Estic rodejada de gent. Tothom balla i jo estic pràcticament sola. Necessito un cubata a la mà per sentir que em puc moure i deixar-me anar, segurament més d'un. Però no tinc diners i la meva "amiga" no n'agafa, per què?. Jo sé el per què de les cometes i ara no l'explicaré. I ara tampoc explicaré el perquè no agafa cubates o crec que no agafa la meva amiga. De fet, han passat masses coses.
Puta gent. No sé per què surto. Els quins em cauen malament i no em paren de mirar, n'hi ha uns que m'agrada que em mirin, però els què són com jo no els suporto.
Estan sols com jo. De fet, lo de tot torna, en part és veritat, per alguns.
La meva amiga de fet està amb mi perquè està sola, per això les cometes, au ja ho he dit. No ho sé. Jo sé que sé que sé que només sé.
Només jo realment sé què sento dins meu. Només jo entenc què va passar realment en el passat, per molt que us ho expliqui no ho sentireu ni entendreu com jo.
Quan ella es cansa de la música i no li agrada el tipus em deixa, m'abandona i pira. Ja estic sola del tot. Jo el final vaig aconseguir un cubata dels diners de me amiga que li deuré.
En un moment m'ha vingut una paranoia. M'ha vingut fred. M'he quedat paralitzada. Parada. Quieta. Mirant la gent, com solo fer ja sempre, però diferent. Estava com a les pel.lícules. I em pensava que em tornaria boja en qualsevol moment. Estones m'agafava del cabell. Pensava que cridaria. Pensava que em començava a donar hòsties davant de la gent. Estava al límit. Us ho imagineu?
Segurament m'aguéssin ingressat finalment.
Pd: ningú fa res per ajudar-te, ni perquè no estiguis sol..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada