Em tornaré boja de tants crits

Sóc una mala persona, sóc una mala persona. Pensaments... pensaments que no paren amunt i avall. En el present, passat i futur.
Últimament no em para de cridar. No el puc parar d'odiar.
Un cop em van dir que odiar és una paraula molt forta i ho sé, però és el què sento cap als meus pares, el què m'han fet sentir cap a ells. I no entenc ni el per què. No sé per què sento tanta ràbia i ho odio.
Necessito desconnectar de tot, per això vaig a caminar i també és per fer exercici. Mentre camino, penso en el passat i penso en l'informe que em van fer el dia que em vaig prendre les pastilles de merda (dic de merda, perquè van ser molt poques), l'informe a part d'altres coses posava que havia anat allà ja a l'infantil per pensaments de la mort, és a dir que ho tenen tot apuntat, amb l'informe em va fer tornar en el passat en tot allò i avui he tornat a pensar en llavors un altre cop. Si tornés a estar a llavors faria les coses d'una altre manera. No per estar millor, perquè no crec que ho pogués fer millor, no crec saber parlar més amb la gent ni res..., sinó el contrari, hagués fet més conductes autodestructives abans i encara molt més. Que no vull dir que no ho fes d'una manera o altre, però ho hagués fet millor.
Per altre banda.. hi ha el putu menjar de merda... sempre m'ha agradat tant... Hi va haver una petita època vaig aprendre bons hàbits i així vaig "deixar" de preocupar-me una mica pel pes crec (en el fons em volia aprimar més), si més no, hi va haver una època que vaig aprendre a menjar bé, perquè per qui no ho sàpiga als 14 anys jo era una foca, bé, la meva amiga diu que tampoc es veia tant perquè era alta, però era gorda, així que vaig decidir aprimar i vaig aprimar 10 kg (saludablement amb una infermera) i més endavant 5kg i potser algun més. Quan la meva amiga em deia "no sembles tu, perquè no menges com abans, ja no menges porcaries, ja no menges tant" em feia sentir culpable... i sabia que si menjava galetes no em podria controlar..., per això vigilava tant..., però finalment amb ella em vaig tornar a descontrolar... un cop em va tornar a rallar el pes... vaig dir a la merda el menjar... vaig tornar a menjar porcaries... vaig tornar a menjar com una puta foca... el què passa que mantinc el pes... però em fa por un munt tornar a ser la puta foca i estic gorda... i això em produeix... un malestar terrible de merda... que tinc ganes de plorar quan menjo com una foca de merda... i tinc una por a tornar a estar com abans... i quan no puc aconseguir deixar de menjar... i quan elles aconsegueixen deixar de menjar...
Aquest dilluns començaré una dieta dura, estic motivada i tinc els ingredients, crec que són 5 kg en no sé quants dies. A veure si funciona. Només espero no fer afartaments, ni aixecar sospites.
I per acabar odio ser jo perquè no entenc perquè mai ningú em vol. Per què sempre m'han d'agradar persones que mai els hi agrado? Per què mai agrado a ningú? Perquè mai sóc suficient per a ningú...
Ningú mai em voldrà...
La vida és injusta... Sense tu no puc, em mata.
No crec mai trobar algú que m'agradi tant com ella...
Trobo a faltar algo que no he tingut mai..
Anava a posar "Sense ella no puc" de títol, però després he pensat que ho podria veure i pensar que sóc una pesada de merda, anava a posar "no puc" però he pensat massa negatiu, així que el final he posat això.
Que realment últimament estic que no em suporto ni jo.