Esperant l'impossible

És com si estigués castigada en certa manera. És lluitar contra una cosa que et tempta que d'alguna manera, aquesta desgràcia de cosa t'entén millor que qualsevol altre persona.
No puc fer res per les nits... no puc estar amb cap mena de pantalla (tele, ordinador, mòbil...), no puc pesar-me, no puc fer un "atracón" de porcaries i molt menys "tornar enrere" o fer res per compensar, no puc fer abdominals ni exercici i no puc tallar-me... estic..."castigada" i de mi depèn caure o no caure... com una responsabilitat i esforç molt gran. No fer cas el que et diuen les veus, coses que d'alguna manera et fan sentir millor del què estàs si els hi fas cas.
L'únic que puc fer és prendre la pastilla, escriure a mà i llegir. La recepta per dormir que no serveix perquè segueixes igual. T'obliguen a dormir d'hora sense tenir son, en canvi quan en tens llavors no pots, no sigui cas que encara perjudiqui més la nit, cosa que no sé si pot anar pitjor perquè m'és impossible dormir.
I ser que mirar les vides de persones que estan pitjors no ajuda, però és com un: em sento súper identificada... com t'entenc.
El menjar és com un enemic/amic que per uns moments et fa sentir a la glòria, però que de seguida et fa sentir una merda... i tallar-te... es converteix en una "via d'escape".
No puc estar més malament? Per què sempre he de ser la quina surt endavant? Per què no puc ser per una vegada la quina em fico més a la merda i no surto i acabo morta? Crec que si volgués, o no volgués sortir-me'n estaria molt pitjor. Sabeu? No costa gaire enfonsar-se, suposo que ja sabeu que lo difícil és sortir-se'n i seguir.
És que penso que quina vida més trista: seguir sense ningú? Amb la buidor? Sense agradar-te? ODIANT-TE?
Fa uns anys que ho dic... si segueixo igual d'aquí uns anys... i és així.. en canvi aquí segueixo... suposo que petites coses, però han millorat. sinó potser ja no estaria aquí?¿

I aquí segueixo jo, esperant una cosa que no passarà. Tenir una millor vida. Acceptar-me. Ser feliç. Esperant l'impossible.