On va començar tot? Per què sóc com sóc?

Aquesta és una pregunta que em faig a vegades, tot i que suposo que no té cap sentit tornar enrere, a remanar passat, una cosa que ja no pot canviar.
Ser que he tingut la majoria de cops males experiències més que bones... i si em paro a pensar no puc arribar entendre si va començar a casa o a l'escola.
Suposo que va ser una barreja dels dos. No sé si tothom té tant mala experiència amb la vida, si sóc jo que exagero o que m'ho prenc massa a pit.
Crec que els meus pares van ser sobreprotectors, alhora mai em van donar suficient confiança com per explicar-los mai res i potser d'alguna manera també van ser negligents. I és que recordo més moments mirant la televisió de petita que moments amb ells.
A l'escola les típiques parides de nens, que potser també em van marcar més del que em pensava... i és que pensava que tot va començar als 12 anys a primer d'eso, perquè va començar el bullying, però és que si paro a pensar hi ha moltes coses de primària que recordo més com a males experiències que bones. Potser parides, però que marquen de per vida.. i potser no tan parides. Alguns moments també vaig pensar al néixer del meu germà tot va canviar. Jo l'esperava amb molta il·lusió als 8 anys. Sempre havia desitjat un germà, i a més si als 5/7 anys n'havia de tenir un, però es va perdre abans de néixer. Als vuit en tenia moltes ganes.. però crec que era tan sobreprotegida que quan va néixer uns gelos terribles van aparèixer... i suposo que la meva iaia aquí va tenir molta influència.
Crec que a mida que ell es feia gran cada cop l'odiava més, però també perquè m'enredava.
A cinquè de primària la meva millor amiga em va deixar de parlar de la nit al dia, a 6è em va perdonar igual, de la nit al dia. Crec que des de llavors no he tornat a ser la mateixa.. i en el fons la nostra relació crec que tampoc. També és la que a la eso passava de mi a les hores de classe i a soles era la millor amiga del món. Hores d'ara encara és una de les meves millors amigues. Fins fa pc no vaig saber la super parida de perquè em va deixar de parlar. Suposo que totes aquestes males experiències, d'alguna manera m'han fet la persona que sóc ara.. és potser per això que al començar 1r d'eso vaig ser la rara que no deia res, espantada i traumada amb les relacions socials.
Allà evidentment tot va empitjorar, ja ho sabeu, o si més no ho he explicat altres cops. A més a casa tot anava a pitjor. ara a casa tot va pitjor, cada cop tinc més mal caràcter amb ells i potser en ves de madurar sembla que faci lo contrari.
Sóc una puta manca, que des de la guarderia m'he aïllat, que des de l'escola he tret males notes, que a casa m'han sobreprotegit i alhora negligents i de cop i volta de ser el centre d'atenció a no ser ningú.
Ja ho diu el meu germà que sóc la pitjor persona del món. Ja ho diu el meu pare que no serveixo per a res. Ja veig les ganes de la meva mare que marxi de casa.
Tota jo sóc un desastre... ja té raó el meu germà quan diu que no trobaré a ningú... que estaré sola.. En tots els sentits.
Suposo que tot això i moltes altres coses que no explico, perquè hi ha coses que es quedaran guardades dins meu tota la vida, tot això, és causa del que sóc ara.
Una amargada de la vida. Una sense remei.
Tant de bo que quan et mors tornis a ser una altre persona amb una vida millor.
Veieu? per què us acabo explicant la meva vida?...no serveixo, no serveixo per a res.