A la merda la gent

No us mentiré. M'agrada tallar-me. Sóc rara, diferent... no sé.
Ningú ho sap. La gent vol ser feliç. Jo vull ser feliç des de que vaig néixer. També vull una altre cosa.
No sé si confessar-me o què.
Realment jo em sento que no sento. A vegades em sento molt depre, alguns cops molt poc estic eufòrica i altres no sento res.
Llavors jo em rallo. Perquè què representa, que si no sento res no pateixo? Doncs mentida. Pateixo. I em sento una merda.
Hi ha gent que no li agrada acabar tallant-se, però jo si. És una cosa que em costa molt confessar-vos.
Crec que tampoc.. bé que encara tinc molt les ganes de tallar-me i em supera.
Cadascú és com és. I sempre em comparo.
No m'agrado. Ni com a físic ni com a caràcter. Fins i tot em rallo amb les coses que és és no em surt.
Clar. M'he tornat a tallar. Que havia aconseguit un temps no tallar-me però mira.
No m'agrada aquesta entrada, perquè realment no us confesso què em passa, però és que jo no ho sé ni posar paraules a lo que sento. Només sé que sí que em rallo com els altres del curs.. i que que sé jo.
No tinc perquè donar tantes explicacions. Jo sé la meva veritat. I jo m'entenc,  a vegades no, però m'entenc.