Relax

Sé que no sé què sento quan sento. Per què em pregunto. Per què sóc així? Per què sóc com sóc? Voldria no ser jo. Avui el meu dia ha començat malament. No sé què ha passat amb el cotxe, no ho sé. Jo només estava impacient per anar a allà i alhora tenia por, perquè sabia que qualsevol cosa que passés avui amb el cotxe el que m'esperaria del meu pare... Per què sempre acabo dient-li a ell quan passa algo amb el cotxe? Que si no li dic em sento tan culpable? Perquè sento que he fet una cosa malament, sento que és culpa meva i sento que si no li dic el cotxe es pugui espatllar... però per què? Si me'l vaig pagar jo... Tot el que diu el meu pare... "desastre, no serveixes per a res, ets un estaquirot, et prendré el cotxe..." tot TOT em ressona dins el meu cap, no sap el mal que em fa? Tinc ganes de cridar o plorar o tot a l'hora, però no puc cridar, m'he de contenir... plorar... davant seu? passo... llavors em tallaria, però no puc perquè està ell. Que pari, si us plau... Què s'ha pensat? Però en el fons sé que té raó quan diu que la única culpable del què ha passat avui amb el cotxe he sigut jo...
A la gent normal no li passen aquestes coses... i si sabés que això no és tot... que avui me n'han passat més i encara més amb el cotxe.
I a mesura que passaven hores li deia una altre cosa... no li deia tot per por a la seva reacció, i evidentment cada cop que li deia s'enfadava i venien més preguntes per part d'ell sobre com ha anat la cosa amb el cotxe... preguntes que jo no sabia respondre, preguntes que totes em discriminaven... i durant tot el dia no han parat. i encara no li he dit l'altre cosa.
Quan estava a la cua amb el cotxe, el principi, jo estava normal, però cap el final ja estava atabalada... a més la dona que tenia davant no sé què ha passat... però el seu cotxe ha tirat enrere i ha xocat amb el meu... quasi no ha estat res... però jo no sabia què fer. La dona ha sortit del cotxe a veure el seu cotxe i el seu cotxe ha seguit anant enrere i no hi havia ningú. Jo estava darrere seu i ho estava veient tot. En aquells moments jo juro que no sabia què fer. ara mateix només pensant-ho m'entra "mini ansietat". Anava tan lent, però estava tan aprop meu... jo no podia fer res. Darrere meu hi havia cotxes i m'ha entrat ansietat... he intentat sortir d'allà. Després jo he xocat amb el cotxe de darrere molt poc... i ja no sabia què fer... finalment he sortit d'allà, però he estat fins a l'aparcament amb ansietat, estones que més, estones que menys... hi ha hagut un moment que no sabia ni com estava conduint... estava tan nerviosa.. No sé ben bé què és el què ha passat perquè em vingués l'ansietat. Quasi feia tard..., jo estava atabalada de tanta cua, portava molta estona fent cua, abans m'havien passat altres coses amb el cotxe... i a sobre la dona que xoca amb el meu cotxe... el primer que m'ha passat pel cap ha sigut la reacció del meu pare... i que no em volia quedar sense cotxe, ni volia fer tard a teràpia, i els crits que tindria del meu pare si sabés tot el què m'havia passat amb el cotxe avui, no sé sóc així... penso així...
I ara en aquests moments em pregunto per què em costa tant totes aquestes coses... si ho estaré fent bé i tantes altres coses... sí... judicis. Tinc tants dubtes en mi. Tants. Em sento preocupada i tinc ganes de plorar, de fet ho estic fent. Estic preocupada, no. Mil preocupada. Sobre la vida, sobre tot.
A la feina no sé si em renovaran, encara, jo necessito diners, jo vull estudiar psicologia, jo no sé si serveixo, jo em sento PERDUDA en mig d'aquest món de merda de fa tants anys... de fet no sé si podria dir que m'he sentit viva mai, per això penso si val la pena viure i si això ho estaré fent bé. i que només faig que decepcionar a la gent (?).
Una part de mi, però, vol viure i pensa que si mira el passat i miro ara veu canvis positius i vol pensar que pot seguir millorant, però... i si no és així?
No em puc parar de preocupar. i em sento molt sola, molt....
 

(Sé que potser penseu que les meves entrades sempre són personals i tal val? Però aquesta és diferent. Aquesta estava apunt de no publicar. Aquestes setmanes a teràpia de les emocions difícils he aprés una mica més a "gestionar les meves emocions" entre cometes, perquè evidentment no gaire perquè amb tan poc temps doncs impossible, sabeu? Però de veritat, algo he après i és com que és més personal... i abans era com ho tenia una necessitat publicar el que sentia, però realment no sentia que havia de publicar aquesta entrada. De fet, últimament he fet escrits que no he publicat aquí ni enlloc, me'ls he quedat per mi i ni tan sols he tingut la necessitat d'ensenyar-los. N'estic orgullosa d'això. De fet us he de dir una cosa, vaig estar uns dies sense tallar-me, però vaig tornar-ho a fer... però bueno... espero deixar-ho finalment. No sé.)