A vegades la vida ens sorprèn eh?

Després de podríem dir bastants dies "tancada a casa" sense fer res, per fi avui feia alguna cosa de profit. Ahir, després de teràpia volia seguir a la meva ment sàvia, no perquè hagués anat molt bé la teràpia, més bé el contrari.. la teràpia va anar molt malament... em va tornar a venir molta ansietat. És insuportable. Té raó la meva amiga de casa, quan diu que quan em diuen les veritat no les vull sentir... i em fan mal... Però és que jo només vull que m'estimin i jo veig que no m'estimen i que no aconsegueixo el què vull.
Penso en què s'han equivocat de pastilles, perquè en ves de treure'm la merda ansietat només em fa venir més... o potser és perquè no sortia de casa, no feia res i el menjar... tot plegat potser és el maleït peix que es menja la cua, no ho sé.
Però avui ho he fet tot. Després de "dies de no fer res", tret del dilluns, que PER FI vaig anar a deixar currículums, de fet només quatre i a les Empresa de treball temporal (ETT), avui he fet esport. Corrent / caminant i després just dance (ballar), i menjar saludable. Però com era d'esperar... això no ha durat... he fet un afartament de merda... em fa molt mal de panxa... i no ho suporto més... em sento una gorda de merda.
Però tot i així encara tinc forces per dir el què volia dir:
Que la vida és bonica, és curiosa. És veritat. S'han de disfrutar dels petits plaers de la vida. Qui m'havia de dir que coneixeria les persones de teràpia que he conegut? Que bé, puc dir que estic coneguda d'arribar on he arribat... perquè malgrat no sóc feliç... sóc la persona que pensava que mai podria ser..., perquè mai em veia rient amb algú... que bé... sóc feliç a moments... perquè mai esperava que una de les meves millors amigues visqués una temporada a casa meva, i no esperava mai dels mais conèixer els de teràpia. No esperava mai que riuria amb algú. Perquè he dit altres cops que abans jo no era persona. I m'alegro haver conegut a ells. Potser m'havia de passar tota la merda, per estar millor... i quina merda, no? Però m'alegro... perquè hòstia... qui m'havia de dir... que m'enamoraria, o m'arribaria a agradar una noia i que riuria amb ella com mai he rigut amb ningú? Bé amb l'amiga de casa també riem molt, i amb l'altre de tota la vida també, però ja no és el què era.
Però la noia de teràpia és increïble.
Totes aquestes coses són increïbles.
El paisatge quan vaig a caminar, el paro a mirar i és increïble i penso quina sort poder gaudir d'això, quin privilegi, i sóc l'única d'aquest moment, sola que el miro.
I sí, d'acord, no sóc feliç i m'han passat moltes coses, i penso que la vida és una putíssima merda... i no us podeu imaginar com de merda havia sigut en el passat, potser per això ara no és tant merda, però no vull que segueixi igual, vull que millori. Però potser no passarà. Si no passa vull morir. Només vull que m'estimin, que estiguin per mi.

https://www.youtube.com/watch?v=3rYoRaxgOE0