable. Té raó la meva amiga de casa, quan diu que quan em diuen les veritat no les vull sentir... i em fan mal... Però és que jo només vull que m'estimin i jo veig que no m'estimen i que no aconsegueixo el què vull.
Penso en què s'han equivocat de pastilles, perquè en ves de treure'm la merda ansietat només em fa venir més... o potser és perquè no sortia de casa, no feia res i el menjar... tot plegat potser és el maleït peix que es menja la cua, no ho sé.
Però avui ho he fet tot. Després de "dies de no fer res", tret del dilluns, que PER FI vaig anar a deixar currículums, de fet només quatre i a les Empresa de treball temporal (ETT), avui he fet esport. Corrent / caminant i després just dance (ballar), i menjar saludable. Però com era d'esperar... això no ha durat... he fet un afartament de merda... em fa molt mal de panxa... i no ho suporto més... em sento una gorda de merda.
Però tot i així encara tinc forces per dir el què volia dir:
Que la vida és bonica, és curiosa. És veritat. S'han de disfrutar dels petits plaers de la vida. Qui m'havia de dir que coneixeria les persones de teràpia que he conegut? Que bé, puc dir que estic coneguda d'arribar on he arribat... perquè malgrat no sóc feliç... sóc la persona que pensava que mai podria ser..., perquè mai em veia rient amb algú... que bé... sóc feliç a moments... perquè mai esperava que una de les meves millors amigues visqués una temporada a casa meva, i no esperava mai dels mais conèixer els de teràpia. No esperava mai que riuria amb algú. Perquè he dit altres cops que abans jo no era persona. I m'alegro haver conegut a ells. Potser m'havia de passar tota la merda, per estar millor... i quina merda, no? Però m'alegro... perquè hòstia... qui m'havia de dir... que m'enamoraria, o m'arribaria a agradar una noia i que riuria amb ella com mai he rigut amb ningú? Bé amb l'amiga de casa també riem molt, i amb l'altre de tota la vida també, però ja no és el què era.
Però la noia de teràpia és increïble.
Totes aquestes coses són increïbles.
El paisatge quan vaig a caminar, el paro a mirar i és increïble i penso quina sort poder gaudir d'això, quin privilegi, i sóc l'única d'aquest moment, sola que el miro.
I sí, d'acord, no sóc feliç i m'han passat moltes coses, i penso que la vida és una putíssima merda... i no us podeu imaginar com de merda havia sigut en el passat, potser per això ara no és tant merda, però no vull que segueixi igual, vull que millori. Però potser no passarà. Si no passa vull morir. Només vull que m'estimin, que estiguin per mi.

https://www.youtube.com/watch?v=3rYoRaxgOE0

Quan va començar la ràbia que sento als meus pares?

Per què sento tanta ràbia dins meu a la meva família? No suporto més la meva família.
Quina part no entenen de que no penso dir ni una cosa mentre mengem?
...
Que no tinc res a dir?...
Que no parlo amb ells..
Que simplement que no sé què sento.
"Ets més rara , mai dius res" Això és el què em diu el meu pare... i té raó. Però és que no entén que no tinc res a dir, que no suporto menjar davant d'ells. Que em fan fàstic infinit com mengen. Que no suporto les mirades mirant-me. Ni el soroll que fa el meu pare... i com obre la boca al menjar, perquè sí, és fastigós i ho fa. Ell no em para de mirar... i a mi em posa.. tan nerviosa... intento no mirar-lo... El cor i la panxa sento una pressió terrible. I la ràbia se m'apodera... tinc ganes de cridar... ho hagués fet... però amb el mindfulness... que porto ja, crec, que més d'un any, he aprés, una mica. Però tinc que marxar si no vull cridar.
Per què tinc que dir alguna cosa? Per què per ser algú normal tinc que dir alguna cosa? Doncs no. Passo. Jo no tinc res a dir amb ells. Passo d'ells.
Ells em diuen coses, parides, i jo ni me'ls escolto... o sí... però em posen tan nerviosa.
Odio aquesta ràbia que sento.
Estic mirant "hermano mayor" en aquests precís moments i estic pensant... en que això és molt exagerat, però creieu-me si us dic que abans de conèixer el mindfulness em sentia bastant identificada com els d'allà i vaia tela. Tot i que evidentment allà és molt més exagerat i, tot i així encara les discussions a casa són fortes, però sí... ara m'adono que amb el mindfulness algo "he millorat" .

Tot són emocions difícils

Sé que la resposta que he rebut el meu correu de la X (la meva psico, per qui no ho sàpiga), eren positives en teoria. En teoria. Però m'han sentat com el cul, fatal. Estava a la feina, i no tenia res per tallar-me, m'he començat a donar cops de puny.
M'estava felicitant per haver participat avui a teràpia, però per què això m'havia afectat tant? M'estava dient que els altres cops era que jo no volia participar? Què m'estava dient amb aquell correu? No ho sé. El correu m'ha fet mal.

D'aquelles dues noies de més o menys la meva edat jo sóc la més gorda. I si heu seguit els meus estats de G+, sabreu que he descobert el facebook d'una, jo em pensava que era algun any més petita que jo, doncs resulta que té dos anys més que jo! És tope guapa la noia, i té tants me gusta... no hauria... però li he enviat una sol·licitud d'amistat. A una foto té les cames tan primes... quina enveja. Sembla molt bona noia. Avui hem parlat una mica.

Em sento tan malament ara mateix.

M'hauríeu de veure el meu braç ara. Sabeu allò de fregar els plats fort? Doncs sembla que m'hagi passat allò.

Vull ser amigues d'elles dues. Els altres també em cauen bé eh!

No és que no vulgui participar al grup de teràpia és que no ho entén la meva psico?

...

Avui no he anat a bastoners.

Han tornat els marejos..

Pensaments.. Paraules. El què ve al moment. Ho plasmo. Sense sentit. Emocions Difícils.

Les tres unides som més fortes

Trobo a faltar algo irreal, trobo a faltar algo irreal, per què dic això?
Per què ho dic? Doncs perquè sóc tonta, perquè el que trobo a faltar jo la gent normal no ho troba a faltar.
Trobo a faltar una història amb unes persones que no he conegut suficient, només de dues o algunes tres sessions. Ens assemblem en certa manera. No sé el trastorn que tenen, però segur que és semblant el meu, si no és igual que el meu. Només si et fixes una mica, et pots donar compte.
Amb elles he fet un cercle d'amistat imaginari, elles m'entenen com no m'he entès amb altre gent. Clar entre nosaltres ens entenem, més que no pas nosaltres mateixes, fins i tot. Ens consumim les tres juntes jo amb els seus cigarros i elles amb el meu alcohol, i totes tres ens cauen les gotes de sang dels nostres gillettes, ens podríem haver unit per riure, però ens hem unit per superar les penes a la nostra manera, som felices a la nostra manera. Ens fem mal i ens hem encomanat els vicis les unes a les altres. Jo les he viciat al beure i elles m'han alcoholitzat amb fumar, jo ja m'entenc. Ara sí que riem. Hem passat tres nit sense menjar. Estem contentes. Estem fent lo prohibit. Les normes eren senzilles: "no establir contactes d'amistat entre pacients", alguna cosa per l'estil, les nostres psicòlogues estarien molt enfadades, si ho sabessin potser directament ens farien fora del grup.
Ens hem promès que seria el nostre secret. Ens farem costat, ens recolzarem les unes amb les altres, no menjarem, ens tallarem, fumarem, beurem, riurem, saltarem com nenes petites, ballarem, en definitiva farem tot el que ens doni la gana, disfrutarem com
mai a la vida ho hem fet. Ara que ens hem conegut res ni ningú ens pot parar.
Les tres unides som invencibles i imparables.

Desgraciadament o per sort tot és imaginari a la meva ment... res d'això és real...
https://www.youtube.com/watch?v=cwLRQn61oUY

Pas a pas

https://www.youtube.com/watch?v=yZ8fhEcce5s

Vull pensar que tot anirà bé, que millorarà, que me'n sortiré.
Diguem com ho he de fer, per millorar més, ajuda'm.
Demano ajuda, però sé, que en el fons tot depèn de mi.
Però si us plau, jo només et demano que m'acompanyis en el meu camí i que mai m'abandonis, jo sé que això no serà així. Que és la teva feina.
Tan sols vull sentir-me bé, vull estar bé. Vull ser jo d'una vegada, crec que m'ho mereixo.
Necessito que sigui aviat ja. No sé si podré. Me'n sortiré?
Jo vull pensar que sí.
Diuen que porto dos, tres anys intentant millorar les coses i que cadascú necessita el temps que necessita, però tot és tan lent.
Si porto més vida viscuda de negre que de colors, ja m'enteneu. Porto més dins el pou que "volant". Estic més aprop de la mort que de la vida.
Però sí, també és veritat que han canviat moltes coses.
Espero que ara només tot vagi a millor.
Però quan de temps necessito més?

Per les persones que m'han fet sentir viva♥

 https://www.youtube.com/watch?v=2-MBfn8XjIU

 Ja hi torno a ser... Aquí estic... sola, en mig de tanta gent. Una de les coses pitjors que està sola, és està envoltada de gent i sentir-te tan sola. No hi ha res a fer. Potser ells et fan sentir bé, però és que allà estàs tu. Tan encarcarada com sempre, sense dir res. Tot sembla un somni. Feia temps que no passava. És com que veus que passa la vida. He d'admetre, però que he passat "somnis", bé paranoies d'aquestes que explico pitjors. No és dolent, no és pitjor o millor, simplement és raro, estrany. Bé i et sents molt desorientada... i veus que passa la vida i tu segueixes allà. Tots et miren de manera desagradable o el contrari, és com si no et veiessin. Ells tenen vida, i tu estàs allà, com si no formessis part de res.
M'he sentit així tant de temps. Com si no formés part de res. Una mica va canviar quan em vaig apuntar a la coral i després a bastoners, tot i que allà a vegades em sento més sola. Així, doncs... tot és culpa meva, no? M'ho faig jo?...
Crec que no he tingut vida.
Tot és una "farsa". En realitat no sé si entendreu que significa farsa perquè no sé si serveix per lo que em refereixo jo, crec que sí.
Una gran mentida, formo part del res.
Per això a vegades preferiria estar morta.
Però després veig la M, que gràcies a ella. Joder li dec tot. No. Dic mentida, perquè també li dec a la X (psico). Elles especialment, joder les vull tant, em fan plorar de tant que les vull i elles no ho saben o no s'ho imaginen. Em sento tant bé amb elles, són com la mare que no he tingut mai. Em fan plorar de tant que les estimo. Aquestes paraules les dedico a elles, aquesta estona, aquests pensaments, però res serà suficient, potser si veiessin això només sentirien pena i fàstic cap a mi. Jolin però jo les aprecio tant... però tant♥ Potser si no hagués conegut a elles, o hagués anat  a parar amb elles... jo no hagués sabut què fer a la vida. Potser ja no estaria aquí i potser estaria morta. Que potser és com hauria d'estar perquè deixaria de patir, sembla que la vida no està feta per mi.
I la coral joder? La coral, també gràcies a tots ells també estic aquí. M'han fet sentir moltes coses, tots ells♥♥♥. N'hi han uns quants més que altres que em fan sentir més coses, crec que saben qui són, només ho crec. Entre aquests també hi ha uns altres que no són de la coral, però són les seves parelles. Gràcies per existir. Gràcies per totes les persones que em feu sentir una mica més viva i a vegades una mica més feliç, us agraeixo infinit.
M ♥ i X ♥, semblo enamorada d'elles i ho estic com si fossin les meves mares. No sé si és que tinc la regla o sóc així sempre, crec que una mica ja ho sóc de sensible. No puc parar de plorar.
Em fa mal pensar que elles no em volen tant.

Ara només queda esperar que les pastilles facin efecte

Només tinc ganes de plorar, de plorar, de menjar porcaries i no parar, ofegar-me de tant menjar i que faci mal de tant fer-ho, però tot i així no poder parar. Perquè adoro el menjar i el mateix temps l'odio, perquè el menjar és l'únic aliat meu que em crida i em demana que me'l mengi...Oh, l'odio... i seguir, però vomitant i vomitar fins a treure sang i caure a terra de tant vomitar, podrint-me, morint-me de fàstic, perquè tant faig fàstic menjant com vomitant. Morir-me de gana fins als ossos, oh desitjo estar als ossos. Tenen que veure que puc arribar aquí. Tinc que sentir-me bé. Estic farta. Com sempre dic estic farta... però sembla que no pugui, que mai arribi a estar tant malament com aquí dic.
No és que vulgui estar malament, la veritat. Només vull estar bé i d'aquesta manera, com estic ara no ho estic, no ho estic.
Tallar-me fins a morir o quasi morir, que no pari de sortir sang i així veure'm una mica més viva i més morta a la vegada.
I agafar unes pastilles i dormir profundament per sempre més i així descansar en pau.
Me les prendria totes i encara tot i així no seria suficient. No. Mai és suficient.