Amb molt carinyo.

La setmana passada va ser una setmana difícil molt estressada, nervis, ansietat, preocupada... de tot.
Aquesta setmana, o de fa uns dies he anat tot el contrari.
Estic desanimada, no tinc forces i continuo igual de preocupada.
Sabeu? he suspès un examen de recuperació, tot i que un altre el vaig aprovar.
L'any que ve no crec que pugui fer res, i si ho faig què? treballar? que mai ho he fet? Que no serveixo.?
Sóc una merda persona deprimida que em faig fàstic per voler fer la pena. Perquè això és el que es pensen. però no sabeu? no vull fer pena. no vull ser així. us penseu que sóc així perquè jo vull? Ara he arribat a la conclusió que potser si a la eso no deia res i era com era potser era perquè en certa manera tenia depressió, són suposicions meves, potser simplement sóc rara.
Em faig fàstic vale?
He pensat que no té sentit viure així.
Fins i tot he estat mirant unes pastilles per acabar amb la meva vida, però una part de mi encara té una petita esperança.
És que no té sentit seguir aquí si ningú em vol joder.
Simplement el fet de no treure'm la vida fa una lluitadora.