Estar sense estar

Ja no sé si trio l'opció que sento o la que tots diuen que faci. No crec ni que tingui opinió. No sé ni el què sento. Que sempre espero a saber l'opinió dels demés.
Aquí estic. On estan ells. Tot sembla rutllar per fora, però per dins meu no. Tot sembla una espècie de somni, on veus com tot avança i tu no dius res. És una sensació rara. Tu veus la gent. Tothom parla, però tu no tens res a dir i et sents molt inútil. Penses per què merda no tens res a dir? No tens temes dels què parlar? A moments et fa vergonya, por a pifiar-la..., però tants altres no tens res a dir. Això és que no tens res a dir.
És com que estàs sense estar. Sempre els altres els veus millor, tot el què fan, sembla millor al què fas tu, estan millor.. Tu mai. No... tu no estàs bé. I et preguntes com s'ho fan per sentir-se bé.
Aquesta ets tu. Ets tu, aquesta merda... que no sap què dir...
Les meves reaccions a tot em molesten. M'arrepenteixo de tot.
Després no hi ha res que em faci més mal que haver-la pifiat amb reaccions i amb els meus actes... i no es pot tornar enrere.
Penses en que tot ho fas malament i que joder... voldries fer-ho millor, ser millor, més simpàtica, més maca, però ets així...
I quan estàs callat et comences a preguntar per què merda ets així, t'odies i penses quina cara d'estaquirot deus fer... a més si t'havien criticat per no dir res, perquè saps que anys enrere t'havien fet fora per no dir res.
Si la gent espera carnaval jo espero que s'acabi.