Crits silenciosos

23 , Contradiccions. TLP.Ansietat.My"happy"life. Sfp
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soledat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soledat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de gener del 2016

"La sang em tranquil·litza"

"La sang em tranquil·litzava", em tranquil·litza. Em sento una merda. La merda em consumeix, fa un moment estava bé, però el meu humor és com una muntanya russa... potser té raó el meu pare "estic boja", però ell també ho està. Estic rodejada de merda, com la merda que em sento per dins i la merda que tinc sagnant pels meus braços. Tot és culpa seva, sempre... perquè volen l'ordinador, quan jo estava tan "bé" aquí, jo només volia estar a l'ordinador tranquil·la.
Em consumeixo poc a poc, o m'ho sembla? Per què em sento tan marejada? Serà normal? No és el menjar.
Sóc una truja de merda... Em sento una merda perquè em sento una truja de veritat... i per què només penso en el menjar? Tinc fred, fa fred, de veritat, no sóc jo... en fa. Com "no tenim diners", no posem calefacció per estalviar i així anem.
M'he tallat i em surt sang. M'agrada veure la sang que em surti... per què enganyar-nos? Just fa un moment, abans que passés tot això... volia fer una entrada "bonica" dient que el món era curiós i que m'agafava la vida amb ironia... però vist la situació... això ha canviat...
No puc evitar plorar per sentir-me gorda... joder.. Això és insuportable... em vull aprimar...
Per què estic així? Per què va començar tot això? Per què els 12 anys em vaig aïllar de la meva família? Tot va començar quan va néixer el meu germà?
Buuuh... em sento marejada.
En serio, que volia fer una entrada alegre, però FUCK, la meva família... a veure si més endavant faig l'entrada "bonica".

https://www.youtube.com/watch?v=OkvVr6n1cGk





dimarts, 27 d’octubre del 2015

Segon dia de teràpia de les emocions difícils en grup

Avui ha sigut un segon dia bo, han vingut noves persones, noves noies. Semblaven alguns anys més petites que jo, però no gaire més. L'altre dia, només hi havia una que semblava més petita que jo, i a mi això em va molestar una mica, perquè estic acostumada a ser jo la més "petita" i m'agrada en certa manera. Però avui les he conegut més o menys i m'han caigut bé, de fet la de l'altre dia em cau molt bé, això que no he parlat amb ella, però tinc una intuïció. El primer dia vaig pensar que eren diferents, però com jo eh, però és que en realitat tots som diferents, però avui no sé, m'ha agradat. Com el grup de mindfulness, el principi pensava que eren "raros", però sabeu què penso ara? que malgrat la seva raresa els trobaré a faltar.
Crec que d'aquest nou grup ja sé qui em caurà millor i qui no tant. Era, és i serà curiós. Avui, totes les més joves, hem sigut les quines hem arribat abans i ens hem posat allà assegudes al terra, esperant, ha estat bé.
No sé. M'ha fet gràcia.
Una cosa.
És que jo...
Hm.
Penso. En una cosa. Que ha passat. Curiós. Vosaltres no entendreu. Ara jo entenc. Ens entenem nosaltres. Som nosaltres, nosaltres ens entenem, som impulsius, som sentiments, ens entenem. Ara entenc perquè la gent normal no ens entén. Hh... però qui és normal? Normal? Què és normal? Paranoies. Res, deixeu-me. Se me'n va. Estic bé. Ploro. Emocions. No sé si serà les pastilles o què. Continuo estan marejada. Què em passa?
Sóc feliç.
Sé que no durarà.
Deixeu-me.
Puc dir: Sóc feliç i en un segon dir totalment el contrari. Ploro d'emoció, d'incertesa, de no saber, de saber, què és la vida? La vida és un mar d'incertesa.

Se me'n va totalment.

Tot i així no em deixo de tallar.

https://www.youtube.com/watch?v=QUwxKWT6m7U&spfreload=10
 
Per cert, no us perdeu les normes del grup de teràpia: no establir llaços d'amistat xD (bueno clar, té lògica, per no animar-te a perjudicar-se més)


dimecres, 9 de setembre del 2015

Ni un segon més

Tinc tantes coses a dir-te X....tantes.. que quan ens veiem, quan la nostra hora es fa hora i algo llargues... ni tinc temps a dir-te tot... tot el que em passa pel cap... i ni tan sols ser per on començar. Tantes coses a dir-te i tan poc temps...
Que quan et veig no aprofito l'estona, perquè ni et dic la meitat pel què em passa pel cap, perquè tot se'm fa difícil, però a més no tenim temps.
Només et veig un cop al mes i a vegades passa més, segons tu perquè tens moltes visites.
No sé com dir-te que necessito ajuda de veritat... que no puc més i que no és suficient veure't cada tant temps i tanta poca estona. No puc més... de veritat... que jo no puc més.
A casa meva tot són crits, tots estan contra meva. Ningú m'entén o així em sento jo. Em sento i estic molt sola. Cap any a la meva vida ha estat genial o sinó ni el recordo.
Tot està tan borrós.
Ni un segon més amb vida.
T'estic demanant ajuda a crits. A que m'ajudis a estar millor perquè n'estic farta i ho vull estar, de millor.


divendres, 4 de setembre del 2015

Per les persones que m'han fet sentir viva♥

 https://www.youtube.com/watch?v=2-MBfn8XjIU

 Ja hi torno a ser... Aquí estic... sola, en mig de tanta gent. Una de les coses pitjors que està sola, és està envoltada de gent i sentir-te tan sola. No hi ha res a fer. Potser ells et fan sentir bé, però és que allà estàs tu. Tan encarcarada com sempre, sense dir res. Tot sembla un somni. Feia temps que no passava. És com que veus que passa la vida. He d'admetre, però que he passat "somnis", bé paranoies d'aquestes que explico pitjors. No és dolent, no és pitjor o millor, simplement és raro, estrany. Bé i et sents molt desorientada... i veus que passa la vida i tu segueixes allà. Tots et miren de manera desagradable o el contrari, és com si no et veiessin. Ells tenen vida, i tu estàs allà, com si no formessis part de res.
M'he sentit així tant de temps. Com si no formés part de res. Una mica va canviar quan em vaig apuntar a la coral i després a bastoners, tot i que allà a vegades em sento més sola. Així, doncs... tot és culpa meva, no? M'ho faig jo?...
Crec que no he tingut vida.
Tot és una "farsa". En realitat no sé si entendreu que significa farsa perquè no sé si serveix per lo que em refereixo jo, crec que sí.
Una gran mentida, formo part del res.
Per això a vegades preferiria estar morta.
Però després veig la M, que gràcies a ella. Joder li dec tot. No. Dic mentida, perquè també li dec a la X (psico). Elles especialment, joder les vull tant, em fan plorar de tant que les vull i elles no ho saben o no s'ho imaginen. Em sento tant bé amb elles, són com la mare que no he tingut mai. Em fan plorar de tant que les estimo. Aquestes paraules les dedico a elles, aquesta estona, aquests pensaments, però res serà suficient, potser si veiessin això només sentirien pena i fàstic cap a mi. Jolin però jo les aprecio tant... però tant♥ Potser si no hagués conegut a elles, o hagués anat  a parar amb elles... jo no hagués sabut què fer a la vida. Potser ja no estaria aquí i potser estaria morta. Que potser és com hauria d'estar perquè deixaria de patir, sembla que la vida no està feta per mi.
I la coral joder? La coral, també gràcies a tots ells també estic aquí. M'han fet sentir moltes coses, tots ells♥♥♥. N'hi han uns quants més que altres que em fan sentir més coses, crec que saben qui són, només ho crec. Entre aquests també hi ha uns altres que no són de la coral, però són les seves parelles. Gràcies per existir. Gràcies per totes les persones que em feu sentir una mica més viva i a vegades una mica més feliç, us agraeixo infinit.
M ♥ i X ♥, semblo enamorada d'elles i ho estic com si fossin les meves mares. No sé si és que tinc la regla o sóc així sempre, crec que una mica ja ho sóc de sensible. No puc parar de plorar.
Em fa mal pensar que elles no em volen tant.



dijous, 22 de maig del 2014

forat negre


https://www.youtube.com/watch?v=8jymrH8fFh8

Que hi han temporades més bones i més dolentes? MENTIDA, acabo de sortir d'un forat i n'entro a un altre. La eso, com molt ja sabeu va ser un infern per mi, i ara entre cometes n'està sent un altre... diferent, però també dur i llarg.
La vida és una constant lluita. O t'enfonses o t'agafes les coses amb positivitat i pensant..., què? pensant gràcies, gràcies això sóc més...mmm... madura?..., la vida és una merda, una merda on segons com t'ho agafes pot ser una meravella.
No, el meu cas no és aquest. Avui estic molt negativa, ho ser. Tot i la negativitat que tinc avui penso ser millor persona hòstia... ho dic ara i ho dic sempre... que no ser com puc sortir endavant perquè n'estic farta. Em sento una merda i em sento enrabiada. Perquè? Perquè hi ha gent que necessita criticar? Què en trèieu? o què en trèiem? En la meva opinió persones necessiten criticar, perquè la seva vida ja els hi va prou malament, i necessiten sentir-se bé criticant els altres.
Doncs mira que ho facin, però que es posin amb gent de la seva mida.


Jo tinc clar que avui és un dia negre per mi, però ser que no tiraré la tovallola, i em fan un favor aquesta gent que em critiquen, perquè ara estic així, però això et fa créixer, i et fa ser més fort. Estic segura que entre la gent que critiquen entre ells també se les foten. És trist sabeu? és trist i em fa ràbia. Ho sento per les persones així, es posen en evidència elles mateixes.
Encara fa més ràbia pensar que a tu et preocupa una cosa que potser les altres no en donen ni cabal, és més potser elles se'n foten de tot el que estic pensant.

MAMA continuo dient: si estàs llegint això no saps com t'odio i no et pensis que estarem mai bé si ho estàs fent..

PD: Allò que tens examen... però no pots estudiar, per pensar en coses.