No sé ben bé per quin motiu, però no podia parar de menjar. Això és una putíssima merda.
Després bé la culpabilitat.
Venen les estones al lavabo.
Saps que no està bé, res. RES del que fas està bé. Ni l'afartament ni vomitar. Sents que no ho pots controlar.
Fa mal.
Fa mal psicològicament i et fas un mal al coll, a l'esòfag, a la panxa, tota tu et destrosses. Et sents una puta merda si no vomites i si vomites fa mal. Se te'n va de les mans... i quan la psicòloga et diu que vomites massa sovint llavors ja és una bomba que encara t'afecte més i et preguntes com has arribat aquí.
Tot va començar un dia i et pensaves, et vas dir que només seria un cop. Hm, quina mentida. Un cop que es va convertir en anys i cada cop més sovint.
La gent quan pensa en trastorn de la conducta alimentària directament pensa en anorèxia o bulímia, no pensa en altres trastorns, suposo perquè són els més xungos, però la gent no té ni idea de com ho passa la persona. Es pensen que és senzill i es pensen que es pot veure a simple vista, però no és així. Una persona amb un trastorn de la conducta alimentària no té perquè estar excessivament prima, i no té perquè deixar de menjar per complet, una persona amb trastorn de la conducta alimentària pot semblar que no tingui problemes amb l'alimentació a simple vista i per dins estar-se morint de culpabilitat per menjar-se una cosa que no hauria, segons ella, com per exemple un dolç... i ho passa fatal.. i tu no adonar-te... una persona amb un problema així pot matar-se amb l'esport o pensar en fer esport per cremar kl i tu ni adonar-te'n... És més complicat del què podeu pensar. Podeu pensar que està feliç aparentment i per dins no ser així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada