No em vull pesar. Tinc por. Sé què passarà. La balança em donarà la raó. Em moriré de la por que em fa el número que posarà. M'he engreixat. No he augmentat encara lo què havia perdut , però m'he engreixat. Foto fàstic. Per què merda caic als afartaments si crec que menjo normal?
Ja ho sé. Jo devia tenir un trastorn alimentari a la meva adolescència sense jo ni saber-ho, potser era lleu. Potser el vaig superar aprenent a menjar bé amb la infermera, fent la dieta correctament, i potser vaig tenir lo què ells diuen la "recaiguda". i aquell cop va ser més forta. Jo llavors ni era conscient que tenia un trastorn alimentari, però ara penso però estic quasi segura que sí.
No puc suportar més la xixa, i menjar tant. I que res em queda bé. I ser tant jilipolles. Vull tot perfecte. Vull trobar el meu estil. No trobo el meu estil, no. No em vull vestir així. Odio, odio, odio. Només sento odi.
I clar que vull acabar amb tot això. Que no vull ser una nena, que potser semblo una nena fent i dient totes aquestes coses. Però hi ha una part que.
No puc dormir. I això em pot portar a menjar o a tallar. A ansietat. Sento una pressió. Tinc ganes de prendrem una altre pastilla que no toca. Merda. Perquè ara que no tinc gana tinc ganes de menjar. Merda. Sento desesperació.
Crec que tinc al.lègia al meló.
Us juro que no puc més. Puta ansietat.
Em fa vergonya penjar aquesta entrada. No vull que penseu que penso que penso que pensava que penso que jo penso que penso. Bla.
Ara mateix només tinc ansietat. Puta ansietat. I penediment. Us juro que el penediment que sento quan faig les entrades que no m'acaben de convèncer no ho sabeu bé. És que no enteneu res. Res. Res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada