Sense ella no puc...

Per què? Per què tendeixo a enamorar-me o a fixar-me o a agradar-me les persones que tenen parella o / i que no els agrado? Per què? Per què mai he enamorat qui jo he volgut? M'agrada moltíssim. M'he tallat per ella, he plorat per ella, la miro i parlo amb ella, hem parlat tota la tarda, parlem quan ens avorrim i també quan no, parlem i parlem hores i quan ho fem som-ric com una tonta i m'encanta... Per què em diu que em troba a faltar o que té ganes de veure'm i després em diu que ha quedat amb la seva novia? Això és una putíssima ultra putada... no aguanto més... no sé si simplement m'agrada o és més... però m'agrada molt. Molt és molt. Tenim tant en comú hòstia. Em fa sentir tant malament quan em parla de la seva parella.
No puc més.
No havia trobat mai ningú així, no esperava trobar-me amb algú així, la vida m'ha fet un regal increïble: el seu somriure és increïble, ella és increïble, només puc pensar en ella, però alhora m'ho ha destrossat amb la seva novia. Pensareu que sóc egoista, però joder, per què la vida no em pot fer un regal bonic de veritat?
Em sona raro, estrany dir això, perquè no entrava en els meus plans enamorar-me o agradar-me una persona del mateix sexe, tot i que sé que en qualsevol moment em pot agradar un altre cop un noi, però.. és que jo... ara la vull a ella, només a ella... m'agrada molt moltíssim i jo no puc viure sense ella.. joder... i em fa molt mal viure sense ella....em sento destrossada, acabada.
I pensar... que mentre jo estic aquí no fent res... ella està amb ella, la seva novia... S'havia arreglat tan guapa, tan preciosa, tot per ella... bf. No puc, no puc.