Per què ho dic? Doncs perquè sóc tonta, perquè el que trobo a faltar jo la gent normal no ho troba a faltar.
Trobo a faltar una història amb unes persones que no he conegut suficient, només de dues o algunes tres sessions. Ens assemblem en certa manera. No sé el trastorn que tenen, però segur que és semblant el meu, si no és igual que el meu. Només si et fixes una mica, et pots donar compte.
Amb elles he fet un cercle d'amistat imaginari, elles m'entenen com no m'he entès amb altre gent. Clar entre nosaltres ens entenem, més que no pas nosaltres mateixes, fins i tot. Ens consumim les tres juntes jo amb els seus cigarros i elles amb el meu alcohol, i totes tres ens cauen les gotes de sang dels nostres gillettes, ens podríem haver unit per riure, però ens hem unit per superar les penes a la nostra manera, som felices a la nostra manera. Ens fem mal i ens hem encomanat els vicis les unes a les altres. Jo les he viciat al beure i elles m'han alcoholitzat amb fumar, jo ja m'entenc. Ara sí que riem. Hem passat tres nit sense menjar. Estem contentes. Estem fent lo prohibit. Les normes eren senzilles: "no establir contactes d'amistat entre pacients", alguna cosa per l'estil, les nostres psicòlogues estarien molt enfadades, si ho sabessin potser directament ens farien fora del grup.
Ens hem promès que seria el nostre secret. Ens farem costat, ens recolzarem les unes amb les altres, no menjarem, ens tallarem, fumarem, beurem, riurem, saltarem com nenes petites, ballarem, en definitiva farem tot el que ens doni la gana, disfrutarem com
mai a la vida ho hem fet. Ara que ens hem conegut res ni ningú ens pot parar.
Les tres unides som invencibles i imparables.
https://www.youtube.com/watch?v=cwLRQn61oUY
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada