La meva vida

Hola, tinc 23 anys i la meva vida és una merda, molt merda. Els estius no faig res i no tinc amics i tothom passa de mi. Tot va començar fa molt i molt de temps. Per començar mai a la vida he sigut feliç. Quan era petita ja em van passar unes quantes coses traumants. No com que algú m agradís sexualment, però moltes altres coses i coses semblants. Amb la meva infantesa no vaig ser molt feliç, tenia més traumes que res més...
Quan vaig començar 1r d' ESO, o sigui tenia 12 anys... el meu inici va ser una merda.. no sé què va passar aquell estiu... però jo em sentia molt perduda.. i no deia RES. Bueno, quasi res. Em vaig com bloquejar. I ningú NINGÚ volia ser amiga meva. Clar, com ha de volguer la gent a aquella edat algú que no diu res, que no dóna la seva opinió.. que no fa res. Opinió? No en tenia ni en tinc d'opinió.. i mai ser què dir.
Total que a la ESO la meva millor amiga no em deia RES. Passava de mi com una merda. Mentre érem a classe. Els nens em van començar a riure's de mi, des del primer dia de la ESO. Us ho juro, el primer dia ja es van riure de mi.
Però alló només va ser l'inici.
Em van fer bullyng tots els 4 anys de la eso.
Sobretot a 1r i 2n de la ESO. Em feien moltes coses. Dins de la classe i fora. És curiós que al pati no em féssin res.
A classe em tiraven coses, m'agafaven coses, fins i tot m havien trencat coses meves. Es reien de mi, em parlaven amb idioma subnormal, s'apropaven a mi i em deien coses dolentes.
A fora de classe más de lo mismo. M'agafaven la motxilla, se la passaven entre ells, m'agafaven l'estoig... etc. Un dia em van començar a tirar boles de neu i feia mal. Un altre dia em van començar a tirar, una cosa que crec que eren globus d'aigua i em van grabar amb el mòbil. Ho van pujar a youtube i em van dir que va tenir molt éxit i que tothom es reia de mi en els comentaris.
Però els patis no us penseu pas que era feliç... jo seguia a la "meva millor amiga" literalment la seguia. Ella estava amb les seves amigues. A mi no em volien. Sempre em feien bronques perquè simplement jo no em volia quedar sola.. i com jo seguia a me amiga em deien que semblava un gos que seguia el seu amo. I us asseguro que aquelles noies em van fer molt de mal...
Em cridaven i em feien sentir malament. Fins i tot, un dia que anàvem direcció cap a casa, els nens em feien totes aquelles putades que he dit abans i les noies van començar a dir que estaven fartes, que per culpa meva sempre hi havien els nens molestant, però en realitat em molestaven a mi. Lo que em feia més vergonya és que algú del carrer que em coneixia em veigués mentre aquells em feien coses.
A 1r d eso vaig escriure una carta que deia que em volia morir i volia ser anorèxica, una carta que per mi no tenia sentit i era absurda.. la vaig donar a una "amiga" que ens donàvem cartes cada dilluns (idea seva) tampoc tan amiga perquè realment estava sola. Va donar aquella puta carta a la profe. Vaig tindre que anar a la psicòloga per un temps, com jo aquella època no volia els meus pares el cap de poc em van fer cas i em van treure d allà, anys després he sabut que allà ja em van detectar trastorn límit de la personalitat.
Als 15 anys vaig decidir que si no em volien les nenes aquelles i la colla de me millor amiga lo millor seria deixar d 'insistir... així que el pati estava sola.. i així vaig deixar de sortir.
I vaig començar a sortir sola. Com per exemple, un cop que els 15 anys vaig anar sola a una festa, em vaig emborratxar, em van trobar els nens de la classe i van començar a passar-se'm entre ells, com si fos una pilota.
Als 16 anys, quan vaig acabar la ESO doncs jo era algú.. tampoc tenia amics. Em van deixar de fer bullyng, vaig començar un grau mitjà que realment no m'agradava. Tampoc tenia amics. Després de 2 anys vaig fer el curs pont. Tampoc tenia amics. Després vaig fer el grau superior d'educació infantil (era el meu objectiu pq no tenia res més millor a fer, perquè sabia que no era capaç de més estudis) allà, fent ed. Infantil em vaig adonar que no era el què volia fer realment.
Cap al segont any em vaig adonar que el què volia fer realment era psicologia... però no em vaig adonar pq madurés.. me'n vaig adonar perquè als 19 anys vaig començar anar amb una psicòloga.. i em vaig enamorar de la professió.
Em van detectar tlp i tca i ansietat (trastorn límit de la personalitat i trastorn conducta alimentària). Llavors jo parlava un pèl més, però seguia sense tenir amics. No era feliç.
Vaig acabar el grau superior d ed. Infantil, que són 2 anys... i em vaig desesperar.. la meva vida no era res si no estudiava.. a més va començar la crisis a casa meva. No tenia ni tinc diners. I jo no volia treballar, però volia estudiar i vull psicologia..
Vaaig treballar 3 mesos en un forn de pa.. imagineu tenint tca ho vaig passar bastant mal. Després vaig treballar 1 dia a un restaurant i també he treballat 1 dia en mosso de magatzem. Però no servia ni per una cosa ni per l'altre.
Ara estic al paro o més ben dit treballant sense cobrar... és un lloc que et preparen per treballar i has de tenir com a mínim un trastorn mental greu.
Encara no tinc amics. No tinc colla. És una merda per la meva edat.
Encara segueixo volent ser psicòloga..
Ah, i l'any passat vaig esclatar i em van ingressar a l'hospital psiquiàtric. Preferiria estar allà que aquí en aquests moments. Ah i abans d'estar ingressada em vaig prendre un pot de pastilles.
I avui dia encara tinc moltes ganes de prendre'm, em vull morir. Bé no.. però vull ser feliç..
No us he parlat d'altrws coses, com per exemple, la meva vida amorosa.. o la meva vida amb les borratxeres que també han sigut heaavys, o del tca o dels talls. O de la meva merda família.
En fi.. no sé com és la mev història.. no sé què penseu sobre ella
.. és la meva història i punto..