Quan sortir el carrer és un infern

Per fi... per fi estic a casa... Necessitava arribar a casa avui, ara i aquí. Ho necessitava de veritat.
No suporto la fira del meu poble, no suporto quan hi ha tanta gent, no ho suporto... tothom em mira... no em paren de mirar...
És insuportable.. Jo no puc parar de mirar-los... Tot i cada un d'ells és millor que jo... i si són pitjor no suporto veure'ls i penso que jo no vull ser com ells, que no. Si us plau, jo no vull ser com ells.
Em fa por que en qualsevol moment pugui cridar. Esclatar i cridar.
Despersonalització és la paraula? No ho sé. No ho suporto. Sé la cara que faig. No vull ser una amargada. No hauria d'haver sortit i ja està. No suporto anar darrere dels meus pares, no suporto anar amb ells, ni que em vegin amb ells, ni els temes que parlen... ni anar sola. I quan veig algú que va sola... em recorda a mi... i em recorda a mi... i em dóna un fàstic infinit. Ja ho sé sóc dolenta. Sóc dolenta, perquè no he comprat una cosa amb una de bastoners que m'ho ha demanat amb tota la bona intenció del món, perquè eren masses diners, sóc mala persona perquè no he comprat a una de la classe que em va regalar pel meu cumple..., sóc mala persona perquè m'he escapat de varies situacions que no diré...
De veritat que no us imagineu com és aquest sentiment...Que no suporto que no em parin de mirar i que sé que les seves vides són millors que la meva i bla bla bla.
I quan et diuen i no vas amb les teves amigues?... i tu et quedes amb aquella cara... de... : quines amigues?.... (penses), però dius: si, és que no hi eren, dius per dissimular...
I demà quina merda de dia que m'espera.

https://www.youtube.com/watch?v=oObiJAipqoA