Com odio la vida

Vale. S'ha acabat. Res tornarà a ser igual. És broma se me'n va la pinça... ja no sé què posar.
Ja m'he cansat del blog.
Però això no vol dir que el deixi, vol dir que no ho sé. No sé res.
Odio els meus pares, odio la gent falça, odio la gent que fingeix ser algú que no és, i potser jo sense adonar-me'n ho faig. Per què qui sóc?
Bé, sóc algú que no diu res, i que no té res a dir. Algú que no sap qui és. Això sóc.
Avui estic trista. Sincerament? Doncs perquè la noia que m'agrada, que pensava que ja no m'agradava, només com una amiga, doncs resulta que no crec que sigui així. Segueixo igual. Perquè he vist una cosa que m'ha posat trista.
També estic fastiguejada perquè me mare m'ha dit que era veritat que m'he engordat. Normal no? Tinc que fer el màxim per tornar a pesar com abans, el menys com abans.
Odio si hi ha algú que em coneix que estigui llegint això i després faci com si res.
Odio, odio, odio.