Desitjos del meu pare...

Quan he tornat de la ETT (Empresa de Treball Temporal), ha sigut com un shock per mi... tot el que m'han dit... treballar tot el cap de setmana... i durant 12 hores i potser algun dia de cada dia... i  a més els dimarts, potser... (el dia que faig teràpia). Allò era el què volia el meu putu pare... el final li havia fet cas... però què havia de fer quan cada putu dia m'està fent crits i faltant el respecte perquè vol que busqui feina, perquè a casa no anem bé...
Quan vaig sortir d'allà (ETT) el meu pensament va ser de no passar pel pas de sebre, pessebre, que li dic jo, i que m'atropellés un putu cotxe allà mateix... vaig estar a tan poc... Que ja porto tota la setmana amb ganes de morir... però enlloc d'això vaig fer el què havia de fer... travessar pel lloc que tocava... i a sobre el meu pare llavors sí que devia estar content... no em parava de fer preguntes "què t'han dit", bla bla bla, jo només tenia ganes de fotre-li un cop de puny a la seva puta bocassa i prendre'm un punyat de pastilles.... però clar, escolta la puta ment sàvia, que aquesta setmana, per cert no he fet res.
Crec que ja sé què ha de fer la meva ment sàvia... ho ha sabut quan he sortir d'allà després de tot això amb les ganes de morir-me amb el cotxe... malgrat aquestes ganes he pensat... el menys si em criden de la feina guanyaré uns diners, potser si tot va bé ho puc combinar tot... ho puc intentar... sempre tinc la possibilitat de si m'estresso deixar coses... o en el cas extrem de prendrem les pastilles. Perquè el cap i a la fi aquests... eren els desitjos del meu pare... anar a buscar feina...

A urgències (morir).

Ara sí... Ara ja ho tenen... Ja tenen el què volien... No perdó.. el què era pel "nostre bé".
Ja no queda rastre de res nostre.
S'ha eliminat tot. L'he pifiat ben grossa. Ja no hi ha res. Ja no podrem passar més hores juntes, ara sí que ja està. S'ha acabat. Fins que no s'acabi la teràpia del grup no ens podrem fer... s'ha acabat per complet la nostra relació.. s'ha acabat la "guassa".
La X (psico) m'ha fet eliminar tot contacte amb ella, tot. Ja està.
Ja tenia pensat prendrem les pastilles si anava malament. Ja sabia que n'aniria de malament.
Així que aquest matí he anat al lavabo i me les he pres i m'he tallat.
Tot era una merda.
Per què merda no em sé explicar?
Per què jo mai sóc la que no està tant malament?
Per què?
S'ha acabat. Estic farta. És que no tinc ganes de viure. No sé. Potser ho torno a fer. No ho sé.
Tinc mal de cap. No hi ha un putu paracetamol en aquesta casa?
M'he tallat i pres pastis al lavabo del lloc on vaig amb la meva psicòloga. I després li he dit a ella. M'ha fet anar a urgències. M'han tingut fins a quarts de 6 de la tarda. No he avisat a ningú de casa meva. Em sentia marejada, només això. I ara em mal de cap. Només ho sap una persona. Encara em vull morir.
De cop i volta et veus estirada en una camilla de l'hospital envoltat de persones malaltes que venen d'urgències... on tu mai havies estat... per tu és nou. I tu ets l'única persona que vens sola. I no et paren de mirar.. o aquesta és la teva sensació. Et tenen hores allà. Encara no has dinat. Fins que el final ve una psiquiatre i et comença a fer preguntes. I et sents inútil perquè no saps ni què. I tu només tens ganes de morir-te JODER.