Quan va començar la ràbia que sento als meus pares?

Per què sento tanta ràbia dins meu a la meva família? No suporto més la meva família.
Quina part no entenen de que no penso dir ni una cosa mentre mengem?
...
Que no tinc res a dir?...
Que no parlo amb ells..
Que simplement que no sé què sento.
"Ets més rara , mai dius res" Això és el què em diu el meu pare... i té raó. Però és que no entén que no tinc res a dir, que no suporto menjar davant d'ells. Que em fan fàstic infinit com mengen. Que no suporto les mirades mirant-me. Ni el soroll que fa el meu pare... i com obre la boca al menjar, perquè sí, és fastigós i ho fa. Ell no em para de mirar... i a mi em posa.. tan nerviosa... intento no mirar-lo... El cor i la panxa sento una pressió terrible. I la ràbia se m'apodera... tinc ganes de cridar... ho hagués fet... però amb el mindfulness... que porto ja, crec, que més d'un any, he aprés, una mica. Però tinc que marxar si no vull cridar.
Per què tinc que dir alguna cosa? Per què per ser algú normal tinc que dir alguna cosa? Doncs no. Passo. Jo no tinc res a dir amb ells. Passo d'ells.
Ells em diuen coses, parides, i jo ni me'ls escolto... o sí... però em posen tan nerviosa.
Odio aquesta ràbia que sento.
Estic mirant "hermano mayor" en aquests precís moments i estic pensant... en que això és molt exagerat, però creieu-me si us dic que abans de conèixer el mindfulness em sentia bastant identificada com els d'allà i vaia tela. Tot i que evidentment allà és molt més exagerat i, tot i així encara les discussions a casa són fortes, però sí... ara m'adono que amb el mindfulness algo "he millorat" .